Antoni Miró. Volem l’impossible

Joan María Pujals

A la cultura occidental, el propòsit de l’art ha sigut fer conscient allò que era inconscient -per tal d’harmonitzar les persones amb elles mateixes- I fer el món intel·ligible -per tal d’harmonitzar les persones amb la natura i amb la societat. La pintura d’Antoni Miró s’inscriu en aquest doble combat des de la més radical convicció que la bellesa és molt més que una realitat estàtica: per a Antoni Miró la bellesa és, per damunt de tot, un esperit de transformació.

Antoni Miró, el pintor d’Alcoi, és un artista que representa perfectament bé els nous signes dels temps. Avui dia ja és molt evident que la figuració es renova i recarrega de sentit. I que cada dia que passa milloren les condicions perquè, en l’àmbit de les arts plàstiques, uns nous “realismes” - com ho ha estat, ja des dels anys seixanta, el pot- art- acabin imposant- se sobre els “irrealismes”, o les desfiguracions, que han caracteritzat el segle XX: el cubisme, el surrealisme, l’abstracció, el conceptual... L’art, una vegada més, s’anticipa a allò que possiblement serà una demanda majoritària de la gent en un món cada vegada més globalitzat: la reconciliació amb la realitat física concreta, amb els objectes quotidians, amb l’entorn més proper.

De fet, vivim una època de transició cap a una nova realitat (que és alhora una “ultra realitat”): la realitat “virtual”, o plena de possibilitats, que les noves tecnologies ens presenten, eixamplant els límits de l’espai i el temps (que fins ara hem concebut en perspectives i seqüències lògiques poc donades a la simultaneïtat). Amb el canvi de possibilitats materials, canvia l’estètica. A finals del segle XIX es va produir un fenomen similar, bé que de signe invers: les noves tecnologies de l’època - sobretot la fotografia- van canviar el punt de vista artístic; de forma que en les arts plàstiques l’objectivisme en la reproducció detallada de la realitat externa va donar pas a l’impressionisme, on més important que la fidelitat al model era la impressió que l’exterior de l’objecte suscitava en l’interior del subjecte.

Sense identitat no hi ha personalitat ni possible originalitat. Antoni Miró és un pintor compromès. En primer lloc, amb la seva identitat cultural -que ve arquetípicament del barroc, tan present en la cultura valenciana, i acaba en el pop-art i en el realisme social. L’obra d’Antoni Miró -que té sovint un to grotesc, esperpèntic, satíric- és valenciana al cent per cent. I no s’explica sinó en clau de desmitificació i de denúncia, propòsits que serveix sempre amb una gran qualitat de dibuix i amb una gran brillantor d’imatges.

Antoni Miró exerceix la crítica social i política denunciant obertament casos concrets de violació dels drets humans, racisme o manipulació cultural. I una de les seves principals característiques es que utilitza imatges de tota mena (des d’obres importants de la història de la pintura fins als més barroers reclams publicitaris) barrejant-les i distorsionant-les amb voluntat crítica. Josep Corredor-Matheos ens parla de “la seva voluntat cartesiana d’esgotar un tema fins a les seves últimes possibilitats”. A “Dona dels Balcans 1996”, un aiguafort sobre paper, hi podem veure el diàleg entre un cos despullat i les restes d’una armadura medieval. Un cos transformat, fràgil, desposseït: és la imatge de la guerra que en els parracs de la ferralla medieval ha trobat uns migrats escuts davant l’assetjament bèl·lic.

El novel·lista Manuel Vicent diu que Antoni Miró és un mestre de la ironia. Aquesta és una en de les principals característiques del pintor d’Alcoi que, al meu entendre, difícilment podem deslligar de la seva tendresa. La ironia, tan cara i pròpia dels valencians. Joan Fuster, en un assaig sobre el sentit de l’humor, ens parla dels seus noms: ironia, sàtira, sarcasme, causticitat i remarca que “potser la burla que conté la ironia no és tan violenta com la del sarcasme”. Manuel Vicent, comenta que “si la ironia és una burla subtil destinada a donar a entendre el contrari del que es diu, potser és aquesta figura la que resumeix el llenguatge plàstic d’Antoni Miró”. Precisament per això en la ironia d’aquest pintor hi podem trobar implícita una expressió de la tendresa quan explora el cos humà amb els seus nus i escenes de sexe. Isabel Clara Simó ha qualificat Antoni Miró com a pintor d’una “alegre carnalitat” i com a “pintor del sexe”, per la seva qualitat d’artista molt valencià”. Joan Fuster deia que els valencians veuen el sexe com un “episodi ineluctable de la naturalesa humana” i afegeix: “el sexe, desinfectat de neguits ancestrals, és una cosa obvia. I, com totes les obvietats, trivial”.

L’alegre carnalitat d’Antoni Miró és també una denúncia de l’estupidesa humana. Joan Fuster recomanà un remei per guarir aquesta estupidesa humana, un remei basat en la homeopatia que fonamenta la seva doctrina en aquella dita “similia similibus curantur”, que podem traduir per “el semblant es guareix amb el semblant”. Així doncs, una petita dosi d’erotisme, hàbilment administrada, fóra la medicina oportuna per guarir aquesta hipòcrita aversió al mateix erotisme. Aquesta desinhibició de la semblança amb el semblant és la tendresa que podem trobar en l’alegre carnalitat d’Antoni Miró. Una il·lustració d’aquesta desinhibició eròtica la podem veure en la seva serigrafia “Alta societat tarongera”, què hi figura una dama que té una taronja per cap i uns pits exuberants que sobresurten entre una vestimenta que cenyeix estreta ment tota la resta del cos. Antoni Miró també podria dir, com el novel·lista mexicà Carlos Fuentes que “en el naranjo se reúnen mis más inmediatos placeres sensuales -miro, toco, pelo, muerdo, trago- pero también la sensación más antigua: mi madre, las nodrizas, las telas, la esfera, el mundo”.

Aquesta exposició d’Antoni Miró a Mallorca ha de servir per donar a conéixer millor la trajectòria d’un dels artistes més significatius de la plàstica valenciana contemporània. I ha d’ajudar a situar el seu nom en el marc de l’actual reivindicació del figurativisme que està arribant amb força, també, a la nostra cultura. Miró no nega la realitat, però posa en evidència, tant com pot, les seves falles. Sempre amb un domini de la il·lustració, retallant bé els perfils dels objectes i ensamblant-los a la manera dels diorames o dels “collages”, Antoni Miró ens proposa una lectura critica de la realitat per mitjà del seu singular, i sovint mordaç, realisme.