Antoni Miró torna amb nosaltres
Abel Prieto
Antoni Miró és, avui en dia, un dels grans artistes contemporanis europeus més coneguts a Cuba. La presència dels seus gravats a les galeries cubanes, tant a la capital com a les províncies ens ha permès de dialogar amb les seues singularíssimes exploracions plàstiques, sempre fondes i inquietants, sempre reveladores de la vocació ètica d’aquest creador. Amb el seu art, l’Antoni ens ha portat de manera invariable la seua solidaritat. Cal que recordem que va donar al nostre país, de manera íntegra, la col·lecció de la seua exposició itinerant “Per Cuba I” i que va concebre i va coordinar la mostra col·lectiva “Viatge de paper (Per Cuba II)”. Per aquesta iniciativa d’un valor cultural i solidari tan gran, es va entestar en convocar, i ho va aconseguir, a molts artistes de l’Estat Espanyol. Alguns d’ells coneixien molt poc de la nostra realitat, però l’Antoni els va convèncer amb la seua tenacitat i amb els seus arguments nets i va portar endavant el projecte treballant contra corrent, enmig del pitjor diluvi mediàtic anti-cubà. I és que, en aquesta època en la que els principis no són de moda, l’Antoni pertany a l’estirp d’aquells que es mantenen fidels als propis ideals.
Pense que la mateixa coherència que percebem a la seua conducta es manifesta també a la seua obra. Aquesta ens parla, d’un mode o d’un altre, de manera directa o indirecta, de la criatura humana, del seu desempara, de la intempèrie moral on sobreviu, de tot allò que li fa mal i que l’embruta, de tot alio que nega o mutila la seua dignitat. Un crític ha considerat els verbs “humanitzar” і “deshumanitzar” com els dos pols essencials que defineixen l’obra de l’Antoni i ha dit d’ell que és “un pintor humanista”. Crec que té tota la raó: l’ Antoni representa l’humanisme més pur i autèntic en uns temps particularment cruels. Això, per suposat, sense que es permeta mai cap tipus de retòrica o de melodrama i amb l’exigència a l’espectador d’una actitud intel·ligent, activa, qüestionadora. L’Antoni ha reflexionat també a sobre de la memòria cultural i la institucionalitat de la cultura (aquí s’exposa part de la seua sèrie sobre els museus del món) i crec que amb això ens està obligant de manera molt subtil a preguntar-nos si aquest llegat compleix la missió emancipadora que li correspon, és dir, si està “humanitzant” o contribuint sense que s’ho propose a la “deshumanització” generalitzada.
És molt estimulant que el nostre Museu Nacional de Belles Arts reba aquest artista excepcional, que és, a més a més, un exemple d’integritat, coherència i lleialtat. Després del poc gloriós enderrocament del que s’ha anomenat “socialisme reial” i davant de guerres imperials cada cop més impúdiques i del creixement de les tendències feixistes, creadors com l’Antoni Miró simbolitzen, amb la seua obra i amb la seua conducta, l’inevitable retorn de les utopies.
