Gaudeamus igitur

Antoni Gascó

S’ha escrit molt, i bo, de l’obra d’Antoni Miró. Tant que possiblement és un dels més analitzats d’entre els artistes contemporanis de l’antic sol ibèric, el de Tartessos, el d’Indíbil i Mandoni, el de bruixes i camins d’estelada, el de moros i cristians, el de sants i truans, el de papes i antipapes, el de “La Celestina” i Santa Teresa, el d’inquisidors i erudits nigromants, el d’invasions i diàspores... I és natural perquè la seva obra té, des de l’inici, continguts molt plurals rics en iconografia que revelen unes preocupacions socials i sensitives, fruit d’una capacitat d’observació i anàlisi, tan sols parells a la seva exigència d’expressió estètica.

En Miró hi ha molt d’existencialista. Tant que de vegades pense si no és un intel·ligent i eixerit filòsof càustic que té, en la possibilitat d’acció artística, un sistema per a expressar el seu concepte de la vida: sensual, emocional, descriptiu, creatiu, crític, irònic i comunicatiu. Aquesta vida immensa en tots els seus contrasentits, d’entre els quals el més radical podia ser el que no se’n pot sortir viu. “Carpe diem” sí, però per a qui s’ho puga permetre, que no són tots. Pel contrari, més bé en són molt pocs. Miró va abandonar fa temps el jardí d’Horaci, per a posar-se a caminar, amb bastó ferm i la ruta ben apresa, per la calcada de la història que —per cert— cada cop té més transit i esta més contaminada... Va vindre de darrere cap a endavant, i va omplir les alforges d’experiències: unes dolces, d’altres amargues; unes molt proteiques i d’altres amb carbohidrats, que li van alimentar, no poc, encara que també va tindre indigestions.

El seu periple va començar a les catacumbes de l’Espanya del jou i les fletxes, per a rebre sagraments al mes de maig del 1968, que el confirmaren en el compromís del seu credo social. Fuster, Gil-Albert, Ovidi Montllor, Espriu...i tants altres són sants entronitzats en l’altar de la seva fe que, a més a més, el tingueren com a apostoli de la seva Pentecosta. Això marca, clar que marca. Miró va ser un claríssim exponent de la avantguarda del seu temps. Català “Gorgues dixit”. Un pintor que als seus cinquanta-cinc anys ha acumulat tanta llegenda que pot anar escampant-la des de fa almenys dues dècades. No s’entén la història de l’art valencià i espanyol, dels seixanta i dels setanta, sense la decisiva aportació de la seva obra, com la d’altres col·legues amb qui té indubtables contactes concepto-formals.

Pop, pop, pop, pop, pop, pop, pop...no és que ploga sobre mullat, és que l’estil “es va fer carn i va habitar entre nosaltres” i va fastiguejar amb pamfletària ironia dels seus autors els profetes del decrèpit imperi. I és que tots són, (eren) fills d’un temps i un país; i això —per més malament que els sente als detractors de Montesquieu— deixa ròssecs. I al final sense deixar de viure i sentir, de conèixer i assumir, va arribar fins al present, amassant empanades de llibertats que cada cop eren més nutritives. Empanades cuites en el moresc forn ibèric, en el qual fa pa de motlle en qualsevol “street” de Manhatan ordi i mill als adobs de Tanzània. Així va assumir el present mecànic i impersonal, cinematogràfic i proletari, angoixant-se entre altres moltes ansietats, per la lesió del seu voltant viu, fóra humà o geogràfic. Ell va passar pel temps i el temps va passar per ell. Va reflexionar sobre el que esdevenia i en va treure conclusions. Va escriure literatura plàstica, amb no poques dosis de mordacitat, dient veritats amb referents d’a diari, fent crítica i, en molts casos, simplement humor càustic. Es va comprometre i va viure la seva joventut i maduresa amb l’èmfasi de qui és vital per naturalesa i d’estirp mediterrani... Del seu art va fer vida i de la vida, art; i ambdós palpitaren perquè tenien sang i vísceres.

Però parlem en concret d’art que és, fet i fet, el que toca, considerant que Miró no és un literat, ni un polític, ni un ecòleg, ni un moralista (ho diu Rambla, i ho diu molt bé). Miró en realitat és un pintor, un pintor del seu temps, com ho van ser Caravaggio, Velázquez, Goya, Rembrant, Picasso і d’altres molts, molts, molts més. Molts, molts, molts, molts, molts, molts més no ho foren. Això és, un comunicador plàstic. Miró parteix dels dos cardinals postulats que han verbalitzat la més medul·lar ideologia en l’art: contemplació i reflexió. No sols l’art és una estètica, sinó també una ètica, “ergo” un compromís, fet que l’artista té molt clara. I aquest compromís té molt d’iconoclasta pel denunciador, crític o simplement novel·lesc del seu moment. Als grans els agradava fer baixar els déus dels seus respectius Olympos. Picasso va esmenar la plana a Rubens amb els seus Horrors de la guerra transmutat en Guernica; Velázquez va emborratxar de veritat Baco; Caravaggio va fer analfabet Sant Mateu o va treure la Verge del Tiber і Goya... bé, bé, bé... Goya va furtar la Hum a totes les Espanyes perquè les veiérem com ja les va veure Estrabó feia dos mil anys: negres, mesquines i velles. Val la pena seguir-ne posant exemples? Han canviat els temps i els estils; les preocupacions (però), son idèntiques.

Situem en aquesta tessitura el nostre pintor nascut a Alcoi -el qual no deixa de tindre també el seu estigma per la tradició de notoris artistes paisans, Adrià Espí ho signa, ho afirma en llibres de datació vella- que per a quallar la seva obra, ja s’ha dit, parteix d’una convenció Pop i s’hi manté, encara que existeixen les naturals variacions de qui, amb el temps, va modificant més el missatge formal a mesura que la maduresa i l’experiència (aleatòria i divergent i no tan acumulativament positiva com es creu) van construint el personal edifici biogràfic a què òbviament, no falten finestres i algú o altre maó solt.

Forma i contingut. Imatges en les quals es provoca la reflexió per mitjà de referents simbolistes. Sibil·lí enllaçador de paradoxes i progenitor de metàfores de gran impacte, recollides d’entre totes les referències de la història de l’art i dels noticiaris gràfics, quan no dels grafismes publicitaris. Així és. Una implicació gravitant del passat i present, que significa la unitat de l’ésser humà, ens obliga a utilitzar un mètode jeroglífic crític per a desvetllar el criptograma, quasi sempre incisiu del seu missatge. Evidentment, el pintor ens ofereix dades. En molts cassos, però, aquestes dades ens obliguen a consultar la pròpia erudició quan no, si aquesta és escassa, de les enciclopèdies, per a saber de què s’està parlant en el seu relat pictòric. Molt bona manera per a introduir l’espectador en un compromís actiu, que estiga per damunt de la simple traducció immediata. D’aquesta manera, se separa del Pop segons l’ús; penetra en el diagrama del Pop historicista que es va conformar en aquestes latituds per la inveterada heretat quevedesca. No es tracta de la figuració freda i racional “contra expressionista” del Pop de Wesselmann o Warhol. Molt al contrari, és una figuració més racional, si cap, però encesa i d’hiperbòlica expressivitat. Es la manifestació d’allò ibèric que segueix escarificant després de molts mil·lennis.

És la seva sens dubte, una pintura il·lustrada, creativa, fruit d’una formació sorgida de l’atzar de les vivències, de les informacions, de les lectures, de les imatges... perquè allò pretèrit ofereix una gran quantitat de referències —Bonet Correa ho ha anomenat amb encertada precisió “memòria d’un món”— en que l’objecte queda consagrat en una categòrica substantivitat. Però la seva pintura té, alhora, certa dosi d’emoció sensitiva, fins i tot en ocasions de tragèdia que arranca d’allò habitual i immediat; és per això que la creativitat d’Antoni Miró troba en cada moment tema, perquè en l’objecte trivial es troba amb el metallenguatge recondit que hi ha al seu sinus més pregon. Però el més important és que sempre aconsegueix que la seva obra tinga la transcendència de l’absolut (ací la definida transmissió de la seva plàstica) sense perdre l’espontaneïtat i vivesa d’allò habitual. Miró ens sedueix per la varietat quasi inabastable de les seves temàtiques i per la riquesa tan plural de les seves solucions, (evidenciadores d’una imaginació tan sorprenent com creativa, capaç d’unir la docta ciència de la seva instrucció amb el tòpic quotidià) per la fantasia, per la màgia sense truc, o amb el truc a la vista per l’ambigüitat i per la capacitat, admirable, d’assumir en les seves creacions els diversos corrents de la història de l’art, sense renunciar al seu estil propi. Val la pena saber fins a quin punt hi ha alguna cosa de cínic en la seva labor de reutilitzar els procediments postdadaistes, post-Pop, postpòvera, objectuals, constructivistes... —per allò de l’objecte en si mateix, la pèrdua de l’ofici, i altres elucubracions de la modernitat “d’hic et nunc”— de les tendències del present o més present, “pour étaper le bourgeois” o d’integrar arquetips de l’anomenada tradició històrica. En conclusió, Miró aconsegueix embastar juxtaposicions per revoltar amb la tela. Dit d’una altra manera: testimoniar les possibilitats creatives del passat i del present, amb figures o objectes en forma de metàfores d’incisiu impacte. ¡Xim-pum!: a més d’expressiu i gràfic, didàctic.

I pel que fa a la forma, definim que Antoni Miró és un pintor que pinta i pinta molt bé; i ho fa partint dels llaços més ortodoxos. Domina el dibuix amb perfecció quasi fotogràfica. És significatiu en el retrat i en l’actitud, de la mateixa manera que accentuador de l’acció espacial. Composa, quasi sempre amb audàcia dinàmica. Veu el color. Empra una gama tan àmplia com suggestiva. Utilitza amb igual saviesa les veladures per aconseguir percepcions de molt variada subtilesa cromàtica —hem d’apropiar-nos-hi per a veure aquest submón d’abstraccions evanescents— com les textures i, sobretot, dota d’intenció gestual els seus tipus, donat que d’ordinari les persones són les protagonistes dels seus arguments. Al llarg de la seva dilatada trajectòria plàstica, de quasi mig segle, ha predominat el gust per la forma inspirada en el disseny, en el grafisme. Natural, quan vivim en l’època de la publicitat, fins l’extrem que els llenguatges icònics del present son fruit de les seves comeses; però això no priva perquè senyor d’una tècnica tan encisadora com poderosa, s’enquimera en el disciplinat virtuosisme, per a sorprendre i automotivar-se en un realisme a ultrança. Potser siga en alguna ocasió com un repte, però la tècnica és tan sols un recurs, no una finalitat en si mateix en l’obra de Miró.

En realitat, com aquell rei dels francs, Clodoveu, el nostre pintor crema allò que ha adorat, i adora allò que ha cremat. Es el resultat de la creença: la llibertat, la vivència de totes les sensacions, el compromís ètic amb els seus semblants, la sensibilitat a ultrança i el coneixement. Eclèctic, escèptic i epicuri, artista sensitiu. Apol·lini i fàustic al hora, tant en l’obrar com en el pensar, tant en la forma com en el contingut. Les dues cares del mateix denari. I això sempre, sempre. Sempre viu, vital i vivaç.

I en la seva última producció, si seguim la formula que va inspirar el seu Vivace, la sensualitat com a recurs, la sensualitat com a sistema, la sensualitat com a arquetip, la sensualitat com a percepció... La sensualitat, tan referenciada en altres cicles de la seva biografia plàstica, com a part integrant del nostre ser i el nostre viure. La sensualitat com a símbol i sensació, la sensualitat com a plàstica i com a creença, com a imatge i com a concepte. Tot un ventall de possibilitats entre les quals no falta aquesta substantivitat irònica que tant caracteritza al nostre pintor. Val la pena descobrir aquestes petites icones ocultes on apareixen, com volia Brossa, llenguatges celats que son propis del nostre submón o del nostre intramón. Això és, de la nostra psique comuna, perquè vulguem o no, Eros és part de la nostra cultura, sempre temptant l’artista, que va acceptar la seua intenció ja des de les Venus del Paleolític... És curiós com la calorosa força plàstica de Miró és projecta des del temps remot sense deixar de ser, per això, actual, quotidiana i, sobretot, vital i simbolista. I és que Vivace ve de “viu”; perquè cal estar molt però que molt viu per ser vivaç. I és que vivaç és l’agut, el perspicaç, l’enginyós, el sensitiu... (utilitze un diccionari de sinònims). “Vivace, molto vivace. Gaudeamus igitur”.