Antoni Miró: suite eròtica
Jesús Huguet
La civilització judeocristiana, sens dubte per garantir paternitats fiables, introduí una nova concepció, un tabú socio-religiós, en la noció del cos. Sobre tot respecte a l’ús corporal de la dona.
La llibertat que el món antic, i més concretament el mediterrani, tenia sobre el cos humà i la seua manifestació va interrompre’s quan aquest es convertí en sinònim d’objecte pecaminós i d’inductor a la condemnació eterna. El judeocristianisme, per una raó absolutament social, trenca una dinàmica de conjunció natural entre el cos propi i la seua exhibició (en aquests dies on tant s’ha parlat i escrit sobre jocs olímpics no estaria de més recordar que a les antigues Olimpíades atenenques els atletes anaven nus).
El Mediterrani, com indicava abans, era especialment propici a la naturalitat de mostrar-se nu i a la valoració del cos des de l’estètica, no des de referències pseudo-religioses forçades. I especialment ho eren els grecs, el món hel·lenístic.
Antoni Miró, en qui la mar i el cos han estat presents sempre, ens presenta una obra que partint de referents hel·lenístics (ceràmiques, murals...) dels segles X al V a. C. dóna unes noves dimensions a les figures gregues. Efectivament, mentre en els vasos, plàteres o càntirs les escenes simplement tenien la consideració de decoratives (decoració ben atractiva per altra banda) en el gravats i aiguaforts d’Antoni Miró els personatges o seqüències adquireixen protagonisme i són destinatari absolut de la nostra mirada.
Una mirada que permetrà lectures estètiques, iròniques, líriques o de recordatori històric però, en qualsevol cas, ens introduirà en una producció cabdal de les arts plàstiques valencianes de les darreres dècades i en un producte concret, la Suite Eròtica, d’un atractiu plàstic i conceptual únic.
Hom pot suposar que Antoni Miró senzillament ha reproduït unes imatges hel·lenístiques. Res més lluny de la realitat. Encara que les escenes puguen ser semblants a unes altres clàssiques les línies (vid. per exemple l’aiguafort “El ball”) són d’un domini del dibuix autènticament mestrívol, i l’ús del color (vid. “El flautista” o “Dansa”) engrandeixen els referents fins donar-li a l’obra resultant, als gravats mironians, una dimensió molt més ambiciosa i plena. I molt més directa en l’explícit missatge de la valoració del cos humà.
Les relacions afectives, les seqüències clarament sexuals, les invitacions a un gaudi únic, gràcies a la capacitat transmissora de l’artista desfan tota probable culpabilitat pseudo-religiosa i ens reconcilien amb el cos i totes les afectivitats que ens puga suggerir i oferir. I en reconciliar-nos amb eixa dimensió natural del nostre ser físic, demostra com l’art pot superar tots els tabús о misèries politico-socials imposades per interessos de grup, encara que siga d’un grup tant poderós com el dimanant de les coaccions judeocristianes.
