El rostre de Salvador Allende

Josep Corredor Matheos

Al damunt de la meua taula, catàlegs i fotografies de les obres d’Antoni Miró. De tota aquesta documentació ix un sol crit, ciar, inequívoc. Damunt ma taula també, periòdics d’aquest matí: en els titulars, el mateix crit, violentament sufocat: Salvador Allende ha sigut assassinat; el seu projecte de democràcia vertadera, de nova via constitucional, per al socialisme, truncada, amb una flagrant violació d’eixa legalitat que ell mantingué en tot moment.

Em sent més identificat que mai amb eixe vietnamita mil vegades assassinat, amb eixe negre escarnit en tot el planeta, amb l’home explotat. I, amb emoció i ira, veig el rostre de Salvador Allende en tots eixos rastres crispats, adolorits, d’Antoni Miró.

En aquest moment no vull saber que existeix un art pur, eixe en el qual crec els dies que tan inconscientment gose a dir normals un art despreocupat d’eixe assassinat quotidià, i en dic, molt sincerament, que aquest altre art és de vegades més necessari, que l’aventura no pot ésser sempre tan alegre. Hi ha que saber llegir el periòdic cada dia i no oblidar el que tenim al davant.

Aleshores cridarem amb Antoni Miró aquestes mateixes paraules retallades, trencades. No sé si es possible arranjar alguna cosa així. No sé, avui, el dia en què els periòdics donen la noticia que han assassinat Salvador Allende –la seua mort, quants mesos feia que hi era decretada?– si es pot arranjar alguna cosa d’alguna manera. Però, en tot cas, fem com Antoni Miró, com si tot això fos possible, perquè ha de ser possible.