Tornem al principi
Emili J. Marín
És evident que l’humanisme no l’inventaren els grecs ni tampoc els romans. Aquest pensament és el producte de totes aquelles vivències de la humanitat en què l’home ha esdevingut protagonista. El que és ben cert és que Grècia, Roma, el Renaixement i algunes tendències del segle XIX explicaven amb suficiència aquesta manera de viure i d’entendre el món. La temptació i la necessitat de tornar a Grècia ha sigut -i supose que continuarà sent- una necessitat de retornar als orígens.
Antoni Miró, al llarg de tota la seua obra, està fortament influenciat per aquest humanisme. Ell ha tancat l’horitzó al voltant de l’home, de les seues peripècies i del món sensible. Antoni no creu en els déus que al llarg de la història han volgut usurpar a l’home la seua capacitat de decisió; el pintor alcoià sap que l’home s’equivoca, que fa malbé les coses, que la humanitat fins ara sols ha estat capaç de produir històries inconcluses. Tanmateix, és preferible aquesta situació que eixir fora del perímetre vital de l’home i del món per a buscar explicacions que en el fons tampoc no són satisfactòries. El seu claustre matern -parlem de Sopalmo- és com una perfecta quinta romana, tota guarnida dels seus mites, que són en definitiva hòmens i dones amb ganes de viure, de follar, i de passar per la vida tan lúcidament com siga possible. És la casa de Toni, una expressió de tot el que ell viu i sent.
És, per tant, perfectament explicable aquesta mirada que el pintor fa sobre el món grec. De qualsevol de les maneres, al llarg de l’obra d’Antoni Miró, l’admiració davant del cos nu i perfecte, sobretot el femení, ha estat sempre present i magníficament tractat amb uns colors que inciten a la sensualitat més profunda i, per tant, més humana. No sé si el món polític de Grècia а l’Antoni li entusiasma molt, però sempre he tingut la impressió -i fa ja molts anys que el conec- que Antoni contempla la peripècia política amb una certa commiseració i sense massa respecte... Els desficacis de la fàbrica de la política són tan palesos i tan nombrosos que inviten a aquest escepticisme, cosa que no significa que el pintor alcoià no estiga fortament polititzat, que en el cas seu vol dir interessat profundament en la res publica, una altra concomitància que l’identifica amb el món grec.
El conjunt consta de materials prèviament fotografiats i després pintats de tot Grècia: museus, carrers i qualsevol lloc on apareix la interpretació culta i plàstica de la realitat. També recull alguna obra anterior, que és homogènia amb tot el plantejament general que presenta aquesta sèrie.
Crec que, més que explicar cada una i totes de les obres que exhibeix Antoni Miró en aquest mostra, paga la pena insistir que hem de renovar l’admiració que tenim a la seua pintura i, si més no, en algunes coses estar d’acord, encara que ell i jo sabem que per al sentit religiós de moltes, algunes o poques persones, Déu no usurpa la llibertat de l’home, sinó a l’inrevés: li pot donar més profunditat.
