Camps per a la reflexió

Javier Urquijo

“El misteri és l’element clau de tota obra d’art” 
Luis Buñuel

La transformació, el canvi, són elements constants en l’art. La seua acció/aplicació forma part del mateix concepte d’art contemporani. No obstant això, l’evolució permet a l’artista transgredir la lògica natural de l’espai i el temps en nom de la creació/manipulació dels objectes traient-los del seu context cronològic i natural. Hui, en el discurs contemporani, l’art es planteja com una transgressió o una violació de les postures dels objectes i els situa en un espai estrany, lloc que en “raó” no els correspon.

El concepte d’art ha variat, en general. En altre ordre de coses, “l’art contemporani s’ha convertit en un element natural de la societat burgesa”. És un signe que denota situació social. Alguns opinen que amb l’adveniment de l’art contemporani i el vertiginós desenvolupament dels processos creatius, sobretot des de l’aspecte tècnic, ha nascut una nova civilització.

Arrere, endarrerits, es queden aquells que reaccionen davant estes màximes progressistes. L’art, per a ser-ho, “ha d’estar compromés irremissiblement amb l’esperit del seu temps”. Encara queda, residual i nostàlgica, la vella baralla, el vell debat entre figuració i abstracció, com una cosa irreconciliable per als conservadors recalcitrants.

Doncs, heus ací que em trobe a la riba de la sorpresa, observant amb deteniment l’obra d’Antoni Miró, alacantí universal que ha assolit mitjançant una obra tan extensa com complexa el subtil miracle de descontextualitzar el temps i l’espai, o siga, reconciliar les formes hostils, divergents.

El relat, en córrer del temps, busca la reflexió puntual sobre la idea com contingut de la forma. En l’obra de Miró hi ha, sobretot, una enormitat de contingut literari, o forma lèxica revisada, actualitzada, transgredit el temps i l’espai, com deia abans. Eixe és un símptoma inequívoc de contemporaneïtat.

Però, en este exercici és fonamental, a més, aprofundir en el contingut/argument. A través d’aquest relata l’instant, convençut que la comunicació no ha de respondre solament a l’exercici plàstic en sí, sinó també a elements extra plàstics que assumeixen la necessitat d’incidir en la consciència col·lectiva i individual, a manera de denúncia o de queixa, de posició, de crítica.

Este component és fonamental per a Miró. En tota la seua trajectòria artística s’observa eixa condició viatjant al socaire de l’equilibri i l’harmonia estètica. És seua, molt seua, la necessitat de reflectir la inquietud social, el palpitar del seu temps. Per a això, opta per prendre l’espai en sí, real, com a lloc de trobada, en absoluta oposició amb la tradicional bidimensió de la pintura, que utilitza com un simple element més a la seua disposició.

D’esta forma pot valer-se d’imatges planes —o els seus fragments— generades amb anterioritat per Velázquez, Bacon, Joan Miró, Picasso, Dalí... i utilitzar-les amb frases fetes que li serviran per a descriure i denunciar noves inquietuds i crear renovats discursos que parlen de qüestions de rabiosa actualitat.

En eixe procés es transforma, es varia el curs del temps; es trenquen les normes de la història; es transgredeixen les circumstàncies i s’adapten al temps actual; i, sobretot, es juga amb l’estètica contemporània on impera l’ocupació espacial: la posada en escena o la teatralitat.

Antoni Miró domina el màgic univers dels suggeriments, bé siguen espacials/plàstics com argumentals/literaris. Utilitza les imatges a manera d’icones que posseeixen un sentit teològic per a l’observador comú. Busca l’harmonia del símbol. Usa l’estètica realista com a arma directa, de fàcil comunicació. I l’abstracció com a forma universal, embolcallant, espiritual...

Però, sobretot, es val del collage i del decollage com a fórmules que segueixen valent per a generar noves proposes estètiques. A partir d’un objecte —la bicicleta, per exemple—, naix la idea de destruir el seu sentit pràctic per a convertir-la en element conjugable, com el verb (persones, nombre, temps i mode).

Totes les postures possibles de l’objecte troben ací, en Miró, acomodament, gràcies a una reflexió que estudia i rescata del seu esperit el component estètic i l’espacialitat que posseïsca i, a més, li adjudica un missatge literari no exempt d’acció pràctica crítica. Així, doncs, cada obra s’enriqueix amb aspectes dramaticoliteraris en què atrapar el temps transgredit i la forma revisada. Eixe dramatisme ve implícit amb les imatges o els objectes rescatats. Ja hi existia.

Acceptada, doncs, la inspiració en allò aliè com a vehicle per a la creació, haurà també de reconèixer en la realitat descontextualitzada una forma d’expressiva creativitat artística contemporània. Trencats els esquemes tradicionals solament ens queda formular un parell de preguntes: Cap a on es dirigeix l’art? Quines són les seues possibilitats de cara al futur? Preguntes que segurament ja estaran pegant voltes en la ment inquieta d’Antoni Miró. A nosaltres sols ens queda esperar la resposta. Fins prompte.