El crit visual d’Antoni Miró

Enric A. Llobregat

Des de fa anys conviu amb mi, al meu davant, enfront de la meua taula de despatx, en el Museu Provincial d’Alacant, un bellíssim tríptic: Nues de dolor, pintat per Antoni Miró l’any 1974. L’he mirat moltes vegades, adés amb curiositat, adés amb anàlisi, i el veig sense mirar cada vegada que alce el cap. Forma part del meu espai vital i, en el fons, ha esdevingut per a mi una mena de paradigma de la seua obra, de resum dels seus aspectes més característics i identificadors, de guia del laberint, fil d’Ariadna. Què em copsa més en el tríptic, en la seua obra? Possiblement, d’antuvi, quelcom que afalaga l’home de la il·lustració que viu amagat a dintre meu: una bellesa formal, una perfecció tècnica i gràfica. En efecte, dins de la concepció hiperrealística que palesa tota l’obra de Miró hi cap clarament una ordenació bella, hi caben models de bellesa formal que es corresponen amb una estètica moderna, treta del cinema, dels mitjans de comunicació, del còmic, i juntament amb ells i contra ells en el sentit més etimològic del terme, la bellesa antiga ens ve donada amb la presentació d’icones ben conegudes, que també, en certa forma, són part d’una cultura de consum: l’esclau de Michelangelo, la Gioconda, la «rendició de Breda»... i en totes les ocasions la perícia gràfica posa en valor eixa bellesa innegable que el contemplador habitual no veu, enviscat en el reconeixement de la icona, siga Marylin, siga un marbre antic. No entraré en la ironia que hi ha al darrere d’aquest joc amb l’espectador, vull voluntàriament restar en el camp estètic i no endinsar-me en les intencions que han estat sovint ben analitzades i expressades. Eixe recurs a la imatge coneguda amb subtils distorsionaments o amb canvis de gros calibre dóna peu a una pluralitat de visions i d’interpretacions com s’esdevé en les critiques d’obres literàries famoses en les quals hom arriba a pensar que el crític ha anat molt més enllà del que l’autor tenia al cap al moment de confegir-les. Perquè molt sovint eixa polisèmia que es pot deduir de moltes de les pintures és un parany, una altra manera d’agafar a l’espectador i dur-lo al si de l'obra, envoltant-lo dins deis fils de la teranyina plena de sentits, de dura crítica que és palesa a primera vista i que fa també com d’escorça d’un fruit que guarda al seu interior molta més aroma, molt més sabor, si funciona el fil d’Ariadna, si hom trenca els cables viscosos.

Voldria deixar clarament expressat com el color extranatural de les figures dels quadres afegeix a la bellesa eixe element distorsionador, irreal, que empeny més enllà el missatge gràfic al temps que trivialitza la tensió eròtica del diàleg sin establert entre contemplador i objecte contemplat. L’anècdota que hom busca habitualment al davant d’una pintura tan altament figurativa es veu reforçada per eixa irrealitat cromàtica en la qual els esmalts tornen a tindre una significació simbòlica com la tenien per als tractadistes del Renaixement i del Barroc quan parlaven dels colors heràldics. El gris verdós dels seus marines esdevé un color parlant, i al llarg de l’obra veurem la recurrència de cromatismes simbòlics, que mantenen una mateixa funció.

Sempre acabarem, però, tornant al lelt-motiv: la bellesa com a font de fruïció, la perfecció formal com a dominant de tota l’obra. I dins del marc que entre ambdues composen s’eixampla la sèrie de característiques que han anat essent exposades: hiperrealisme, cromatisme extranatural, polisèmia, càrrega eròtica i crítica, recurrència d’unes imatges de l’art passat, familiars al contemplador.

Quan a una de les fulles del tríptic un dòlar alegrement pintat, amb colors més vius que tota la resta, com una au exòtica en un paisatge emboirat, cau als peus dels dos cossos enllaçats i ferits, àdhuc amb senyals de tortura o de sadisme, tots dos en pur acer sobre un cel arrufat com un paper llançat a la brossa, quelcom d’inefable balla pels nervis i els sentits del contemplador. Feu-ne la prova.