El tacte d’allò intangible
Claudia Peter
Els quadres d’Antoni Miró eliminen barreres entre l’art, la vida quotidiana i el temps. Quan a la “Fragua de Vulcano” de Velázquez surten fragments de l’arquitectura d’Antoni Gaudí, obres de Joan Miró i Pablo Picasso, quan a les bicicletes la pipa de Magritte es converteix en manillar, l’aparell volador de Leonardo da Vinci en selló, les bombetes del Gernika en fanal i el bustos dels faraons en acompanyants, s’hi ajunten èpoques, estils i concepcions del món que la historia de l’Art veu rigorosament separats.
Antoni Miró no. Eli cita obres d’art de diferents èpoques, repetidament vistes, admirades i reproduïdes, les treu de context i les fa servir com fragments bàsics per a noves obres d’art. Allò que es veu, s’admira i reprodueix reiteradament, resulta torbador i cansí. Es un fet que les cites amb fragments il·lustres assenyalen els orígens d’allò representat, ens recorden anècdotes del seu autor, hi fan romandre les circumstàncies de la seva vida els seus principis de definició com un símbol ideològic, com un mite, icona i signe per reconèixer una època. Els quadriculats negres amb colors bàsics són obra de Piet Mondrian, el Guernika és l’obra mestra de Picasso, Magritte fa els homes transparents, Barnett Newmann li té por al roig, Gal·la és la model surreal de Salvador Dalí -amb una relació original, com l’esmentat fragment-. Tanmateix, Miró ho fa conscientment, els converteix en cites, lluny del seu context, i els combina en un de nou, amb l’autoritat de les obres d’art la intangibilitat de les quals sorgeix com herència cultural. Miró qüestiona allò heretat al nostre temps, els seus manlleus de la història de l’Art deixen a l’aire pors que coarten la llibertat de la cultura respecte a quins requisits formals són acceptables, posant-hi límits a l’intercanvi entre l’art i la història mitjançant la consigna museística Mireu però no toqueu.
Miró toca, talla i barreja. Lliure del fals respecte al vell museu, s’hi barreja amb els antics mestres i amb els clàssics moderns, els pren les figures i les formes, els segueix les idees i les posa de cap per avall, portant-les a l’absurd o formula noves afirmacions a través d’elles. Art i vida s’aproximen als quadres de Miró. Les composicions iròniques porten la reflexió de que la interpretació heretada sobre les relacions entre l’art, l’artista i la societat, només és una entre les moltes possibles. Mostren amb quina fermesa persisteixen les associacions i com de propers hi són allò banal i allò superior.
La fascinació dels quadres de Miró es basa en l’absència d’un model d’associacions concretes. Se’ns fa indefugible observar les creences pròpies des d’una prudent distància. D’aquesta manera se’ns obren possibilitats per a nous punts de mira. I, després de viatjar des de la distancia amb Miró, en observar les obres manllevades res no serà com abans: Antoni Miró hi romandrà sempre.
