Antoni Miró. Quan l'art il·lumina, el foc lluu

Feliu Ventura

La gent diu que el món d’Antoni Miró són tints que s’amaren de fibres microscòpiques que formen un llenç, pintura que s’asseca amb alentiment i colors que ocupen el seu espai escombrats per hàbils pinzells.

Opinen que és la passió per la transformació de la societat amb el treball propi i la difusió del treball dels altres.

La gent diu que el món d’Antoni Miró és un món misteriós, nocturn, de secrets i sigils.

Alguns pensen que el Sopalmo serà l’última fàbrica que tancarà a l’Alcoià i que ha mantingut durant dècades una vaga indefinida consistent a crear obres artístiques incansablement fins a destruir els amos del món amb l’única eina determinant per a fer-ho: la cultura.

Toni em fa recordar l’anècdota que conten del poeta Joan Brossa quan va anar a renovar-se el DNI i li van demanar per la seua professió; va dir: «Poeta». El funcionari el va corregir: «¿Paleta?, pondremos albañil». Antoni Miró és un paleta de l’art i no només perquè sosté amb el dit polze una paleta cada nit, sinó perquè arriba a la pintura amb la força del seu treball, un ofici diligent, pulcre i ple de dignitat, sense amos, però al servei de tots.

Per a mi el món de Toni és un món de creació, on ell està hi ha un espai de creació. Personalment tinc la sort d’experimentar-ho gràcies al fet que Ausiàs, Sofia i Toni m’acullen intermitentment al Sopalmo com un nàufrag d’interior. A sa casa he fet un llibre i algunes cançons i no sóc l’únic ni seré l’últim segurament, mentre Toni pinta, en silenci, amb un ritme trepidant i precís alhora. Qualsevol que treballe intentant seguir el seu ritme acabarà passant-se de rosca com Charlot en Temps Moderns. Afortunadament no hi ha competència entre les nostres seccions de la fàbrica. Als dos ens agrada la pintura i la música perquè ens agrada la cultura i, tot i que no som de missa, entrem a l’espai de l’altre amb un respecte de catedral i mitja.

La seua mirada rebel és un espill i, a l’altra banda, la seua pintura ens interrogarà sempre, ferida d’humanitat. Un embat que hem de saber recollir a dintre nostre en la fundació d’un cor desobedient. Quant l’art il·lumina, el foc lluu: fuck you! Això és la cultura. No és l’àmbit d’una regidoria, ni d’una conselleria, ni d’un ministeri. No és l’oci buit de l’obrer per a fer més suportable l’explotació, ni el mecenatge «benèfic» dels amos per rentar la seua consciència. No és una competició intel·lectual classista de les elits, ni la reducció a «indústries» culturals que reprodueix en l’art els sistemes d’explotació dels treballadors. És, fins i tot, molt més que els seus treballadors, perquè mai no és unidireccional, no és pública ni privada: és comunitària.

És sobirana, desobedient i sediciosa, i prova d’això la tenim en les condemnes judicials a cantants de rap i a dibuixants de còmics o el fet d’arrencar obscenament amb una radial l’obra 25 d’abril. 1707, d’Antoni Miró, a Gandia. A manera de recordatori, amics, la cultura no és la música empresonada en el fil musical d’un ascensor o en una botiga de roba, ni la decoració d’una habitació d’hotel, no és el trofeu dissecat sobre la llar de foc, ni els bunyols urbanístics a les rotondes de les autovies. La cultura és vocació de rebel·lió, insurrecció i desobediència.

Personatges és això, pintura que crea consciència a través de la conscienciació de la mateixa pintura, i ho fa amb la representació de dones i homes que entenen la cultura com un dels “martells del pensament”, paraules de Miquel Duran de València. Hi trobarem Isabel-Clara Simó com a martell del feminisme a la literatura; Enric Valor com a martell de la tradició narrativa oral. Hi tindrem Víctor Jara, Lorca o Miguel Hernández com a martells de memòria històrica de l’art represaliat, i sentirem Raimon, Bonet, Ovidi, Léo Ferré i Pau Casals com a martells de la música i la cançó compromeses. Hi veurem Dalí i Tàpies com a martells d’avantguarda; llegirem Estellés i Espriu com a martells voluptuosos del llenguatge. I, sense moure’ns ni un mil·límetre, tindrem els martells de Marx, Fuster, Freud. També hi podem veure el president que va organitzar «el tren de la cultura» per a difondre-la poble a poble, Salvador Allende, i l’impulsor de la campanya d’alfabetització més gran del segle passat a qui anomenaven Che.
Paraules, formes, sons i colors ens penetren davant de cada obra d’aquesta sèrie i, al final d’aquesta visita, corferits per aquest incendi de llenços amb tota la força expressiva del gra i el soroll, reprenem el camí pensant que sempre mancarà alguna persona en aquesta galeria de personatges. És inevitable, però forma part de l’obra de Miró com a joguina volgudament incompleta que continua colpejant a qui mira, martell de pensament, després de la contemplació.

Dit això, m’atrevisc ara a pintar Antoni Miró en la meua galeria de personatges: referent, impulsor i divulgador de totes les arts. Arts, en plural, però, al remat: llanterners, encofradors i fusters estem junts a peu d’obra construint cultura.

Hi ha un personatge, però, que no formarà part d’aquesta sèrie. És el «Felí-Felip» cap per avall a la Casa de l’Ensenyança (Museu de Belles Arts) de Xàtiva que el Museu de l’Almodí va adquirir el 1989. No forma part de Personatges, però segueix el fil de l’obra d’Antoni Miró que us convide a descabdellar.

Un dia vaig escriure que «la vida d’un no cap en la vida d’un, sinó en la vida de molts» i això és també el món de Toni: és el que ell ha fet, tot allò que ens ha fet fer i el que ens farà fer.