A Antoni Miró
Francesc Bernàcer
Heus ací les circumstàncies vitals del temps i l’espai d’Antoni Miró concentrades en aquesta mostra de cartells. Són les credencials d’un home d’ara i del País Valencià i d’una manera d’entendre i explicar la vida. Són ja molts anys, des del 65, i molts cantons del nostre poble i de més lluny, cridant la veritat personal de l’artista, les seues inquietuds o l’ideal d’un somni actiu. S’ha fet també veu col·lectiva perquè li ha sabut prendre el pols a la vida. Cartells que per la seua qualitat tenen ja un alé propi independent de la fugacitat de la funció concreta per a la qual van néixer. Foren un dia reclam i convocatòria; ara, tots junts, es senten germans i camí d’una voluntat que sap on va. Amb energia i lucidesa sempre. Aquests cartells foren la tarja de visita d’exposicions seues de pintura o d’actes culturals. A la historia del nostre poble, entre assagistes, gramàtics i cançons, li ha de créixer un llarg capítol: estaven els pintors. I l’obra i tot l’esforç artístic d’Antoni Miró fent poble i fent País.
El cartell és la fugacitat més gran de tot el que és plàstic, és la funcionalitat fins a l’últim extrem, el missatge de la pressa que vol dir coses. Aquests cartells, però, són dels que queden perquè donen testimoni d’una persona, i estan fets contra el temps i amb els millors criteris d’eficàcia artística. Hui que vivim l’apremiant món de la instantània, el barboteig deis telegrames i les presses; quan es morí quasi sempre de repent i mal no hi ha temps, els cartells d’Antoni Miró ens parlen a tots i ens diuen sempre. Tenen la simplicitat del que és verdaderament poètic, l’autenticitat de les veritats sempre per davant. Com la vertadera poesia –i els cartells de Miró en tenen també molta–, són la paraula plàstica en el temps i es mantenen ben vius encara.
Antoni Miró és el xiquet que s’aixeca fent preguntes, el qui arriba dient açò s’ha d’arreglar, el qui talla les digestions als burgesos benpensants, el qui fa entrar a la gent amb gràcia i sense presses. La simplicitat de la crítica d’etiquetes parlaria de cartells de denúncia. Jo no diria pas això. En tot cas, parlaria d’una finor de consciència, d’un mal gust de boca perquè hi han massa cosses que no li agraden i sobre les quals la gent superficial hui patina amb culpable inconsciència. I Antoni Miró és dels que ens diu el costat fosc de la vida i la mala condició de l’home o dels hòmens que humilien la seua condició. Però també amb delicadesa, com qui es queda l’últim tancant portes, sense els crits de la trona moralista o de la suficiència de qui ho sap tot. Amb el cap clar i la mà artista. Se li nota que li dol el País i li dol l’home; que li viuen poble les millors fibres de l’esperit, que no alça mai la veu però no calla, i ens diu als ulls i a la consciència que això que ell ens presenta també és la veritat, i que cal fer les coses millor, que a l’home no deu d’emmordassar-lo cap d’explotació ni tòpic interessat i que a ell també li va furtar algú la bicicleta.
