Amb la complicitat del capvespre

Enric Cerdàn-Tato

L’obra d’Antoni Miró és la singular representació dels darrers quaranta anys d’història contemporània despullada de roba. Potser, tan de prop s’hi mostren massa intimitats: des de la sordidesa de certes conductes, fins a la sumptuositat de les formes femenines; des de la violència col·lectiva, fins al saludable plaer deis sentits. Antoni Miró és un creador que s’expressa amb la més absoluta llibertat i sense fer l’ullet a una sospitosa neutralitat: el seu insubornable compromís, així com els seus codis estètics no es presten a abdicacions ni enganys. I és així, amb la garantía de la seva fermesa, com l’espectador assisteix a un mon fascinant i turbulent, amb el qual es reconciliarà o no, però s’hi reconeixerà a la fi, gairebé en un descuit. Per aqueix mon, desfilen personatges il·lustres adequadament envasats i etiquetats; esdeveniments gloriosos, en salmorra; divinitats lliurades a la venda ambulant de refrescs de cola i “Hot dogs”; portes excitants, per a compartir la nit; i tot un paganisme de prêt-à-porter i descrèdit. L’espectador no ha de sangglaçar-se pel galop d’unes zebres acríliques, ni tampoc per la mirada de resignació i absència d’una Gioconda que es fuma el seu paquet de Winston pels humits racons d’un Louvre probablement ja amb la llicència d’obres per a carbonera nuclear.

Antoni Miró lúcidament apassionat ha disposat en seqüències el fulgurant fris de la seva obra. Antoni Miró és un artista versàtil i proteic que domina l’ofici: dibuix, color, volum, matèria, tècnica i un equilibri formidable entre la forma i l’expressió plàstica de les seves criatures. Aquest equilibri facilita la necessària transparència per als exercicis de la crítica, de la denúncia i de la burla, dels despropòsits d’una realitat, en què s’implica amb l’atreviment de les seves resolucions artístiques. Aqueixa actitud és una constant des de la seva “Òpera Prima” (1960), fins la sèrie “Vivace”, iniciada el 1991, i que actualment segueix elaborant.

Per la dècada dels seixanta, quan Antoni Miró es desplaça d’un expressionisme figuratiu, constel·lat per la dramàtica iconografia d’aquell període, a la “crònica de la realitat”, tan valenciana i internacional, alhora, i concomitant amb el realisme social, troba en el Pop-Art tot el procés d’una dialèctica de signes i grafies, amb què furga les més peremptòries qüestions del seu temps. En la peripècia dels desplaçaments, Antoni Miró segella definitivament el seu compromís ideològic i històric, i desplega la seva consciència: despatxa allò anecdòtic, i amb una metodologia rigorosa, enuncia tot allò que atempta contra l’ésser humà: la injustícia, l’opressió, l’explotació, el colonialisme cultural i mercantil, l’imperialisme bèl·lic, la manipulació del consum, les agressions contra la natura, els abusos del capital, la industrialització salvatge. Hi ha molt d’art polític en la seva obra, unes vegades explicitat, amb totes les seves conseqüències; d’altres més subtil, però no menys contundent.

Antoni Miró no és només testimoni, és també protagonista del seu temps; i té molt ciar el que ha succeït i el que succeeix en el planeta: en el seu entorn immediat i en escenaris més llunyans: Vietnam, maig del 68, Biafra, Xile, la crueltat del racisme, les aspiracions d’independència deis pobles sotmesos, la manca de llibertats en la dictadura franquista i en altres dictadures. Abans de la sèrie “El dolar”, del 1973 fins finals de la dècada, a la qual s’adscriuen “L’Home avui”, “Xile”, “Les Llances”, “Senyera” i “Llibertat d’expressió”, ja havia constatat la seva actitud inconformista i transgressora, front a tota norma establerta, en “América negra” i ‘L’home”. És, però, en aqueixa precisa metàfora de “El dòlar” on Antoni Miró exposa amb atreviment i immediatesa la seva protesta més àcida, radical i crua. El llenç, l’acrílic, la pintura-objecte, la taula, el bronze, el collage, el gravat, el fotomuntatge, tota una poderosa creació icònica desemmascara les brutalitats planetàries, que s’hi perpetren en nom de no se sap molt bé quin ordre ni quina voraç civilització.

I, no obstant això, la memòria més abjecta d’aquells anys s’ha ennoblit en la sintaxi plàstica d’Antoni Miró. Els arrogants marins-titelles del dòlar o les llances imperials de Breda, són ja una altra història.

La coherència que articula el conjunt de l’obra d’Antoni Miró ens proposa, a partir del 1980, un subtil joc de complicitats: “Pinteu Pintura”. El plantejament de la nova sèrie es concreta en les reivindicacions nacionals i culturals del nostre poble. Llavors, Antoni Miró sol·licita el concurs d’autors significatius de la historia de l’art (Velázquez, Goya, Tiziano, Picasso, Mondrian i tants altres més), de qui pren fragments o imatges, per intercanviar-los, extrapolar-los, conferir-los, en fi, una nova significació, amb una altra iconografia, reclutada en el cine, la publicitat, els mitjans de comunicació, el veïnat, els amics, en un nou i enginyós context amb els seus codis propis i amb uns efectes certament estimulants i provocatius, que condueixen de la sorpresa inicial a una concloent reflexió.

De la denúncia immediata, del sarcasme i de l’acritud de la primera època, a l’humor i a la causticitat de “Pinteu Pintura”, i d’ací, després d’un procés d’allunyament i d’anàlisi, a la fina ironia de “Vivace”, la sèrie que inicia en 1991, i en què encara treballa incansablement. En la seva lectura, s’adverteix una temàtica molt actual: l’estat de les relacions i de les contradiccions de la societat amb la natura: la desolació del paisatge, la dubtosa bondat del progrés, l’enverinament industrial, el fem urbà, la vulnerable innocència de les bicicletes, la confrontació entre la màquina i la platja mediterrània, l’ecologia devastada; però també l’amor, la seducció del sexe, les lloances al cos nu de la dona, les escenes d’un erotisme que remet a la ceràmica clàssica, la compareixença, de grandària natural, retallades en fusta i amb uns colors lluminosos, de déus i herois mítics, i la saviesa d’Atena escampada pel green d’un club de golf. És la culminació d’un discurs que publica la conseqüència, el rigor i la lleialtat als principis i conviccions, que han informat, des deis seus orígens, l’obra i la personalitat d’Antoni Miró.

I quan ja s’acompleix el llarg i intens itinerari, sempre resta al fons, una tènue ombra de violetes i algú que contempla el prodigi: és l’anunci de l’antiga vigília dels romans, del crepuscle, del “capvespre”. L’hora en què Antoni Miró torna al seu estudi, al seu taller, per continuar creant aqueix món tan fascinant com vigorós, en el silenci de la nit. Amb la complicitat del capvespre, diem “Vivace”.