Creuant ponts i remuntant costeres: visions alcoianes d’Antoni Miró
Armand Alberola
Alcoi ha sigut i és una ciutat d'epidermis de mala petja que, des del fons d'un llit fluvial profund, ha pugnat per obrir-se pas cap a una superfície més amable suavitzant desnivells i intentant unir els fragments dispersos del territori. Aquest singular combat contra el medi ha marcat l'evolució urbana de la ciutat i el caràcter dels seus habitants i, en certa manera, espenta al visitant a conèixer una evolució històrica mil·lenària de la qual són bona mostra els jaciments arqueològics que van tenir seient tant en les altures com en els plans.
No obstant això, el passat que tot alcoià transpira condueix indefectiblement cap als moments de la industrialització quan, aprofitant el substrat deixat per una tradició drapera artesanal, Alcoi s'integra en el procés fabril de producció tèxtil a gran escala i comença a ocupar un lloc preeminent al començament del segle XIX. Disposava de l'espai natural adequat per a això i de l'empenta de les seues gents. Una injecció econòmica adequada va fer la resta.
En les riberes dels rius Barxell, Benisaidó i Molinar, i per descomptat en les del Serpis, aprofitades hidràulicament des de segles arrere per molins fariners i paperers, batans i establiments fabrils, es troba l'origen de la industrialització alcoiana i, per extensió, de la valenciana. A la fi del segle XVIII, el botànic Cavanilles xifrava en una trentena llarga les instal·lacions hidràuliques que s'alçaven com a testimoniatge de l'afany emprenedor dels alcoians. Des d'aquest territori abrupte, de complicada orografia, on la força de l'aigua remenava uns enginys capaços de generar energia i producció, calia emergir cap al pla per a trobar els espais que permeteren transformar tot això en riquesa; espais vinculats al comerç i les comunicacions. No era gens fàcil.
Aqueix paisatge, afonat i abarrancat, solcat per uns cursos fluvials proclius a convertir-se en terribles torrenteres després de les habituals, intenses i devastadores pluges dels mesos tardorencs, encarnava el risc permanent de desastre. En no poques ocasions les aigües impetuoses del Molinar, del Barxell i del Serpis van arrasar les instal·lacions hidràuliques, van inundar la zona i van provocar morts i incalculables pèrdues econòmiques; tal com va succeir el 7 de setembre de 1793 quan, després d'una singular pertorbació atmosfèrica equiparable a les actuals “gotes fredes” que va afectar la pràctica totalitat del territori valencià, la riuada del Serpis ho va destruir tot.
Per a salvar els inconvenients propis d'aquest espai fragós i desigual va caldre suavitzar els desnivells i comunicar les diferents zones productives i urbanes. La construcció de ponts i la dulcificació de les empinades costeres, que posteriorment es convertirien en carrers, constitueix un procés singular que, al llarg de la història, ha deixat profunda petjada a Alcoi que, no per atzar ni capritx, és coneguda com la “ciutat dels ponts”.
Antoni Miró, és un alcoià de cap a peus. També és un artista universal. Però una i una altra cosa no estan barallades, quan d'expressar sentiments a través del llenç es tracta. Embarcat en una altra de les seues nombroses “sèries”, aquesta dedicada als “Ponts i costeres” de la seua ciutat natal ofereix una faceta més d'un pintor sempre per descobrir. Precisament perquè ell sempre està prest a revelar noves interpretacions d'espais comuns que, de tant transitar-los amb el descuit i la incúria propis de la rutina i l'abandó diaris, corren el risc de quedar buits de contingut per a les gents del carrer. I ha de venir Miró a recordar-nos la seua existència, la seua raó de ser, el seu sentit i oportunitat quan van ser creats, a reclamar-nos que no oblidem allò que es nostre, a obligar-nos a contemplar-los amb altres ulls, més generosos, i amb menys prejudicis.
Es diu que, a Alcoi, els ponts constitueixen una part substantiva de l'entramat urbà que, d'una altra manera, estaria aïllat, trossejat en espais inconnexos. És absolutament cert: els ponts alcoians, des dels més antics fins als més recents, no fan més que subratllar aqueixa funció de nexe identitari. Antoni Miró, en un particular recorregut o “volta als ponts” tan del gust dels habitants de la ciutat, ens suggereix –i ens provoca– una mirada nova que va més enllà del que trasllueix l'obra pública ben feta i més ben aplicada. Miró ens obliga a contemplar massissos pilars en un escorç arriscat o arcs i mitjos arcs que s'inscriuen en el cel que traspassa les seues obertures o s'enterboleixen en la boira que els embolica mentre la naturalesa –i també cert caos urbà– s'instal·la als seus peus.
El pont Nou o de Sant Jordi que, ple de tensió horitzontal, salva l'ampli llit del Barxell per a agermanar el vell casc immemorial amb l'eixample que exigia l'impuls industrial dels nous temps, és especejat per Antoni Miró que ens imposa angles visuals mai imaginats dels seus arcs i suports. Conec el magnífic estudi del professor Picó Silvestre sobre els avatars constructius d'aquest símbol d'Alcoi i confesse, sense rubor, que Miró m'ha enriquit visualment els seus continguts acadèmics i m'ha fet entendre el descomunal d'aquesta obra. També l'arrelament que té en l'entramat urbà –quan algú queda amb una persona en “el pont”, es dóna per descomptat que és el Nou o de sant Jordi, i no un altre– i en el subconscient col·lectiu. Coses de Miró, que quasi mai sol errar.
Ponts per a acostar territoris disgregats i empinats que, en el llenç del pintor i poeta del Sopalmo, s'erigeixen en protagonistes exclusius en aquesta ocasió deixant de costat –excepte en el pont de sant Roc– la presència humana. Li interessa ressaltar la seua bellesa rotunda, realçada gràcies al contrast amb una naturalesa que suavitza la duresa pètria d'una obra que se sap destinada, sobretot, a ser útil. Però que no per això ha de ser menys formosa, sembla dir-nos Miró, que sempre encerta a donar el tractament adequat als seus models. En aquest cas no ho ha sigut menys.
N'hi ha prou amb observar els vells ponts d'Alcassares i Buidaoli, els suggeridors topònims dels quals i la mà del pintor, que mescla amb habilitat i subtilesa naturalesa i obra construïda, ens inciten a traslladar-nos als seus segles d'origen. O el de Paco Aura, vincle d'unió entre els barris del Viaducte i de la Zona Nord, que, com deia la lletra d'una vella cançó dels Beatles, s'antulla “llarg i tortuós” en el seu traçat i recorregut. I que Miró recrea, corb, elevat i d'eterna longitud, de manera magistral en el llenç; a més de considerar-ho igualment “llarg i tort”, a més de “baixet”.
A l'espectador no li passaran desapercebuts els contrastos que ofereix Miró en el tractament visual dels ponts més clàssics –dels Set Llunes, per a ús ferroviari; de Maria Cristina, Sant Roc, la Petxina, el Tossal o el de Fernando Reig– amb els més actuals que, salvant el Barranc de la Batalla, s'introdueixen, flotants i estilitzats, en els túnels que uneixen els trams de la A-7 procedents d'Alcoi i Alacant. Però, sens dubte, és en el no menys emblemàtic Viaducte de Canalejas sobre el riu Molinar on podem trobar a aqueix Antoni Miró capaç d'atrapar-te en les seues formes i colorits.
Considerada una de les obres d'enginyeria més notables de la seua època, aquest pont dissenyat per Pròsper Lafarga, de 200 metres de longitud i 55 d’alçada en la seua part més alta, construït entre 1901 i 1907 i inserit plenament en el denominat modernisme alcoià, constitueix una cosa especial. De tradicional atracció suïcida, la interpretació d'Antoni Miró fa que al viaducte li cresca, esvelta, la torre del Campanar sobre el pilar massís de sustentació, prolongant-lo en un cel de blau intens. El contrast l'accentua, encara més si cap, quan obliga a contemplar aqueix pilar des de baix embolicat en boira grisenca que recorda fums industrials i que contrasta, en aquest cas, amb un cel pàl·lid i ennuvolat. Miró, a la fi, acaba per conferir el seu toc especial a aquest distintiu urbà quan, després de tenyir-lo de roig –un color que porta en el més profund–l'humanitza i li afegig uns ulls que, des de 50 metres d'altura, ens escruten vigilants per a dissuadir-nos del pitjor o, potser, per a donar-nos la benvinguda a aquesta particular “volta als ponts” que ens regala amb encert el sempre inquisitiu Antoni Miró.
