Antoni Miró i l’antítesi reveladora

Gabriel Garcia Frasquet

Diu un contundent aforisme fusterià: “Qualsevol poder és abús de poder”. És cert que aquesta consubstancialitat permetria alguna matisació, però resulta irrebatible en el cas de la usurpació de la sobirania d’un poble pel dret de conquista aconseguit per la força de les armes.

Per als valencians, la iniquitat de la subjugació du la data del 25 d’abril de 1707, la batalla d’Almansa, i és natural que en guardem un viu record perquè la història explica el present i pot obrir camins de futur. La ciutat de Gandia li ha dedicat una plaça en la seua entrada nord, que ha volgut embellir amb una escultura d’Antoni Miró, un artista valencià de gran reconeixement.

Antoni Miró nasqué en la més crua postguerra a Alcoi, poble de costeres, ponts i barrancs, telers, batans i xemeneies, símbol de la lluita proletària per la millora de les condicions laborals. Aquest llegat de treball tenaç, solidaritat obrera i ànsia de llibertat ha marcat sens dubte la trajectòria de l’artista, que ha anat creant una obra compromesa on l’art té una clara funció social contrària a la banalització, la mera comercialitat i l’amansiment burgés que l’assetgen actualment. En el poema “Món d’Antoni Miró”, que li dedicà Salvador Espriu, s’expressa l’objectiu alliberador de la seua producció i la fermesa infatigable del treball amb què la basteix.

Però sense descans, amb viu clamor
em serviran la forma i el color.
És un combat que mai no vol repòs.
Hi deixo l’esperit, el moll de l’os.

La batalla per una nova cultura, lema d’un il·lustre antecessor amb qui guarda lligams estètics i ideològics, Josep Renau, és també el motor del seu impuls creador. Aquesta determinació l’ha dut a realitzar una obra punyent i colpidora que uneix la comunicació estètica amb la reflexió conscienciadora. Ho podem comprovar en les sèries pictòriques, clarament enquadrades en el realisme social, sobre la pobresa, la fam, la bogeria, l’Amèrica negra, la dictadura xilena o el dòlar on denuncia la deshumanització del capitalisme i se solidaritza amb els desheretats de la fortuna o els perseguits per raons polítiques, dutes al llenç amb la netedat viva i impactant de l’acrílic.

Per a aconseguir la seua finalitat comunicativa, Miró empra el contrast, que commou o que indigna, entre l’opulència del sistema i la marginació que genera, entre l’alienació consumista i l’atemptat als drets humans més bàsics. El seu art es converteix en un clam contra la injustícia i el silenci còmplice. Com deia Vicent Andrés Estellés, la seua obra és “rica en còlera i tendresa, crònica penosíssima i esquema d’acció”.

La seua postura contra tota mena d’opressió i de violència s’evidencia així mateix en la reivindicació identitària, en l’arrelament a la seua terra i la fidelitat a la seua gent que es reflecteix, per exemple, en la sèrie “Les llances”, reinterpretació del quadro de Velázquez, que li serveix d’acte simbòlic del sotmetiment militar d’un poble. És per això que, amb algunes variacions, l’ha representat en pintures objecte, gravats o escultures amb títols tan explícits com “Llances imperials” o “El poble sota les llances”.

La recontextualització de “La rendició de Breda” l’acosta a la contemporaneïtat i l’omple de noves significacions. Miró despulla el barroquisme i la solemnitat originals que pretenien mostrar la majestat i el poder de l’imperi, idea revitalitzada amb grans ínfules durant el franquisme, essencialitza la composició i l’enfoca des del costat d’un perdedor inerme. Inevitablement es produeix una associació entre la situació colonial dels Països Baixos i l’antic Regne de València, esclafats per les mateixes armes, i la percepció que en tenia l’espectador es capgira. És el motiu que ha escollit per a l’escultura de la plaça gandiana.

Miró s’hi ha retrobat amb l’aspre tacte del ferro, que aprengué a treballar de jove en el taller del seu pare. Les figures de la composició apareixen amb el perfil retallat perquè se singularitzen dins d’un conjunt plenament identificable ja que pertany a l’enciclopèdia cultural de qualsevol espectador. El color ocre que va adquirint el ferro ressalta sobre el verd vegetal del cercle on s’emmarca i les seues dimensions monumentals, llargues però relativament baixes, no impedeixen la visió, en la llunyania, de l’emblemàtic campanar de la Seu.

Per tant el material i la seua textura, el format i l’emplaçament, veritable pòrtic ciutadà, resulten encertats, però una vegada més l’eficàcia comunicativa s’aconsegueix amb l’antítesi que s’hi formula: el gest cortés i paternalista del vencedor és desmentit per la doble renglera de llances, i el vinclament del derrotat es redimeix amb les quatre barres roges, exemptes, vençudes però plenes de dignitat, germen de futur, que semblen alçar-se en l’encesa espera del jorn que anunciava la veu enyorada d’un altre alcoià, Ovidi Montllor:

En el dia que durarà anys
braços lliures i boques i mans.

I ací s’estableix una darrera contraposició que demana la reflexió mobilitzadora: l’anhel de llibertat de l’obra contrasta vivament amb una societat autocomplaent que es vana d’ofrenar glòries i avançar en marxa triomfal. L’obra enfronta l’espectador amb aquesta contradicció i converteix un infaust episodi bèl·lic de repercussions tan allargassades en un crit contra la desmemòria històrica i en un bell cant d’amor i esperança.