Una entrevista amb Antoni Miró – Ideologia, art i política

Beatriz Aisenberg

Realitzada per Beatriz Aisenberg

Realitzada a final de 1999 (revisada per l’artista), aclareix i confirma diferents aspectes de la seva posició política. 

p.: pregunta

r.: resposta

*: notes

p. Com definiries la teva posició ideològica?

r. M’identifique amb el socialisme autèntic, real, llunyà de qualsevol associació amb els partits polítics actuals. M’interessa tot el que porte a l’alliberament de l’ésser humà, en la seva totalitat, sense diferències de religió o nacionalitat. El meu credo és la llibertat, la justícia i la solidaritat amb els oprimits.

p. Defenses aquesta posició des del principi de la teva carrera?

r. Sí, la meva ideologia no s’ha modificat, ans al contrari, amb el pas del temps. Es reaferma i consolida. Des de 1965, quan vaig fundar el grup Alcoiart, pretenia enllaçar l’art i la societat amb la finalitat de mostrar les contradiccions que formen part inherent dels sistemes socials opressors. Avui (2003) seguisc mantenint el mateix objectiu.

p. Et consideres un artista de protesta?

r. Intente ser-ho i ja que no puc modificar la realitat com jo voldria, pretenc, si més no, mostrar aquesta realitat des del punt de vista més crític per transmetre una mirada que recorde a la societat les seves implicacions eticoestètiques i les seves complicitats amb l’existència d’exclusions, violències i opressions. Almenys vull recordar la realitat perquè no oblidem les víctimes de la violència i l'opressió. L’art és un instrument de la cultura que influeix sobre la societat. De manera que no en tinc un, sinó diversos compromisos de tipus politicosocial, esteticonacionalista, ecològic, etc. Les sèries de les dècades dels 60 i 70 tracten de conflictes socials i polítics, com la fam a Biagra, la guerra de Vietnam i el colp d’estat a Xile, que varen originar les sèries La fam (1966), Vietnam (1968) i la subsèrie Xile (1973-1976, inclosa en la sèrie El dòlar). La sèrie Pinteu pintura dels 80 representa un homenatge al País Valencià i la seva cultura, és una de les meves últimes sèries. Vivace^* reflecteix la meva preocupació per la salut del planeta i un avís d’alarma contra la indiferència de la majoria.

p. Has participat en exposicions de caràcter polític antigovernamental o antifranquista, o col·laborat amb Amnesty International?

r. La llista d’exposicions polítiques i antifranquistes en què he participat és molt extensa. Hi cap esmentar “Amnistia che tratta di Spagna”, Milà (1972), “Artisti d’Avanguardia per la Resistenza Cilena”, Brescia (1973). La majoria d’aquestes exposicions varen ser itinerants, realitzades en diferents països i ciutats de manera que varen abastar una difusió important. “Proceso a la violència” es va poder vore a Madrid, Altea, Tenerife, Bilbao i Valladolid. Estava previst exhibir-la també a Barcelona (Galeria Nova), però lamentablement va ser prohibida. L’exposició “Musen Internacional Allende” va circular el 1978 per diferents ciutats espanyoles, com també la titulada “Homenaje a las víctimas del franquismo”, realitzada entre 1986 i 1989. El 1980 vaig participar en una exposició realitzada a València (Sala Parpalló) patrocinada per Amnesty International.

p. Vas nàixer el 1944, cinc anys després d’acabada la Guerra Civil espanyola, que va portar l’establiment de la dictadura de Franco. Què van significar per a tu la guerra i la dictadura?

r. Mon pare va viure la Guerra Civil. No tenia una ideologia definida, la seua vida era el treball, la família i no fer mal a ningú. No creia en la política. Com a tants li va tocar participar en la guerra però mai no es va comprometre políticament o ideològicament. L’única coincidència que trobe, entre mon pare i el govern de la Segona República, és que era anticlerical. Gran part de la guerra la va passar treballant en la reparació i construcció de carrosseries del parc automobilístic de l’exèrcit roig. Al front va estar molt poc i va tornar amb un record terrible. La Guerra Civil espanyola va ser molt més important del que sembla, crec que hi va quedar esbossat el futur que hem tingut, les seves conseqüències les vivim encara avui. Occident es va definir (per Franco) i les nostres vides són el seu resultat. En la meva opinió, la guerra va ser realment l’experimentació col·lectiva d’una gran derrota històrica en l’àmbit europeu i mundial. En aquest context d’asfíxia moral, ideològica i política, pense que la funció de l’artista ha de ser la de denúncia.

p. És significatiu que mentre els artistes d’esquerres dels anys 60 i 70 com Genovés, Canogar, Arroyo i els membres de l’Equip Crònica, entre molts altres, van crear obres de denúncia antifranquista, tu que també t’identifiques amb la mateixa posició, no has creat obres que transmeten un missatge de protesta adreçat específicament contra la dictadura de Franco que t’identifiquen amb les seves víctimes, i sí que has desenvolupat les sèries Vietnam, o la subsèrie Xile. Per què?

r. Encara que no tinga una sèrie referida al context de la dictadura franquista, crec que en segona instància totes les meves obres estan inspirades en la dictadura. Quan pinte els negres i els problemes racials dels Estats Units, estic pintant els nostres negres reprimits socialment i culturalment. Pretenia transmetre un missatge antifranquista, però estratègicament, amb la intenció de no provocar el règim. La situació interna d’Espanya la podies contar a l’estranger, ací t’invalidaven. A més, la sèrie El dòlar, creada entre 1973 i 1980, conté moltes obres de tarannà antifranquista, com Repressió medieval, Les llances i Homenatge a Miguel Hernández. Aquesta darrera obra, a través de la tècnica trompe-l’oeil, va crear la il·lusió d’enganxar retalls de periòdics (que contenen imatges del poeta) amb bocins de segells que representen l’efígie de Franco amb valor de dues pessetes. Malgrat els intents del franquisme d’eliminar la ideologia de la Segona República, continua vivint gràcies a l’obra de creadors com Miguel Hernández. Per altra banda, fragments del Guernica de Picasso apareixen en la meva pintura des dels 80, com a mitjà per reforçar la meva postura front a l’agressió i la injustícia que van caracteritzar el règim franquista en particular i qualsevol altre sistema repressiu en general.

p. Qui és Miguel Hernández, què representa per a tu?

r. Tinc gran admiració pels poetes, en el cas de Miguel Hernández s’uneixen l’ètica i l’estètica com una sola expressió.

p. Algunes de les teves obres van ser censurades per la dictadura?

r. Als anys 70 a Benidorm em van retirar dos dibuixos d’una exposició, un per raons polítiques i l’altre per qüestions morals. Vaig ser jutjat per “escàndol públic”. Després de viure un any en llibertat provisional, sense passaport i el pagament d’una elevada fiança, vaig aconseguir l’absolució.

p. Qui era el tema dels dibuixos censurats?

r. Un representava una manifestació i el segon uns despullats. En tots dos es tractava d’una crítica a l’església catòlica.

p. Què et va impulsar a crear la subsèrie Xile (pertany a la sèrie El dòlar)?

r. És una sèrie que naix el mateix any de l’alçament militar com a protesta i denúncia front al poder de les armes i dels dictadors. Uns dies després del colp militar ja vaig començar a pintar les primeres obres de la sèrie, ple d’indignació, ràbia i impotència.

p. Has col·laborat amb el Museu Salvador Allende, alçat en el seu homenatge i record?

r. Sí, he donat les obres Quatreta de Xile i Record viu, que recorden la repressió d’un poble iniciada l’11 de setembre de 1973. Aquest país que durant un breu moment històric havia assolit la llibertat d’una vida digna de l’ésser humà, és sumit de nou en la misèria i la violència, per la terrible intervenció militar emparada pels Estats Units i la seva economia, el dòlar^*.

p. Les obres de la subsèrie Xile reten homenatge al president assassinat Salvador Allende, denuncien el colp d’estat i la violència que va dominar el país i acusen els Estats Units d’intentar dominar el món, però no hi inclou cap obra que acuse el general Pinochet?

r. Vaig pintar algunes obres referides específicament contra el general. El seu retrat apareix en diversos quadres: a Quatreta de Xile, obra en què, a més a més, està reproduïda la portada del Libro negro de Chile*, i en els rastres dels soldats (que desfilen al “pas de l’oca”) en el quadre Made in USA, el rastre del dictador amb les seves ulleres negres ocupa la part central dels bitllets d’un dòlar.

p. En els anys 60 vas ser membre del grup Alcoiart i en els 70, encara que continuen proliferant a Espanya grups i equips, en lloc d’unir-te amb els teus col·legues, t’uneixes el 1972 al grup actiu Denunzia, a Itàlia, format per dos espanyols (Julián Pacheco i Antoni Miró) i dos italians (Bruno Rinaldi i Eugenio Comencini) recolzats pel crític Floriano de Santi. Per què vas preferir actuar fora d’Espanya?

r. El 1970 vaig ser processat per “escàndol públic”, per ben poc no vaig anar a la presó i no podia continuar temptant la sort, ja que estava molt “fitxat”. En lloc de censurar el missatge de protesta vaig preferir transmetre’l des de l’exterior.

p. Quins eren els objectius del grup Denunzia?

г. Com el seu nom indica, el seu objectiu va ser denunciar la barbàrie de la conducta humana i, en particular, de la irresponsabilitat dels governs que menyspreen la vida i la llibertat i condueixen la humanitat a una situació caòtica de barbàrie, violència i mort. Amb Bruno Rinaldi seguisc col·laborant i organitzant exposicions i amb Floriano de Santi i Comencini. Julián Pacheco va morir al març de l’any 2000, als 63 anys d’edat.

p. Les teves obres reflecteixen una reacció als conflictes polítics segons els quals t’identifiques més com a valencià/català que com a espanyol. Et sents més català que espanyol? Per què?

r. Espanya és, més aviat, un sinònim de “Castella” i jo no sóc castellà.

p. Què significa ser un artista nacionalista que defensa la cultura catalana?

r. Quant a la meva cultura i a la de tots els pobles de la terra, advoque per la independència. Cap poble ha d’estar subjecte a un altre, ja que els pobles i les cultures tenen dret a la seva llibertat i tots han de ser solidaris. Políticament, des dels anys 60, done suport als partits d’esquerra nacionalista (progressistes i respectuosos amb les cultures autòctones). La meva participació es redueix al punt de vista cultural, doncs considere nació i cultura com una mateixa cosa.

p. Consideres que la defensa del nacionalisme català, basc o gallec justifica la violència i el terror?

r. No, però tampoc no justifica el “terrorisme d’Estat”, ni ací ni en cap altre país del món.

p. Com a home que defensa la vida, què opines del terrorisme internacional?

r. En principi sóc pacifista, però en la meva opinió és intolerable que les potències mundials puguen fer el que els done la gana i que els estats o nacions petits hagen sempre de claudicar, tenint encara tota la raó.

p. De quina obra teva que defense la cultura catalana estàs més satisfet?

r. Possiblement de la pintura objecte Llances imperials (1976-1977) tant per l’esforç de la realització com per la claredat del missatge, que malauradament estarà vigent durant molt de temps.

p. Els teus catàlegs no es caracteritzen per presentar les teves idees o declaracions sobre la teva obra. Per què?

r. No en sóc molt partidari, de donar moltes explicacions, doncs sempre he pensat que l’obra ha de justificar-se per si mateix. La meva intenció és comunicar idees, expressar sentiments, iniciar un diàleg amb l’espectador, per a la qual cosa l’obra ha de ser suficient. Totes les teories són un adorn innecessari, moltes vegades inútil, que demostren poca claredat de la comunicació de l’artista que crea el seu codi, al qual no pot accedir ningú més. Llavors, necessita teoritzar molt per tal de fer-se entendre. Jo crec que l’esforç s’ha de fer abans, pensar com pot el públic connectar amb la teva obra i fer-ho adequadament, tant èticament com estèticament, perquè els altres puguen arribar a interpretar els teus somnis i realitats, partint de coses comunes, de les pròpies necessitats compartides.

p. Creus que assoleixes aquests objectius en totes les teves obres?

r. Probablement en totes no. En la meva intenció de valorar el llenguatge artístic tant com el missatge social s’estableix un diàleg entre aquests dos factors, no sempre igualitari, per la qual cosa, en algunes pintures, els aspectes estètics dominen sobre els ideològics, i viceversa. Encara que en el meu cas són inseparables i no hi existeix una cosa sense l’altra.

p. Què és el que t’impulsa a crear una obra política sobre Biafra, Vietnam o Xile?

r. Deixar constància i testimoni d’una situació lamentable, d’un país o d’un govern. Amb la meva obra pretenc responsabilitzar els dirigents perquè reaccionen i es puga corregir o solucionar. El meu desig és que el públic reflexione sobre els esdeveniments, perquè l’art, com qualsevol manifestació humana, ha de tindre un motiu que ha de servir per contribuir a canviar la societat en què vivim. L’artista, i per extensió la seva obra, no són aliens a la resta dels esdeveniments de la realitat, ha d’estar connectat amb el món, no en pot viure al marge, protegit en una torre d’ivori.

p. Què representa per a Antoni Miró el comandant Che Guevara, figura que apareix en diverses obres des de 1970?

r. Tinc algunes obres relacionades amb el Che. Per a mi és un dels símbols més purs, més dignes i menys contaminats. Com el Che, seguisc aspirant a la llibertat de tots els pobles de la terra.

p. Tu ets un dels artistes moderns que s’ha interessar per les víctimes polítiques internacionals, creant diverses obres en reconeixement de la seva tasca. Les teves obres reten homenatge a les víctimes de la violència com Martin Luther King, Salvador Allende, Che Guevara i Miguel Hernández, però no a altres víctimes del règim franquista entre els quals podem esmentar Julián Grimau (líder comunista assassinat el 1963) o Salvador Puig Antich (militant del MIL, Moviment Ibèric d’Alliberament, de tendència anarquista) assassinat per garrot vil el 1974. Què pots comentar sobre això?

r. En els anys que fa que treballe he fet bastant, però encara resta molt a fer. És impossible abastar-ho tot.

p. Les teves simpaties pel Che, Cuba, els màrtirs de la violència com Martin Luther King, d’una banda, i el teu agut criticisme contra els Estats Units, i el seu règim polític, d’una altra, et converteixen potser en un dels escassos artistes identificat en la lluita contra l’imperialisme i el capitalisme. Ets conscient de la teva posició afilada del corrent que domina l’art avui?

r. Per descomptat i espere que vinguen temps millors.

p. Quines obres vas presentar a l’exposició “Per a Cuba”, realitzada a Cuba l’any 2000?

r. És una antologia que segueix recorrent diferents províncies cubanes, formada per 130 obres i que, en finalitzar la itinerància, romandrà definitivament en alguns museus, per al poble cubà.

p. L’art espanyol compromès dels 60 i 70 no va enderrocar el general Franco, encara que va contribuir a debilitar i desprestigiar-ne el règim. Avui, als inicis del segle XXI, no creus que la teva posició de pretendre canviar el món és utòpica?

r. Possiblement ho siga, però en la meva opinió, com he dit anteriorment, l’art, com qualsevol manifestació humana, ha de tindre una funció social, és a dir, ha de contribuir a canviar la societat en què vivim. Per a mi la finalitat de l’art és la comunicació, dir coses, prendre postura. Jo crec que tots hem de tindre una posició en la vida i mantindre-la encara quan ens exigisca un preu molt alt.

p. Quins han estat els teus darrers projectes?

r. El 2001 he pintat la subsèrie Sota l’asfalt està la platja, que pertany a la sèrie Vivace^*, que es va exposar a la Universitat Politècnica de València. Aquesta subsèrie continua desenvolupant el tema de la degradació de la natura però, a diferència de les obres anteriors, estan realitzades en la seva preparació amb l’aportació de l’ordinador.

p. Quins plans tens per al futur proper?

r. Estic preparant una exposició itinerant de 50 obres denominada Viatge interior, de la nova sèrie Sense títol, a més d’organitzar unes exposicions itinerants, una de les quals viatjarà per Sud-amèrica (Brasil, Argentina, Xile, Uruguai, etc.) i per Europa i altres a l’Estat espanyol.

 

* Sèrie Vivace: paraula presa del camp musical que significa interpretació animada, ràpida i vivaç.

* Al gener del 2003 es presenta “Antoni Miró, Una intensa trajectòria”, al Museu de la Solidaritat Salvador Allende de Santiago de Xile, amb l’assistència a l’acte inaugural d’Isabel Allende.

* Libro negro de Chile, text d’autors anònims que recull testimonis del colp d’estat de Pinochet i la repressió que el va caracteritzar.