Al·legoria d’Antoni Miró

Joan Valls

El món multicolor que tu has creat
el salva de la boira i la mentida.
No sé si has descobert la veritat,
però els teus ulls s’han fet la caramida
d’un magnètic oracle tan immens
que renova a tothom els sentiments.

Com simple acòlit del teu art diria
que acate la destresa i el combat
abrivat entre joia i elegia,
tan ple de llum i originalitat,
i ets autòcrata just d’un horitzó
que s’equilibra en tu, Antoni Miró.

La ferma jovenesa que ens has dut
clarifica el camí en invicte esclat.
El teu art és un clam de multitud.
Segueix el fil que mai no s’ha trencat.
I has acusat falcons com a desgràcia
encenent el renec amb eficàcia.

Dels rovells i arcaismes més roïns
has tret el crit, la força i la clarícia
i contra els averanys plens de verins
has acusat els talls de la injustícia.
I tot amb la pintura per bandera
airejat per un clam sense frontera.

Has plasmat, entre l’odi i la tenebra,
el tràngol sangonós de la dissort
i el banús ètnic de la raça negra
on fa la impunitat sopluig de mort.
Tu has percaçat la llàgrima perduda
dels que pereixen sense cap d’ajuda.

El món està per aclarir encara.
La política baixa el té captiu
de la grisa maranya en que es prepara
el barbar holocaust definitiu,
mentre el colom, la creu i les cançons
canten la pau darrera dels canons.

Però el teu al·leluia sap capir
la gràcia novella per damunt
de tota brossa, perquè el teu respir
pren de l’aire del poble el fons profund.
Sempre seràs així, farcit d’amor,
pintor de llibertat sense foscor.

Antoni, l’alcoià: si encoratjat
enarbores pinzell i dins la testa
t’il·lumina el fulgor més inspirat
plasmant, sens fre, la intrèpida protesta,
jo et lloe la propicia valentia
del teu art contra tanta tirania.