I Antoni Miró es Mani-festa
Carme Jorques i Aracil
“No et limites a contemplar aquestes hores que ara venen. Baixa al carrer i participa. No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu” Vicent Andrés Estelles
Parlar d'Antoni Miró, és parlar de la identitat, de la cultura i del sentiment d'amor pel nostre País Valencià. I sabem que ho fa amb premeditació i nocturnitat, de manera que quan el món s'aixeca, Antoni ja "ho ha pensat i fet".
Aquesta persistència i tossuderia, inassequible a qualsevol interferència que li desviï del seu compromís ferm i profund, amb intel·ligència, honestedat i ironia, capaç d'involucrar-nos des de la seva obra és, sens dubte, el seu senyal d'identitat.
Amb la seva gran capacitat de nodrir-se de la realitat, utilitza els codis de la mateixa a través dels mitjans de comunicació, que és el més semblant a reutilitzar hàbilment, de forma intel·ligent i eficaç, els recursos amb els que ens manipulen i ataquen els mitjans, per, a manera de bumerang, utilitzar les seves pròpies armes, denunciant des de l'Art, les injustícies, la precarietat i, a més fer-ho incansablement, tossudament, sense concessions, tantes vegades com detecta una injustícia a la qual mostrar el seu rebuig.
Les imatges quotidianes, produïdes en massa, els fets registrats, les injustícies en instantànies amb voluntat de pas, queden fixades per a la història i passen a ser elements de reflexió de la mateixa i, aquestes, lluny del seu origen cosificador i manipulador queden transformats de manera bellíssima en elements de reflexió, de denúncia, com diu Nèstor Novell: "les imatges no són només un acte de denúncia, sinó també, un reclam per a la tendresa, l'estima, la memòria i la subversió"
Antoni Miró ens mostra en la sèrie Mani-Festa la resposta del poble, tot un macro-políptic d'un poble viu, que respon a les agressions dels poders i dels poderosos, la resposta a la seva cobdícia, a l'especulació, a una permanent i gens subtil situació d'agressió, la permanència d'estructures de poder que ens mantenen en una estranya anomalia històrica. Com puntualitza Joan Llinares sobre la seva obra "... I els desnonats són l'últim veredicte de la causa dels diners, malmesa instància del capital injust que es sadolla de cadàvers, cada dia, i en cada moment que passa".
Antoni Miró no passa de llarg, no es queda en la superfície, entra de ple en el problema social, pren partit i se suma a la resposta del poble, i ho fa amb esperança, se sap "carregat de raó", carregat de justícia, amb l'ànim del guanyador, i ofereix com a resposta un mar d'imatges decidides i valentes.
Ens mostra amb la seva obra que el poble no està sotmès, doncs té capacitat de resposta, i Antoni Miró, sumant-se es multiplica; creant una obra enorme, impactant, esperançada i alegre, cristal·litzant així les paraules de Vicent Andrés Estellés "No et limites a contemplar aquestes hores que ara venen. Baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu"
Com encertadament destaca Romà de la Calle sobre la sèrie Mani-Festa: "La Llibertat d'Expressió va parella amb els drets de manifestació i és evident que en les societats i sistemes democràtics representin el millor medi de cultiu per a canalitzar les diferències d 'opinió respecte a l'exercici del poder. Per això cal assumir-se com el millor barem i mitjà per a detectar les possibles anomalies de la salut democràtica de les societats, quan s'intenta emmordassar, reduir o minimitzar - mitjançant normes i lleis sobrevingudes- aquests desenvolupaments reivindicatius de la vida quotidiana"
Sobre Mani-Festa, ens diu Daniel Betoret des de El Punt Avui: "Antoni Miró reflecteix a colp d'imatge, d'instantània del moment, la convulsa realitat d'un món que ha vist omplir el seus carrers, places i avingudes de riuades de persones protestant contra el qual, Antoni considera "no una crisi, sinó una gran estafa " de la qual culpa indistintament polítics, banquers i financers que han arruïnat la gent; “Si poguera ficar-los a la presó, els ficaria, com no puc pinte això".
I Antoni Miró, a través de la creació artística mostra, amb passió i intensitat, les repressions, càrregues i manifestacions per tot el món: Cisjordània, Austràlia, Xipre, Palestina, Portugal, Ucraïna, la Primavera Valenciana; les manifestacions independentistes a Catalunya; o contra a els desnonaments al nostre país...amb una mirada vigilant, una resposta ideològica inequívoca i contundent.
Mani-Festa constitueix un autèntic mural de la revolta social contra a els abusos de poder amb què Antoni Miró posa "la seua acció, tant personal com creativa, a el servei d'allò que considera just i digne, per tant, d'ésser defensat, donant forma al compromís que significa l'obra d'art", escriu Josep Sou.
Les obres d'Antoni Miró, no responen a un Art oficialista, aquest està realitzat des de la resistència activa, amb la mateixa actitud que artistes de prestigi en els 50-60 van impedir ser utilitzats per la dictadura franquista. Irreductibles, van resistir i van optar decididament per la denúncia de la barbàrie i la fidelitat intel·lectual al respecte democràtic i el progrés social. I Antoni Miró va pagar com altres artistes conseqüents, el seu compromís social.
El País Valencià va ser doblement reprimit i sotmès. La seva història, llengua i cultura, manipulades i sistemàticament ignorades. Fou estigmatitzat com a última resistència de la República; menyspreats els seus poetes, artistes, músics, artesans, escriptors, científics i tanta, tantíssima gent injustament amagada. Intencionada i maliciosament desmembrat "de nord a sud, de mar enllà".
No va ser fàcil per als artistes irreductibles que van resistir. Els artistes a l'exili van plantar cara visualitzant la repressió i van demostrar que l'Art és una arma poderosa.
Però l'exili interior va ser dur i terrible, i la duríssima Transició no es quedà enrere, i des del nostre maltractat País Valencià, amb l'especial acumulació d'atacs de la dictadura, que va durar molt de temps, massa temps... només hi havia dues opcions: anar-se'n al nord per poder sobreviure "on diuen que la gent és culta i lliure" com ressaltava Salvador Espriu en el seu "Assaig de càntic en el temple":
Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!
Com va ser el cas dels nostres poetes-cantants Ovidi, Raimon, escriptors com Isabel-Clara Simó, Joan Fuster, Estellés i artistes com Genovés o crear un espai impenetrable on resistir, com Antoni Miró des dels arrels del Mas Sopalmo, autèntic espai de cultura i d’art, i una illa de “resistència activa”.
..i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.
Antoni Miró se’ns mostra amb aquesta imatge, protegit pels murs impenetrables del Sopalmo, una autèntica fortalesa i fàbrica d'idees, preservant la nostra llengua, art, literatura, història "nostra clar", contra el tancament empobridor i centralista, que amb la seua permanent pressió, intenta assimilar els creadors insubornables; sempre però amb la intel·ligent companyia de Sofia i Ausiàs, un meravellós reforç...
No deixa de sorprendre'ns un Antoni Miró tant vital, testimoni crític de la realitat més actual, la qual “processa” amb la força i energia dels qui no es deixen enganyar, i ens convida a pensar, a sentir, a prendre partit. La seva obra és un clar exemple de reflexió en l'acció. I això és exactament el que fa, no es limita a observar, participa i tot el que passa davant la seva mirada, passa a les seves obres.
La seva obra ens ajuda a mirar, a veure i pensar, ens anima a sumar-se a aquest riu alegre i combatiu que manté l'imaginari de nació completa.
Des del seu primer premi en el 1960 i la seva primera exposició individual al 1965 fins avui, ha realitzat una intensa i vasta obra, reconeguda internacionalment; amb un gran registre de tècniques i recursos, des de gravats calcogràfics, planografies, escultures, pintures, collages, a infografies, amb un llenguatge plàstic complex i divers al llarg de nombroses sèries i etapes ... però essent com és la seva obra, important i molt significativa, o és molt més la seva dedicació infatigable a la difusió i foment de projectes artístics i la promoció del nostre Art i Cultura, una activitat que és, sens dubte, una mostra d'amor i de generositat .
Isabel Clara Simó que el coneixia molt bé ens deia: "Pinta per denunciar la realitat, per mirar-la amb ulls de foc, per trencar el silenci de la fatalitat. Antoni Miró és un combatent. I, tot i així, és tendríssim i carregat d'amor. Digueu-li solidaritat, si voleu ..."
És a través de l'Art on la tendresa i la sensibilitat és converteixen en una arma de construcció i reflexió que serveix per recordar-nos la necessitat de fomentar, en la societat, els valors de pau, tolerància, justícia, llibertat i solidaritat; que impedeixin que en un futur és repeteixin fets lamentables de la nostra història..
I Antoni Miró segueix caminant, "tant capbussat dins de si, en la nit" com diria el seu gran amic Ovidi, incansable, silenciós i reflexiu... deixant un camí preciós, sembrat de sensibilitat, amistat, poesia, art i adornat amb dosis d'irreductible tossuderia i amor pel seu país i la seva cultura ... el nostre, la nostra.
