A Antoni Miró

Francesc Galí

Pense que és el resultat plàstic el que hi ha que lloar en les obres realitzades per Antoni Miró. El resultat més encara que els arguments que el construeixen, és el que proclama –en l’artista alcoià– llur capacitat interpretadora de la realitat que mitjançant llurs pintures reconstrueix.

Pintures que en la seua altra vessant criden –no pas sempre amb furor, sí amb ironia– llur inconformisme. Contestació que expressa reinventant, remodelant, transformant expressions que en altre moment trobaren, també, altre clixé, definitiu, en la història: precisament en aquella que va trobar –en el seu temps– ressò feliç en la pintura.

Ressò que Antoni Miró –en desvirtuar-lo– fa seu en les obres –pintura i metal·logràfica– posant de relleu una posició mental –possiblement ètica– que encerta a traduir, com ja he dit, en plàstica.

Plasticitat de la qual no hi és absent –-està palpable– el seu domini de la composició que li permet fer i desfer arguments pictòricament.