Trencar el cercle

Jolanta Studzinka

Una línia sense fi ni començament, un cercle, una rotonda. El fil de la història torna a repetir el seu recorregut circular una i altra vegada; els seus esdeveniments, encara que amb protagonistes diferents i en circumstàncies distintes, s’ajusten perfectament a l’esquema que sembla conegut sempre que mirem allò ocorregut. No obstant, resulta difícil aturar-se i canviar el carril redó. I així durant anys, segles i, quant de temps més?

La rotonda, base de l’escultura “Les llances” d’Antoni Miró, mesura 45 metres de diàmetre, el recorregut per la circumferència té 141 metres i tardem poc més de dos minuts en donar la volta al voltant. Sense dubte, ens calen molts més per veure l’obra, apreciar l’encaix de formes i perforacions que paulatinament ens descobreixen la història. El 25 d’Abril de 1707.

L’escultura no enlluerna per la seua forma sofisticada, ni per una construcció impossible o desafiant a les forces de la gravitació. S’integra finament a l’entorn de les muntanyes gandienques properes a la mar i conviu amb el moviment quotidià de la ciutat. Així mateix, gràcies a la seua forma harmoniosa i alhora plena de dinàmica ens envolta en la seua vida particular composada per un tumult de personatges, i ens recorda a través de la metàfora del quadre la “Rendició de Breda” de Velázquez, un esdeveniment molt significatiu per la nostra història, una derrota de la que hauríem d’aprendre.

En conjunt pesa uns 30.000 quilos, és un pes considerable, com els 300 anys que han passat des de la desfeta d’Almansa. Tantes vegades es repeteix l’escenari i el guió, tantes voltes que donem sense mirar i sense pensar, quants anys més caldran per aturar el cercle viciós?

Els 12.000 forats, perforacions en l’acer, dibuixen el camp de batalla, una agitació de personatges, cavalls, armes, que vibren en constant moviment cobrant vida a través de nosaltres, els habitants i els que estem de visita, circulant amb els nostres cotxes. El moviment no s’atura al voltant de la rotonda i sembla avivar les siluetes d’acer que acompleixen amb la seua lluita davant nosaltres. El cavall i el cavaller es reflecteixen en la seqüència com si es miraren en un espill; ens reflectim també nosaltres? Ens veiem als forats de les formes dels lluitadors que composen el complex retall d’herois, ompli els buits a l’acer. Calen les 12.000 incisions per mostrar una història, per revifar una idea, per aturar el nostre hipnòtic pas circular que ens manté en un trànsit d’impotència i ceguesa.

L’escultura ens espera en arribar des de València, potser és la direcció de la que hauria de vindre la resposta, la consciència manifesta en decisions convincents i motivadores per la societat, ja que “...el mal ve d’Almansa...”, i justament des de la direcció contrària. A ambdues bandes de l’escultura, 16 llances roges i 98 oxidades esperen preparades per al combat, pacífic ara.

Aconseguirem canviar el ritme circular que des de fa 300 anys marca la nostra vida, cultura i història?

És impossible no aturar-se, encara que només siga per uns instants, perquè l’obra obliga a detenir-nos en la nostra marxa circular i a mirar-la, a relacionar allò vist i allò ocorregut fa anys amb el present. Potser, és per on hauríem de començar per canviar la nostra història repetitiva, per aturar-nos i considerar els esdeveniments, percebre el que fan la resta i el que fem i podem fer nosaltres. Denunciar l’opressió i no ser opressors. Revelar la injustícia i ser justos.

Sembla imprescindible detenir-se en girar al voltant de la rotonda gandienca, per desxifrar la idea que plasmen les perforacions de l’escultura d’Antoni Miró. L’aturada i la mirada podrien ser el primer pas a fer per aconseguir el trencament del recorregut circular d’hàbit i el moment de reflexió sobre la nostra identitat.