Antoni Miró

Jose de Castro Arines

El nom d’Antoni Miró em ve sonant, més que actiu, gairebé frenètic, en la crònica diària del nostre art per fora i dintre del país. La seva activitat es multiplica en els més diversos quefers, i així són les seves volences d’art figures de les meves pròpies atencions artístiques, posades a diari davant meu, notícia sempre de les meves pròpies notícies. I quan s’exposen a la meva atenció crítica, dic —o he dit d’elles— que tota aquesta inventiva de Miró —pintura, escultura, ceràmica— està carregada de vida, encara que de vegades siga, en el seu discurs, excessivament canviant, i que el que més em plau siga també la que anem a nomenar pintura de l’“humanisme” i la seva escultura, el camí i pretensió de les quals, per la seva cavil·lació moral, aprove. Però en la meva opinió, el més important d’aquest home és la seva curiositat insadollable, la seva vigilància sobre les exigències testimonials de l’art com a figura de significació de la nostra vida, que ell trasmuda molt sàviament en figuracions del seu inquiet univers, pesquisitiu, denunciatiu, premonitor, les aspiracions del qual celebro molt gustosament.