Carta oberta a un mirador de quadres

José Ayelo

Benvolgut observador:

En primer lloc m’agradaria donar-te les gràcies, en nom d’Antoni Miró, per vindre a veure esta exposició. També t’agraïsc personalment el teu temps en la lectura d’esta carta.

Abans que comences la visita a l’exposició, t’aconselle que faces una ullada general a la sala, sense detenir-te expressament en cap de les obres. D’esta forma et faràs una idea global del que es mostra i, si de cas no t’acaba d’agradar -la qual cosa no espere-, no cal que perdes el temps en exercicis intel·lectuals que no et reportaran cap benefici, ja que no es tracta de patir per la cultura, sinó de disfrutar d’ella.

Una vegada t’has fet una idea global de l’exposició, serà el moment de començar a mirar amb deteniment la primera obra. No vaig a guiar-te quadre a quadre, tot descrivint-te cadascun d’ells per a transmetre’t les meues impressions: crec que és millor que tragues les teues pròpies conclusions. Ara és el moment, si has començat a llegir l’escrit abans de mirar l’exposició, de deixar el catàleg a un costat i iniciar la visita sense cap element extern que s’interpose entre la pintura i tu. Així, sense cap altra informació que la que espontàniament et transmet el quadre, aniràs formant-te una idea —la teua— de les pretensions de l’artista en cadascuna de les obres. Et sentiràs, d’alguna manera, igual que ell quan va acabar l’obra en l’estudi: és a dir, estareu sols l’obra i tu.

En la solitud més absoluta, l’artista mira per última vegada el seu últim quadre, sense intermediaris, sense que ningú no emeta la seua opinió. Pintor i pintura es miren per última vegada sols. Demà, hui, d’ací un instant, algú acudirà a l’estudi i, tot detenint-se davant de l’últim part, transmetrà a l’artista el seu parer, la seua primera impressió. Per a l’artista ja no serà el mateix, en un sol instant haurà perdut la seua intimitat amb l’obra. Algú, d’una manera o altra, li haurà arrabassat els sens sentiments.

Eixe és el meu desig, que no et deixes guiar per res ni per ningú. No escoltes a aquell que tracte de condicionar la teua opinió. Segueix les teues pròpies emocions. Tracta de mirar l’obra amb el cor a la mà, sense identificar-la amb un o altre moviment artístic, sense pensar si et recorda a este o a aquell pintor. Sense preguntar-te ni tan sols si recordes haver vist anteriorment algun quadre o exposició d’Antoni Miró.

Així les teues intencions i les de l’artista estaran al mateix nivell. Ell sempre tracta de no enfrontar-se a l’obra amb una intenció clarament i prèviament definida, ja que el quadre l’anirà portant d’ací cap allà pel seu propi camí. Tot i que a primera vista sembla que Antoni Miró siga un artista que medite i planifique a consciència cadascun dels detalls de la seua obra, el fet cert és que no és ben bé així, perquè la pintura -inclús la menys espontània- no respon únicament a les intencions de l’autor. Quan este la va plasmant en el suport, ella pren vida pròpia i li transmet a l’autor les seues preferències. Per tant, una obra no serà mai el resultat exacte entre el mapa mental que l’autor traça prèviament i el resultat final que obté en plasmar-la al llenç.

Si al final de l’exposició se t’ocorre reprendre el text i estàs d’acord amb mi, millor. Però si no és així, no passa res: l’art és per a sentir-lo un mateix tal com el veu, sense prestar-li atenció a com el perceben els altres. A fi de comptes, l’artista pinta per a ell mateix, sense importar-li massa el que la resta puga veure en els seus quadres. Que la disfrutes. 

II

Atribueixen a Jorge Luis Borges una frase sobre Federico Garcia Lorca que, al meu parer, té un gran significat a l’hora d’identificar un artista amb la seua pròpia terra. Deia l’argenti immortal que “Lorca treballava d’espanyol’’, per a referir-se, no únicament a la implicació del poeta amb la cultura popular del seu poble, sinó a l’incessant treball que va realitzar en la seua curta vida per dur la cultura a tots els racons del seu país, i al compromís que l’artista va mantenir amb els corrents culturals que hi havia a l’Espanya d’aleshores.

Esta observació de Borges m’ha vingut a la memòria quan tractava d’identificar el compromís permanent d’Antoni Miró amb el seu poble. No m’atreviria a dir, com Borges, que Antoni Miró treballa d’alcoià, o de valencià, ja que estic segur que en este moment hi ha nombrosos aspectes de la cultura alcoiana que no comparteix i amb els quals no s’identifica. Però el paper que juga este home en el creixement cultural del seu poble és notori. Antoni Miró representa clarament el compromís de l’artista amb la societat que l’envolta, cosa molt poc freqüent en els temps que corren, on la identificació dels artistes amb el seu poble està més prop de l’especulado econòmica sobre la seua pròpia obra, que en la necessitat i inclús en la responsabilitat de fer créixer un poble culturalment.

Em resulta imprescindible parlar del treball sociocultural que Antoni Miró desenvolupa des de fa anys a Alcoi, ja que gràcies a ell s’han pogut veure a la ciutat del Serpis algunes de les propostes artístiques més inquietants deis últims temps. Propostes inclús més interessants que les que oferia la capital de la província, sempre cenyida als vaivens i ais capritxos de la classe política. Probablement perquè l’han deixat fer, o perquè ha sabut convéncer, el fet cert és que, des de fa més d’una dècada, en aquella població pot parlar-se de regularitat -que no equival a monotonia- pel que fa a les activitats que tenen a veure amb l’art.

Es evident que a este home li beneficia ben poc dur a terme esta tasca, perquè no la necessita ni per a viure ni per a pintar, ni tampoc per a exposar en qualsevol racó del planeta. Únicament el compromís amb el seu poble el duu a no cessar en eixa faena callada perquè en la seua terra hi haja activitats artístiques. Un succint repàs al treball realitzat en este camp, ens permet entreveure que este home ha utilitzat els seus nombrosos amics i amigues per tal que vagen al seu poble, i els seus conciutadans disfruten de l’art i, per consegüent, que el treball que es realitza a Alcoi ultrapasse les seues pròpies fronteres. Eixe és el compromís essencial de l’artista amb el seu poble, compromís que Toni Miró manté ferm des de fa dècades.

III

Una exposició com esta, que conté obres de diferents èpoques del pintor, ens fa veure, encara amb més precisió, que Antoni Miró duu el seu compromís fins a les ultimes conseqüències. Ràpidament descobrim una visió molt crítica del món que el rodeja. Sap a ciència certa que la seua pintura transmet idees, i és conscient -sense caure en el pamflet- que la seua obra forjarà en l’espectador uns determinats pensaments. Antoni Miró no és precisament dels qui amaguen el cap davall terra, més aviat al contrari, la seua pintura és, pel que fa al missatge, d’una sinceritat implacable. Podrem estar d’acord amb ell o no, però ningú no pot discutir la seua valentia. Es una pintura que diu les coses pel seu nom.

Ens agradarà més o menys, podrem identificar-nos o no amb els seus plantejaments, però ens serà impossible no entrar en el joc. Es una pintura que no acaba en els límits del llenç. Tot partint del que ha expressat en la tela, el pintor ens guiarà, unes vegades de la mà, d’altres amb angoixa calculada, cap al món que plasma en les seues obres. No podrem, encara que ho intentem, deixar de moure’ns cap al centre del missatge de cadascuna de les seues obres. Si denuncia la violència, immediatament viatjarem amb ell per a recrear en la nostra pròpia ment el que no està expressat en el quadre d’una manera formal, però sí subjacent.

Antoni Miró sap narrar, no podem deixar de llegir en les seues obres, mai no ens quedem només amb les figures o amb els colors dels seus quadres. Es conscient que en cadascuna de les seues obres haurà d’implicar l’observador perquè realitze una lectura minuciosa de la seua pròpia ment, deis seus records, de la informació retinguda en la seua memòria.

Per tot açò segurament no ha renunciat -però sí evolucionat- als seus plantejaments inicials de pintura propera al pop-art, perquè en este mitjà, a més de sentir-se còmode, sap que pot connectar de seguida amb els observadors de les seues obres. Tot emprant un llenguatge pictòric que li és molt habitual, atés que l’espectador se’l troba quotidianament tant en la publicitat com en els mitjans de comunicació, sap que el procés d’identificació amb la seua obra no serà costos per a l’observador, estalviant-se així nombrosos esforços de síntesi i duent l’espectador al seu terreny d’una manera quasi instantània. Fonamentalment perquè a més de la identificació amb el món publicitari, procura també una relació de proximitat amb la iconografia que mostra en les seues obres, per a què ha d’inventar personatges amb què transmetre les seues idees, si la societat ja li’ls ofereix? Per a què ha d’inventar paisatges degradats o situacions critiques si ja ens els trobem al món cada dia?

Però no ens confonguem, no es tracta de comoditat, ni d’aprofitar-se d’una iconografia que ja existeix, ja que en totes les obres l’atmosfera que es recrea és la del mateix artista. Tampoc no tracta de retratar fidelment de manera hiperrealista el que veuen els seus ulls (no oblidem que el que tracta de transmetre’ns són idees i sensacions, en la majoria dels casos denuncies directes, però no concretes).

Em produeix desassossec mirar ara quadres que es van pintar fa més de dos dècades, les denúncies dels quals encara són vigents. S’han perdut les noticies de premsa, ja no recordem l’origen del problema, però segueix sense resoldre’s. És descoratjador que una obra ens recorde que seguim sense solucionar moltes de les nostres quimeres, que l’allau de problemes quotidians ens fa deixar de banda el problema d’ahir per ocupar-nos del de hui mateix. Segurament siga esta una de les intencions indirectes d’Antoni Miró, la de recordar-nos que no és or tot el que brilla. 

IV

El món d’Antoni Miró és molt particular. A primera vista podria semblar que el seu aïllament de la societat és manifest. Allunyat de l’artistic business, procura no deixar-se veure massa en festorres i inauguracions, només el just perquè sapiem alguna cosa d’ell, però sense que això li faça perdre el nord de la seua tasca diària. Podríem dir que en el seu món tot està prèviament calculat (no crec que siga del tot cert), però el rigor organitzatiu amb què s’envolta causa unes vegades admiració i d’altres temor.

És un artista que pinta amb nocturnitat i traïdoria —no és un tòpic— Des de fa anys va prendre la decisió de treballar en la tranquil·litat de la nit, que li produeix major concentració i poques interrupcions. La seua recerca de la soledat, el sacrifici que imagine que això li suposa a ell i a la seua família, respon a un esquema mental molt meditat, a una decisió arriscada que implica un sacrifici difícil d’imaginar si no tenim clar a on vol arribar un pintor com Toni Miró, que sembla tindre-ho tot clar i anar sempre al gra. Aïlla les incògnites de la seua vida amb una decisió i una fermesa dignes d’enveja, atés que no sembla deixar-se dur per ningú ni per res. Però no crec que siga un dèspota ni un dictador: l’única dictadura que assumeix és la del seu propi treball diari, la del sacrifici quotidià amb què s’enfronta a la creació de les seues obres.

No és obligat saber res del que estic contant per a identificar-se o no amb la seua obra. De fet, em sembla superficial traure a la llum la forma amb què el pintor s’enfronta a la vida. Això té poc a veure —o molt, no ho sé— amb el resultat final de l’obra. Però el fet cert és que, si tens l’oportunitat d’apropar-te a ell, t’adonaràs que es tracta d’una persona senzilla, amb uns plantejaments clars i sòlids, que procura no dogmatitzar amb la seua pintura, però sí il·lustrar i servir de testimoni del món que ens envolta.

És un plantejament de vida tan digne com el de qualsevol altra persona, amb l’única diferència que ell ha pres la decisió de servir d’element transmissor de les ferides sense cicatritzar de l’espècie humana.