Antoni Miró
Ceferino Moreno
El primer fet al qual cal enfrontar-se en entaular contacte amb l’obra d’Antoni Miró és la seva diversitat. Diferencia de dos ordres: tècnic i temàtic; si bé és precís no oblidar que la interpretació d’una realitat, qualsevulla que aquesta siga, en ésser resolta amb fórmules distintes, amb matèries dissemblants, ofereix resultats aparentment divergents, donat que cada tècnica hi té les seves exigències específiques conduents a conclusions no iguals. I dic açò per a, en part, desdir-me en haver al·ludit a diversitat temàtica en el sentit d’una certa i possible versatilitat. No hi és així. Sota la pell estan els ossos. I al davall de cada tècnica de Miró s’encontra l’arquitectura, la constant de la seva obra, la seva suprema raó: l’interés per l’home. Certament que la seva visió de l’home ha evolucionat des de l’home sofrent, empresonat, solitari, dramàtic sempre, però subjectiu, aïllat, ancorat als problemes individuals, fins l'home com a ésser social, però número d'una casta, marginat i menyspreat en tant que pertanyent a un grup social determinat. L'evolució ha estat manifesta i ràpida. Recordem la seva exposició-homenatge a Salvador Espriu de 1971 i la seva sèrie “Amèrica Negra” de 1972.
També el tractament de les seves obres —em refereixo als aspectes estilístics— ha evolucionat des d’un cert expressionisme amb connotacions d’altres tendències a una crònica crítico-social molt més contemporània i, per suposat, molt més adequada a les finalitats proposades per l’artista, inserides en la gran corrent crítica espanyola, universal, ja gràcies a noms com Canogar, Somoza, Genovés, etc.
Antoni Miró, amb la seva obra múltiple i la seva pregona preocupació pels problemes de l’home, s’hi compromet amb el seu temps i el seu entorn social, entenent-hi que els problemes de la societat d’avui no són específicament els del nostre territori, donat que la interrelació existent a tots els nivells entre els pobles fan que els problemes de cada nació siguen els de totes les demés. Per això, quan Antoni Miró pinta l’Amèrica Negra, transcendeix l’anècdota possible de la “negritud” i planteja, en sa pura nuesa, la situació de l’home d’avui enmig de la societat que delera per anihilar-lo.