Antoni Miró: la història de la realitat

Jesús Pradells

Amb aquesta exposició que la Universitat d’Alacant acull sobre la trajectòria artística d’Antoni Miró fem balanç dels més de seixanta anys de vida d’un pintor. Més de quaranta anys dedicats exclusivament a l’art. Un treball minuciós i continu marcat per les referències cíviques, pel compromís social d’un artista que creu en la utilitat i en la capacitat de persuasió dels intel·lectuals. Un compromís que també es reflecteix en la trajectòria de Miró a l’hora de participar en col·lectius que afavorisquen la relació i la influència entre els artistes.

Perquè la pintura mironiana ha deixat petjada en diversos artistes. Des del seus diferents estudis, siga des d’Altea, siga des del Sopalmo, ha estat constantment connectat amb els artistes i intel·lectuals més destacats de cada moment, tant a l’estranger com al país, un repte que el porta a mantenir una relació epistolar amb escriptors, artistes plàstics o crítics d’art de gran interès per als estudiosos de la seua obra i del context social i cultural dels últims cinquanta anys del nostre país.

S’ha de dir que no estem davant un pintor que s’haja aïllat físicament en el seu estudi; en realitat, Antoni Miró sempre ha estat plenament connectat a l’actualitat i ha estat capaç de viatjar d’alguna manera al lloc on estan els seus quadres, que s’han convertit en una extensió de la seua manera de ser i de pensar. La seua obra, siga en mostres individuals o en mostres col·lectives, ha estat i està present en més de cinquanta països. I encara en l’actualitat, Miró té una especial cura amb totes les convocatòries en les quals participa, fent un seguiment exhaustiu de l’organització i el desenvolupament de les mostres, ajudant en tot moment a oferir la millor visió possible per al visitant. Així mateix, Miró se’ns presenta com un artista que no es preocupa en absolut per la crítica dels sectors més conservadors i que, en diverses ocasions, han intentat impedir la difusió de la seua obra.

És un artista amic d’artistes que es preocupa constantment perquè ell, millor que ningú, sap el que costa dedicar-se a aquesta labor. No és estrany, per tant, que es definisca com un “treballador de l’art” de la mateixa manera que altres persones són proletaris de les indústries o de les empreses, amb la diferència evident de la condició d’assalariat d’ell mateix, una condició que li atorga una independència envejable i que, a més, dóna suport a l’espai creatiu més aconseguit de Miró: el seu mas del Sopalmo, un espai que li dóna multitud de satisfaccions i que és un dels condicionants més grans de l’evolució de la seua pintura en les últimes dècades. Podríem afegir, ara més que mai, que Toni Miró ha sigut un historiador en potència, en la mesura que ha interpretat els esdeveniments de la història que més li han colpit a través del seu pinzell. Una revisió dels fets que ens ha aportat una de les mirades més lúcides i crítiques del nostre entorn en els últims quaranta anys.

No podem oblidar en aquest breu recorregut de la seua figura, a través de la seua particular visió de la història, el compromís irrenunciable cap als seus amics i cap a qualsevol iniciativa cultural o cívica que tinga caràcter progressista i que busque la denúncia de les injustícies socials tan presents en la seua obra. I és que en el Miró pintor hi ha tres elements bàsics del Miró persona: la preocupació social, la reflexió nacional i el gust per les persones. Un interès per la bellesa interior de les individualitats conegudes que engloba els tres eixos apuntats.

I en aquest sentit ideològic, cal destacar la profunda influència de l’escriptor Joan Fuster en la formació del pintor. L’escriptor va explicar a la generació d’Antoni Miró que feia falta superar la manipulació historiogràfica que havia ocultat el fracàs industrial i social del País Valencià, que s’havia de posar fi a una imatge estereotipada i que s’havia d’oferir una idea més moderna i global d’una societat justa i conscient de les desigualtats socials, al mateix temps que se situava en el marc cultural que li pertanyia. L’obra de Miró és conseqüència directa d’aquests postulats, i es converteix en una resposta decidida i activa al clam de Fuster. És evident que no és l’únic artista influït per les idees de l’assagista, però segurament es tracta d’una les trajectòries que queden més marcades per la seua influència i de manera més homogènia.

Una vegada evidenciat el vessant social de la seua obra, queda clar que la pintura de Miró està sempre al costat dels perdedors, i més en els últims anys, quan ha sigut capaç d’afegir temes com el sexe o l’urbanisme forassenyat, destructor de la naturalesa, des d’una ironia que immediatament fa còmplice l’espectador de la seua obra. I és que el contingut sempre és la base inicial creativa de la seua obra: fer comprensible allò que el preocupa

Per acabar, m’agradaria posar l’accent en la continuïtat de la figura d’Antoni Miró més enllà de la seua obra. Una preocupació pel pas del temps, que a la manera de Marcel Proust, sent créixer l’angoixa davant de l’avanç cronològic. La millor manera de superar aquest sentiment és la de deixar constància del seu pas per la vida, la participació constant i la producció interrompuda. El temps passa, però la seua empremta i el savoir faire de Miró queda.

Aquesta mostra és una gran ocasió per a contemplar aquesta empremta, aquest compromís i aquesta visió del món que Antoni Miró ha desenvolupat al llarg de la seua carrera, deixant-nos guiar pel camí traçat per aquest autor per a gaudir de les seues obres i la seua evolució en el món de l’art. I, per què no, la seua profunda i particular revisió de la història.