Imatges del món antonimironià

Joan M. Monjo

Un d’aquells dies de la transició -“Oh dolços anys setanta!”, deia, tot exclamant, el poeta Salvador Jàfer- passejant amb uns amics pels carrers de calç, aire marítim i geranis de la part alta d’Altea, Ovidi Montllor, gran amic d’Antoni Miró, m’ho confiava: “Toni... Toni és un gran treballador...i un pintor magnífic. M’ho deia amb la seua cordialitat rural i bonhomia clarament genètica que duia aquell home enganxada a les seues entranyes més pregones. Paraules que el cantant i actor pronuncià durant una llunyana vesprada d’estiu que ja anava buscant la fina tardor que s’apropava. Mots que ara em ressonen, novament. Perquè les vaig jutjar i encara les jutge com encertades.

Antoni Miró naix a Alcoi en el 1944. Comença de ben jove a apassionar-se pels pinzells i pels treballs de creació pictòrica. A hores d’ara ja ha fet una dilatada carrera i una important obra. D’això ens adonem aviat. Quan rellegim alguns dels llibres que sobre ell s’han escrit, o bé, quan revisem alguns dels seus nombrosos catàlegs que en parlen i mostren les seues realitzacions.

Variades son les seues obres. I diverses, també, les seues sèries. Per bé que sempre posseeixen uns evidents trets comuns. Com per exemple el fet de practicar un art estretament lligat al compromís social. Òpera Prima, Les Nues, La Fam, Els Bojos, Les Experimentacions i Vietnam, foren sèries realitzades a l’època dels seixanta. En la següent, vindran: L’Home, Amèrica Negra, L’Home Avui i El Dòlar (Magnífica, per cert). Més tard, Pinteu-Pintura i Vivace. Darrerament ens arriba sense títol.

Aquesta nova sèrie presenta tot un rosari d’imatges, aparentment disperses, però unides i articulades per un denominador comú: una visió apassionada, de compromís social. S’hi mostra, obra a obra, tota una mitologia clarament esquerrana, tant nacional com internacional. Aquestes instantànies de Viatge Interior/Sense Títol, constitueixen una mena de dietari pictòric o quadern pictòric social/personal. Anotacions, visions, autoretrats, documents. I etcètera. Imatges. Imatges en el seu sentit més lliure i punyent. En el seu sentit, també, més ampli i evident.

Sense Títol és una mena de dietari d’imatges d’arreu del món. D’ací i d’allà. On detectem les més diverses catàstrofes ecològiques, guerres i situacions humanes tristes i lacerants per a qualsevol home i dona de bona fe. Obres on detectem no poca amargor. Perquè amarga i punyent és la manera de veure i de contar la realitat d’Antoni Miró. Mena de dietari on, com des de fa anys i anys, assenyala on és el símptoma, la plaga, la malaltia social o la injustícia en aquesta fase apocalíptica del sistema econòmic pervers i abjecte que ens pertoca de viure en aquest començament de segle XXI.

Però només, de vegades, Antoni Miró s’ajuda del registre satíric, de l’humor punyent -com qui no fa ni diu res- per assenyalar les coses. I, la veritat, és que es tracta de realitzacions que particularment pense que constitueixen obres ben encertades i estructurades.

En d’altres ocasions, al costat de quadres amb evidents i grandioses catàstrofes, apareix una obra on es mostra una bicicleta. Ànima de libèl·lula, va dir-ne d’ella algun poeta surrealista. No recorde ara mateix qui. Primitiva, amable, humil i fàcil de mantenir és la bicicleta. Pacífica, magnífica, sana, beatífica, juvenil bicicleta. Un artilugi d’allò més ecològic. Element de locomoció, a hores d’ara, amb un cert deix revolucionari. Bicicleta, per anar com s’ha d’anar: contracorrent. Recordem en la seua darrera sèrie Gatanegra 2002 i Via Appia, del mateix any. Vehicle que té la seua presència -ho recorde, ho recorde ara- en d’altres obres i sèries seues. Conformant, en certa manera, una mena d’iconografia pròpia que perfectament podríem anomenar antonimironiana.

A Sense Títol, i al llarg de molts anys i panys i quadres i d’altres obres seues, Antoni Miró ens ho ha dit ben ciar i repetidament: no li agrada, com a tants d’altres, el món que li ha pertocat viure. On viu. I, ben clarament, ho diu. Això és la columna vertebral i el ver sentit de la seua pintura i de la resta d’altres realitzacions artístiques pròpies. Dir-ho. Ja ho expressava el gran poeta K.P. Kavafis en alguna de les sues proses: “Censure, per exemple, la pena de mort. Quan es presenta l’ocasió ho proclame, no perquè crega que per dir-ho jo l’aboliran al dia següent els Estais, sinó perquè estic convençut que dient-ho contribuesc al triomf de la meua opinió. “Particularment pense que alguna cosa d’això n’hi ha en el dir pictòric d’Antoni Miró, tant en la seua obra en general com a la seua darrera sèrie...

I ho diu, malgrat siguen mals temps per a la lírica i magnífics per als sinistres i imbècils. Malgrat hi havia qui deia que l’art social i l’art que en parlava de la realitat circumdant, fent-ne crònica, no tenia ja massa sentit. I que desapareixeria. Però darrerament s’ha vist que la gran conxorxa dels cretins, dels abjectes i dels mafiosos, segueix. I que s’ha de fer front. I combatre. Entre altres armes, amb un art lúcid i crític, ara com ara, el que practica, entre d’altres, l’amic Antoni Miró...