Antoni Miró: Com en un somni, amb la consciència del passat i el batec del present

Bruno Pollaci

Ser artista en aquesta segona meitat del 900 és segurament difícil, gairebé “heroic”, perquè, tot i haver-se multiplicat les potencialitats tecnològiques a la nostra disposició i havent variat la concepció de la investigació artística “360º”, hom es troba treballant a les acaballes d’un segle que ha estat, sense cap mena de dubtes, el més dens en propostes i revolucions artístiques, les quals han determinat, lògicament, una evolució expressiva i conceptual que no té precedents i que al mateix temps deixa poquíssimes possibilitats creatives a les noves generacions, que poden només conquistar “miques” d’originalitat comprometent al màxim llurs pròpies capacitats intuïtives. Devem, però, també, reconéixer que aquesta condició psicològica d'aparent impossibilitat evolutiva pot (...i deu!) engegar en els artistes, un procés d’”alliberament intel·lectual” capaç d'afrontar la “dura batalla” utilitzant el mateix gran i “pesant” passat artístic, com element integral del procés creatiu que deu, naturalment, absorbir i filtrar les emocions, els “sabors” i els “humors” del viure contemporani. L'artista espanyol Antoni Miró sembla certament un dels exemples més clars d’aquesta posició cultural, que afronta amb intel·ligència i capacitat de síntesi el mateix concepte de la contemporaneïtat del llenguatge artístic. Fill d’una gran terra que ha donat a l’Art grans “filis” com Velázquez, Goya, Picasso i Miró, sembla, però, atret per aquell món d’imatges precises i reals, com les del surrealista Magritte i les del Pop Warhol. Antoni Miró és capaç, però, al mateix temps, de superar la realitat pel seu aproximament calidoscòpic i singular que ens torna a la ment les superposicions imprevisibles de les imatges d’un somni. En la seva obra estan presents la consciència del passat i el batec d’un món contemporani que troba també en la “contaminació” d’una certa elevada gràfica publicitària una preciosa linfa vitae. I és precisament en aquesta visió total de les possibles inspiracions on, sense reserves mentals, límits o prejudicis, Antoni Miró sembla haver trobat la clau per afrontar la seva personal “batalla” artística, oferint un treball de grans valors evocatius i realitzant obres amb una notable habilitat tècnica, que el situen entre els majors artistes emergents d’Espanya, continuant la gran tradició artística a què aquesta gran i apassionada terra ens té acostumats de sempre.