Antoni Miró, eficàcia comunicativa
Carlos Delgado
Evocador d’un univers contemporani particular, Antoni Miró (Alcoi, Alacant, 1944) ha dut a terme unes imatges potentíssimes, concebudes al bell mig d’un virtuosisme formal admirable que destapa els ambigus ressorts d’una societat acomodada i autocomplaent. L’obra del pintor alcoià està marcada per un rastreig menut d’escenes i tipus de la nostra escena contemporània, grups socials determinats i icones dels mitjans de comunicació que esdevenen portadors d’una particular reflexió ètica. En Antoni Miró trobem la denúncia com un sentit innat, que després cuida mitjançant l’aplicació d’un coherent discurs social i intel·lectual que agrupa el conjunt de la seua obra.
En el seu treball hi ha un enlluernador sentit del dibuix, una sorprenent capacitat lumínica, colors potents i saturats, com també una complexa síntesi entre figura i fons, elements que es conjuguen amb estranyesa sense que per això abandonen l’espai racional. En aquest mateix sentit, les seues ostentacions amb la perspectiva violenten la nostra percepció natural de l’entorn, procés que activa eficaçment la mirada de l’espectador. Des del meu punt de vista, tot obeeix a una voluntat de crear un dispositiu visual divergent: distant per la marcada complexitat d’un sistema de representació tan reflexiu, i proper pel caràcter conegut d’allò que és representat.
Antoni Miró assumeix el risc i equilibra la balança amb encert en l’eix de la qual es troba un fecund domini de l’espai narratiu, una brillant estructuració compositiva i una inusual eficàcia comunicativa. Aquesta percepció d’allò que és estrany i que batega sota l’aparença d’allò conegut, una percepció que intueix algun tipus de distorsió, ens planteja que estem davant un subtil treball pictòric realista regit per una sensibilitat creativa que mai es troba sotmesa a la tirania de la pura mimesi.
Un començament artístic sorgit a partir de la seua identificació amb l’expressionisme figuratiu el va portar a final dels setanta prop d’allò que s’entén per pop i nou realisme, encara que prompte es va veure que la seua obra se n’eixia d’aquestes etiquetes. El seu treball sempre ha buscat diferents alternatives visuals i iròniques per a una mateixa obsessió humanista. És per aquest motiu que cada nova exposició d’Antoni Miró ha de ser vista com el registre d’un procés de creixement personal i artístic en què cada peça significa un nou exercici d’investigació sobre la realitat.
