El testimoni de Antoni Miró
Jean Boisseieu
Quan Bertolt Brecht vol fer-nos saber l’alça resistent dels més perillosos dels seus compatriotes, fa d’Arturo Ui un mafiós de Chicago. Quan Molière vol ser el portaveu dels llibertins del seu temps, buscarà Don Juan a Sevilla, ja que Racine pren a Berenice de la història antiga i Bajazet de les cròniques del Serrall per parlar més lliurement de les intrigues del seu temps.
L’Amèrica Negra d’Antoni Miró procedeix, al meu entendre, amb un enfocament idèntic. A aquells que es pregunten per què els nens tenen ulls famolencs, per què els polsadors amb cinturons d’espatlla, perquè les mans es fan agonitzants i tenses, a través dels barrots de les tendes de campanya a la mitologia de les Panteres Negres que als barris de Auberviliers o Niça més que els enfrontaments a l’Orient Mitjà o Angola; perquè les seues bombes només estan estampades amb la bandera estel·lar i cauen només a Cambodja; perquè hi ha, en aquest treball, ni els rellotgers de Besançon, ni els miners d’Astúries, ni els C.R.S., ni els guàrdies civils ni les presons de Roma; per a aquells, crec que puc respondre que tots som negres americans. La fiança de Brecht, Molière, Racine, i probablement també Pedro Calderón quan va escriure "L’alcalde de Zalamea" sembla suficient: a més de la censura, fins i tot quan afirmen haver arrodonit la punta de les tisores existeix a tot arreu, i no només la llibertat, aquest últim té dret a canviar la seva llengua o els seus colors; la transposició, la metàfora, el distanciament, per demanar un préstec de les imatges del teatre, sovint són més efectives que una narrativa senzilla.
Quan vaig veure per primera vegada l’obra d’Antoni Miró a Marsella, vaig quedar fascinat del seu ofici i la seua sensibilitat, que li ha permés donar un ressò català a un estil que està molt connectat a tots els nous corrents realistes de la pintura internacional, es tracta d’una perfecció tècnica amb el complement d’un contingut palés a les seues pintures, metal·logràfiques, dibuixos i gravats. M’ompli d’orgull retrobar en els accents de la seua obra, la mateixa fraternitat d’Occitània, i cal dir que encara que tinguem els obstacles de les muntanyes, estem units a molts dels seus compatriotes, com per exemple: Joan Miró o Antoni Clavé.
Més encara que la forma, n’és el contingut que em va tocar i marcar. N’estic convençut i segur que abordar tan directament els problemes és la seua preocupació, i en preocupar-nos-en a tots, esdevé així d’eficaç.
Si s’admet, i lamentablement no estic gaire segur, que el desig de llibertat i justícia encara es pot expressar de manera eficaç en la no-violència. Si s’accepta que ja està baixant al carrer per donar testimoni a les parets. Així doncs, l’espill de Miró, on les nostres cares, que reflecteixen, prenen els colors de la negritud, és un testimoni que, com a acte, té el seu preu i pes.
