Des de la finestra del cartell
Enric A. Llobregat
Al mur, enganxat, el cartell ens mostra un forat que invita a apropar-se, a veure a través d’aquest. És una estranya mena de finestra oberta a un món distint de l’habitual. La pintada és normalment un crit, té so i sentit, res més però. En canvi, el cartell té so i té visió i té significat i d’altres virtuts, ens llança el seu ham i ens captura com a peixos bocabadats. No heu sentit mai eixe cop d’estupor en eixir al carrer al matí i trobar uns cartells nous i atractius que imanten la vista i se l’emporten ineluctablement? Quan contemple un cartell sempre m’autoimagine com si estigués al bell mig d’un quadre de Magritte, amb l’irreal finestra i la visió falsa de pura objectivitat. Els cartells de Toni Miró sempre m’han atret per eixe caràcter de finestra oberta a un món que ens obliga a reflexionar, a recordar incessantment la situació de la nostra terra sotmesa, a meditar en els factors i els autors de la continuada opressió ací i arreu del món, a deixar-se endur pel jeroglífic que proposa la barreja d’uns elements totalment distints i escandalosament aplegats per a forçar la fantasia i el pensament, a delitar-me en la pura bellesa d’uns còdols de riu i una beta quatribarrada.
Al costat de la seua llarga, immensa producció, el cartell, no gens curt en quantitat, no és un art menor, sinó una forma supraelevada de «múltiple», amb el valor de la fugacitat. El cartell tan sols es conservarà al rebost d’alguns afeccionats que el guardaran per a un temps futur, però al carrer o a les parets d’una cambra d’adolescent la seua imatge fugissera té quelcom del valor de l’art popular dels valencians, efímer per pròpia voluntat, i mostra una vegada més com l’autèntic artista recrea les arrels més llunyanes i les fa reviure.
