«El dòlar» una revulsió plàstica
Jaume Fàbrega
Ha estat dit que Antoni Miró cultiva un art polític, documental, de compromís social, perquè, en la seua obra, aquests són, segurament, els aspectes més evidents. Enfront d’això hi hauria dues actituds negligibles: d’una part, un rebuig «exquisidament» reaccionari, en nom d’uns suposats principis «eterns» de l’art o, de l’altra, una actitud beatament acrítica, que confongués les pròpies simpaties sociopolítiques amb allò que és propi del llenguatge artístic.
Caldria, en aquest sentit, precisar dues coses: 1) l’art com a llenguatge autònom, té els seus propis codis -lingüístics, estètics, etc.-, que fan que, com ja assenyalava Marx, les escultures gregues, produïdes dins el context d’un sistema de producció ben diferent del nostre, encara ens segueixen interessant..., i 2) sentat l’anterior, també és un fet que qualsevulla forma artística o cultural és un reflex de les contingències del seu temps i de la seua societat. O, dit d’un altra forma, tots els llenguatges artístics, encara que no ho pretenguin són politics. Но és per exemple, l’aparentment tant angèlica pintura paisatgística de saló, que no fa més que donar a la burgesia, més analfabeta, la imatge falsa, idíl·lica i idealitzada que té del món. I ho és, també, la pintura abstracta, mal vista pels franquistes i perseguida pels nazis i stalinistes, i finalment recuperada pels sectors més «il·lustrats» de la cultura burgesa.
Un cop dit això, els qui pensen que en l’art l’ingredient de lluita també és important, tenim dret a reconéixer-nos i a sentir com a nostres artistes que, com Antoni Miró, d’una forma avançada i valenta cívicament connecten amb les nostres mateixes preocupacions, alhora ciutadanes i artístiques.
En Antoni Miró, justament, es dóna una plena identitat i coherència entre ciutadà —que lluita pels Països Catalans, contra l’imperialisme i l’opressió— i artista —que es bat per nous llenguatges, revulsius i plenament identificats amb la nostra època—.
La sèrie «El Dòlar», precisament, n’és un exemple ben clar. És, d’un costat una denúncia explícita, al mateix temps puntual i universal, contra l’imperialisme, la violència, i les agressions d’aquest sistema de valors sobre la vida quotidiana. De l’altre, constitueix una valenta exploració de noves tècniques i nous llenguatges. Amb formes plàsticament precises i tècnicament d’una rara perfecció, Antoni Miró hi explora desmitificadorament els codis del realisme i de la cultura de masses i, desalienadorament, certes formes de la mateixa historia de l’art.
El resultat final, emmarcat dins una obra que, en conjunt, és de les més interessants, coherents i renovadores que es fa avui als Països Catalans, és, també, d’un esplèndid valor plàstic i d’una revulsiva contundència.
