Antoni Miró: un art post-modern compromès
Eliseu Trenc
Alguns aspectes de l’art d’Antoni Miró el podrien fer incloure en el gran corrent de l’art postmodern com el seu tractament de la imatge, que obeeix als codis del llenguatge dels mass media, per tal que sigui més entenedora pel gran públic, o com la combinació d’elements iconogràfics d’una àmplia tradició cultural que trobem molt sovint a la seva obra, i que es podria exemplificar amb un dels seus temes iconogràfics recurrents, el del museu, vist nogensmenys sovint des de fora, com un espai fred, geomètric, d’incomunicació i de solitud, inclús alguna vegada amenaçador com en la seva pintura-objecte Guggenheim Museum (Nova York), del 2003 que em fa pensar als caps de guerrers de les xemeneies de La Pedrera de Gaudí. Així, ja veiem que, contràriament a l’art postmodern que s’ha definit com el rebuig de l’ortodòxia de l’art modern, de l’art d’avantguarda i doncs com un art ideològicament no marcat, ja que el que fa és una barreja eclèctica entre la cultura anterior i la present, que en el millor dels casos pot ésser irònica i de doble sentit, però que en molts casos s’ha transformat en un “fetitxisme” dels objectes de consum com en algunes produccions del “Nouveau Réalisme” francés i sobretot de l’“Hiperrealisme americà”, а l’obra d’Antoni Miró no hi ha cap fetitxisme de les icones de la societat de consum. Al contrari, Antoni Miró es situa a l’interior del magma de les imatges dels mass media per a pervertir-les, per denunciar mitjançant juxtaposicions terribles entre misèria i riquesa, entre pau i violència, la condició humana en la societat capitalista i les tragèdies polítiques del nostre món.
Hi ha, almenys a nivell artístic, dues estratègies per lluitar contra l’injustícia, la falta de llibertat i els valors materialistes del nostre món globalitzat, una és fer-ho des de fora com per exemple ho ha fet l’“Arte povera” donant valors a les coses despreciades, a les coses rebutjades, i una altra és fer-ho des de dins dels codis iconogràfics i semiòtics establerts per la comunicació de massa, però manipulant-los, pervertint-los gràcies en particular al “collage’’, del qual l’art valencià ha estat un dels grans representants. Si, doncs Antoni Miró s’inscriu en alguna manera en una tradició crítica, subversiva de l’art valencià, amb la seva relectura i recuperació d’imatges de mestres antics (Botticelli, Miquel Angel. Velázquez, Goya) o moderns (Picasso. Dalí, Miró), s’allunya cada vegada més d’aquesta pràctica per a concentrar-se en imatges que semblen venir directament de les noticies de la televisió, de la fotografia de premsa, com en els quadres sobre les dones d’Irak, o també del que veu pel carrer amb la seva recent i terrible sèrie sobre els pidolaires.
Antoni Miró, a parer meu, és un artista paradoxal, utilitza el llenguatge aparentment planer, però en realitat molt estructurat i constant dels mass media, que és un llenguatge pensat per que la gent consumeixi i no pensi, per denunciar la nostra societat de consum pregonament inhumana. En una estratègia iconogràfica publicitària o de propaganda que ens presenta el món modern com una bella fruita, i que ens dóna una superficial aparença de pseudo-felicitat, l’obra d’Antoni Miró es com un corcó que devora des de dins aquesta falsedat i en denuncia les injustícies i les aberracions, en aquella gran tradició, avui dia massa oblidada, de l’art compromés.
