ANTONI: UN FARO DESDE ALCOI

Daniel Da Rosa

Jo no seria capaç d’escriure sobre l’obra d’Antoni Miró a través dels ulls d’un crític d’art. Perquè no ho sóc. No ho podria fer ni sobre Renoir, ni sobre Van Gogh, ni molt menys sobre Magritte ni sobre Picasso, per citar alguns dels mestres. Ni tan sols seria capaç de distingir cap de les tècniques emprades per ells.

Això no obstant, puc expressar allò que sent davant les seues pintures o els seus dibuixos.

No tinc més que aturar-me davant les seues obres per descobrir, com davant un món nou, els seus colors, els seus matisos, les seues línies les seues temàtiques. I fins i tot podria comprendre, si n’hi hagés, el missatge implícit.

Em passa la mateixa cosa amb l’Antoni Miró: observe les seues creacions i afirme la seua magnitud. El distingisc entre molts contemporanis no només com pintor, sinó per molt més que això: el distingisc perquè és un home compromés socialment amb la realitat. Però el seu no és només un compromís des de les seues creacions, sinó des dels seus pensaments, amb la seua paraula, amb la seua solidaritat amb la gent.

És més, valore el seu preuat sentiment cap a la veritat. La que desplega en les seues mans a través de les pintures, dels collages, de les escultures, la que manifesta en ells, en el seu contingut, en la substància de les seues creacions.

Però allò que és extraordinari en l’Antoni no és només la seua obra, que parla per ella sola. És aquella mà franca, solidària i amiga que travessa l’oceà per trobar-se amb la nostra, la del grup, sense ni tan sols conéixer-nos en persona. Aconsegueix entre el Sopalmo i Santa Lucía hi haja una línia de separació molt prima. És aquell esguard que posa damunt nosaltres, els paisans d’una ciutat que gairebé no es veu al mapa. Són la seua fe i la seua esperança en aquests somnis (que són similars als seus), tan valuosos, tan utòpics, tan de tots els qui proclamen i lluiten per aconseguir una altra realitat: més justa, sens dubte.

És així, quan veig les coses que ha fet l’Antoni, desperten en mi aquestes i d’altres sensacions que expresse amb la única arma que sé manejar: la de la poesia. Aquesta poesia que de vegades cull l’Antoni per sembrar-la des del seu far, allà a Alcoi.

No seria capaç d’escriure com un crític d’art. La meua escriptura és la d’un vianant, és la d’aquell qui passeja dins un museu, dins una galeria, mentre gaudeix de la bellesa que ens han llegat els artistes com l’Antoni i sap que, davant d’ella, hom acaba creixent i creient que si és possible canviar aquest món per un altre millor.