Reflexions sobre Antoni Miró

Eberhard Schlotter

Em vaig desviar una miqueta pels carrer vells d’Altea perquè, molt abans que el coneguera, ja m’havia imposat, ben visible a les parets, la seua opinió. L’assassinat perfecte amb pistola per a pintar: «La capacitat de comprensió es manifesta reflectint l’infinit i copsant intel·lectualment la finitud.» La memòria del subconscient és la hipòtesi venjativa dels positivistes, i com que jo no ho sóc, a voltes la fulgor de l’ocell Quetzal em deixa algun òpal quan alça el vol des d’una roca. La guerra i l’ésser humà, retorn idèntic i etern!; més encara: qui està a favor de la pau ha de saber lluitar per guanyar-la. Oh, pobre Picassso!, tu també vas omplir el cel nuclear amb una multitud de coloms de pau exsangües! Biafra i Vietnam, Bangladesh i els Panteres Negres..., ja ho sé, són símbols que representen moltes coses: fam, dolor, desesperació, mort... La fam no es pinta amb la fam, sinó amb colors i seguint les regles de l’art. I el resultat té poc a veure amb la fam, encara que la citació es faça amb càmera de fotos i màquina reprogràfica. Mira que ets faener, Antoni! Què ha fet amb tu l’onada de llibertat que va desfermar el pop. Ets jove i et domina una impaciència nerviosa, disposat com estàs a cultivar un extens jardí. Vaig eixir al carrer calorós. L’ombra, vaig recordar que deia Max Ernst, és la capacitat que té la llum d’allunyar-se. En l’obertura vaginal de la porta seu la meua contraent darrere d’una cortina de granadura, i venta les bragues per a refrescar-les. Antoni, vaig pensar, «quién eres tú...».