Combat d’esperança

Fèlix Cucurull

Antoni Miró és un gran artista que connecta amb la realitat i, ultrapassant-la, denuncia tot allò que li fa nosa; tot allò que converteix la vida en una mena de malson per a la majoria dels habitants del nostre planeta; un malson que esclafa el somni que vol anar a la recerca del paradís –d’una mena o altra de paradís–.

I entre somni i malson, Antoni Miró manipula la forma, el color, i ens en posa al davant la troballa d’imatges que ens entren pels ulls i ens esclaten en la sang, com bandera de lluita. I el dolor i l’esperança són nostres amb ell i el camí és menys feixuc, si bé sempre fugaç tot plegat perquè el temps se’ns escorre en un pou sense fons. L’art és d’ara i per ara; és combat d’esperança i dolor. La durada no importa; que, llevat de l’espai que perdura immutable, res no pot ésser etern, que la forma, el color i la llum són finits, i el batec de la sang. Tot s’acaba.

Els cartells de l’Antoni Miró poden ser perdurables com el marbre esculpit, com el bronze. Són un clam del moment que vivim que ens penetra i avança amb nosaltres, travessant estimballs, trencant límits.