Antoni Miró

Alícia Suàrez-Mercè Vidal

Antoni Miró no és un desconegut treballador de l’art, ja que des de sempre s’ha mantingut fidel a la seva realitat nacional. Inicià l’activitat l’any 1960 i funda poc després el Grup Alcoiart. A les seves obres sempre hi ha hagut una palesa intenció per expressar, denunciar i reflectir aquelles situacions produïdes en i per la nostra societat; així ho manifestaven les primeres sèries que inicià l’any 1964, Les Nues; les de 1966, La Fam; les que tractaven temes sobre el Vietnam (1968), i les iniciades des de 1974, «El Dòlar».

Les obres presentades a Barcelona són un recull del treball realitzat al llarg d’aquests darrers quatre anys, a través de metal·logràfiques, pintures, pintures-objectes, i escultures en bronze. Tot i que dins l’obra d’Antoni Miró sembli haver-hi una certa diversitat, hom hi troba uns trets comuns que ens permeten establir una sèrie de grups, al marge d’una diacronia estricta; així veiem que a l’hora de triar els signes per a la representació llur, existeix la barreja d’imatges de la història de l’art de l’època del Renaixement, del Barroc... amb d’altres de la societat actual (paquets de tabac, cigarrets, ampolles de licor, rellotges de polsera, ulleres de sol, diners, espardenyes...), i això, ho trobem tant en obres de 1973 com la Gioconda, i en l’Esclau i Esclavitzador, com en d’altres més recents. Aquest seria el cas de la pintura-objecte; Llances imperials, en la qual pren la temàtica del quadre de Velázquez, la Rendició de Breda, on els vencedors i els vençuts s’identifiquen amb la problemàtica soferta pel nostre poble. Constituirien un altre grup aquelles obres que prenen com a signe de representació un objecte de grans proporcions, que n’esdevé el tema únic: La sabata espanyola (1975), la metal·logràfica El dòlar (1973-76), o les escultures. El gran es fot al petit (1976), L’home mòbil (1976), L’home del capell de copa (1974). En tots hom hi troba fonamentalment un valor simbòlic. També hi ha tot un grup d’obres dins les quals les figures humanes representades, o bé apareixen fragmentades o bé són figures o personatges indeterminats, dels quals només la contraposició amb d’altres elements ens faciliten la identificació (fusells, vestits militars, retrats de polítics, diners, telèfons...), com a L’escalada (1974), que seria la representació típica de l’home d’empresa; Contra el futur (1973-76), les pintures-objecte dels soldadets Metamorfosi (1975), i la metal·logràfica Contra l’home (1973-76), entre d’altres, a les quals hi ha una referència constant als fets esdevinguts a Xile. Finalment tindríem aquelles obres en les quals la utilització real o simulada de l’estructura posterior del quadre serveix moltes vegades a Antoni Miró com a element de divisió de l’espai per a representar imatges-seqüències, com la pintura Una noia i un soldat (1974), d’altres vegades és utilitzada a les pintures-objecte, com a tanca; Made in USA (1975-76); com a lloc comú en el qual convergeixen imatges repetitives; i seria el cas de la pintura-objecte dotada perquè prengui moviment en accionar-la; Sobre la processó (1975-76), el color que envaeix les pintures d’Antoni Miró no acostuma a ésser agradable: els grisos, els, marrons i sobretot el negre donen al conjunt de les imatges un tractament agre. Perquè en el fons, la seva preocupació pels fenòmens d’alienació col·lectiva, per les lluites dels pobles sotmesos per d’altres, malgrat la càrrega irònica que inclou en alguns casos i la utilització de recursos del «pop-art» (la paròdia, la seriació, la fragmentació, la repetició...) fa que la seva obra es trobi a mig camí entre el realisme crític i el «pop art», i dóna a l’espectador d’aquí o de l’estranger, els elements suficients per a copsar tota la càrrega intencionada que Antoni Miró es proposa reflectir.