Antoni Miró: reflexió sobre “la pintura de conscienciació”

Joan Guill

Al llarg i l’ample de la història de la humanitat, el paper transgressor de les opinions i costums comunament acceptades per la societat ha correspost a diversos col·lectius i des de les acaballes del Segle passat, especialment als Artistes. L’Artista, que sempre proposava maneres inèdites de vore el món, enfrontant-se al rebuig de les persones que anomenen normals.

Comunament es pensa que la idea de l’Artista com transgressor naix amb el manierisme i copsa el punt màxim amb les avantguardes històriques del Segle XX.

Comença a transgredir l’Artista manierista en veu baixa. Però, mentrestant apareix un altre transgressor en escena, el revolucionari, des de la rebel·lió dels camperols, fins els moviments obrers del Segle XIX, passant per la Revolució Francesa. Aquests ritmes històrics no avancen amb moviments precisos. El vaguista en principi horroritza, però la seua transgressió va organitzant-se en formes sindicals, aspirant sempre el reconeixement oficial. I és llavors quan s’afirma com transgressor definitivament de la realitat, després d’una llarga preparació, l’Artista avantguardista com a subjecte no social, bohemi o boig.

Es diria que el Maig francès del 68 és el punt en què curiosament, les dues grans formes de transgressió que han avançat durant Segles alhora ignorant-se, la política i l’artística, es fundeixen.

En Antoni Miró, es troben aquestes dues formes de transgressió. D’indubtables tendències democràtiques, l’Artista que és d’Alcoi i viu a Alcoi, sent i té constància dels moviments obrers, de la revolució social, de la vibració protestatària del Maig francés del 68 i a la vegada, és intèrpret artístic, realista i penetrant del món d’avui, buscant els seus defectes per transformar-los i aconseguir un món més just envers els humils.

Com tot gran artista, espera desvetllar-nos l’autèntica naturalesa de les coses, l’autèntic funcionament de la realitat social. I encara que ell afirme que no aspira canviar la humanitat, sí que ho intenta. Ho intenta dient-nos coses que poden pensar-se, o que eixes coses serveixen per fer pensar. Perquè, per a Antoni Miró, allò més principal és comunicar-se amb la gent, posar de relleu els defectes de la nostra societat i en la seua manera, tractar de transformar-la, pretenent en general una vida millor i més digna. Per això anirà en contra de la guerra, la violència i la injustícia, per poder viure en Pau.

Sobrarà repassant els títols de les seues sèries pictòriques, “Els Bojos”, “Mort”, “Vietnam”, “Biafra”, “Amèrica Negra”, “El Dòlar”, etc... per trobar una palesa firmesa; la seua clara i ineludible actitud de denuncia, front a tot allò que no es limita al seu propi àmbit cultural, sinó que s’estén a totes aquelles situacions que han sacsejat especialment l’opinió pública mundial en els últims anys.

Però la seua temàtica no es presenta baix la forma de mera ideologia, sinó que traspua d’allò purament polític, plantejant el rerefons ètic que subjau totes les situacions socials. A pareixen d’aquesta manera, conceptes tals com Llibertat, Fidelitat, Solidaritat, en fi, un comportament moral. Així la seua estètica no serà altra cosa que el desenllaç explícit d’una ètica, és a dir, l’ordenament d’unes intencions morals que les fa comunicables i eficaces per als demés. D’ahí la seua poètica: l’afirmació de l’home per damunt de qualsevol avinentesa.

En realitat, Antoni Miró no es mou tan sols en el pla de les idees generals, sinó que el seu art apunta cap a una vinculació de teoria i praxis, com ho exemplifica la valoració que conté el treball manual, no sols a nivell expressiu, sinó també en el procés mateix d’elaboració de les seues obres d’Art. La seua obra passa per diferents etapes: Expressionisme; Neofigurativisme Social, Pop-Art, i entra dins del què s’ha anomenat crònica de la realitat, opció realista, que per diverses circumstàncies troba un ample desenvolupament en l’àmbit artístic valencià.

Autodidacta, comença a classificar els seus treballs en sèries, veient-se clarament en elles, una projecció social, una actitud crítica i una clara denúncia de la injustícia. En les seues primeres sèries: “Les Nues” i “La Fam”, utilitza com a vehicle d’expressió per als seus continguts emocionals, passionals i humans, les tendències de l’expressionisme, posant en evidencia per l’exageració, la deformació dels trets més sobreeixits d’un caràcter, d’un rostre, d’unes mans o d’un home qualsevol, el sofriment humà amb totes les seus tares.

Però l’expressionisme d’Antoni Miró que naix d’un figurativisme simbòlic, impregnat de tristesa i fatalisme, portant sempre un gran missatge social, desemboca, al final dels anys 60, coincidint amb un període d’auge del benestar econòmic, de canvis socials i desenvolupament de la consciència, també social en un retorn al realisme, a un neofigurativisme social, on apareix l’home amb tota la seua problemàtica d’opressió i injustícia.

Conjuga imatges neguitoses i rebels, que responen al pols de l’época, amb grans formes i colors vius, que expressen un sentiment personal que afecta simultàniament el ser humà i el seu sentiment estètic. D’aquesta època son les seues sèries “Biafra”, Vietnam”, “Mort” i “Realitat”.

Durant aquest temps alterna el seu treball amb una variant abstracta d’evident eficàcia, on els plantejaments informals basats i buscats amb una nuesa quasi total d’efectes, es plasmen amb una claredat i una fantasia ben paleses, experimentant per si mateix les provocacions que li ofereix la matèria, a la seua rica vocació de pintor i escultor.

Així les seues sèries: “Experimentacions” i “Relleus Visuals”.

En 1972 estant tan actual la problemàtica americana, on l’escepticisme dóna pas a la cultura de la consciència, els valors plàstics, a l’energia comunicable, la crítica tradicional, l’anàlisi sociològica, es quan Antoni Miró realitza una sèrie de metal·logràfiques sobre la situació del Negre en la societat Americana, que baix el títol genèric de “Amèrica Negra” denuncia i reflexa la societat i el temps en què viu, deixant constància de les coses que van succeint i a la volta intentant que canvien. Es en aquesta sèrie on apareix més clarament un component “Pop” utilitzant figures retallades, de gran impacte, arrossegat pel cartell cinematogràfic, amb enfocaments que resulten familiars a l’espectador, i una sèrie de recursos com la parodia, la seriació, la fragmentació, etc... que li serveixen, malgrat la càrrega irònica que inclou, per fer una anàlisi del Capitalisme tirànic amb gest desdenyós. Antoni Miró utilitza el “Pop-Art” com a ferrament que expressa el sotmetiment psicològic, a què el ciutadà, nosaltres, ens veiem sotmesos per una societat alienada i consumista, contra la qual protesta.

Com l’artista creu que en primer lloc és home; i que l’home està en contacte amb la comunitat, sempre atent al seu entorn, vigilant els signes de lluita i desgast de les relacions humanes, recolzant-se en reconeguts esdeveniments històrics, ens ofereix una informació sobre la barbàrie, la violència, o la crueltat, sempre dins d’un realisme social presentant, a més, un punt de vista personal al voltant de tots aquests assumptes i aprofitant certes formes que poden ser armes formidables per a la denúncia i la crítica, puix la recepció del missatge és immediata. Utilitzant la sàtira es converteix en cronista de la realitat del seu temps, apareixen les seues sèries “El Dòlar”, “Xile”, “Les Llances” que ens dóna constància d’aquesta realitat.

En la dècada dels 80, Antoni Miró, comença una nova sèrie que, amb el títol genèric de “Pinteu Pintura” ens mostra una autorreflexió sobre la Pintura, utilitzant imatges de clara referència a les obres clàssiques de la Història de la Pintura, que són molt conegudes per tots nosaltres a l’haver estat utilitzades pels mitjans de comunicació i per estar presents fins en la publicitat, amb signes o elements de la vida quotidiana. Imatges i cites que sent tretes del seu context habitual i depurades pel treball artístic d’Antoni Miró, d’una forma irònica o satírica, ens donen una nova lectura o significació, puix al ser enriquides per la seua actitud vital resulten igual de sinceres i intenses, enviant-nos un nou missatge que moltes voltes serà alegre, altres es tornarà angoixós, però sempre ens obligarà a una profunda reflexió.

Aquesta actitud reflexiva que ens proposa Antoni Miró i la denúncia crítica han estat les constants principals de la seua vocació, estant present en tota la seua extensa i plural Obra.