Antoni Miró, un «missatge» que batzega

Glòria Bosch i Mir

Quan tenim l'obra d'un artista al davant, sempre hi ha un factor emotiu i sensitiu que precedeix qualsevol mena de reflexió o anàlisi. Si la descàrrega de corrent que rebem ens commou, desconcerta, sorprèn, vol dir que aquell treball té una sensibilitat i, sobretot, la capacitat absolutament necessària de «comunicar». Això és el que li passa a l’alcoià Antoni Miró: fa un art que batzega. Aquestes primeres impressions són, almenys per a mi, les vàlides i valuoses, perquè obren la porta a una ulterior anàlisi dels elements plàstics, el possible rigor tècnic i l'efecte final del «missatge». Antoni Miró llença primer els missatges i, en els cartells, és ben efectiu el plantejament de l'art com a missatge. Són, en definitiva, les batzegades d'una complicitat potser amargada o dormida, d'una preocupació que ens afecta molt directament, car no fa el pamflet localista sinó que projecta i fa extensiva la crítica a una globalitat. Per això, quan llegim i observem a fons cada imatge d'Antoni Miró és fàcil adonar-se de la manipulació que tots patim. Cada u fa seu un nivell de lectura diferent d'acord amb la identitat, tensions viscudes i el context real que ens toca viure.

Quan Antoni Miró tracta el tema de Les llances, sabia bé quin era el fons comú, social i polític d'un acte reiterat en un altre context i època. En El dòlar recupera tot un sistema de poder que aixafa per mitjà del símbol. Però, en aquests fets extensius situa els signes referencials al nostre entorn vivencial -així surten reduccions simbòliques en una imatge com Encara que diguem no. Per tot això i més, com veureu en les temàtiques dels cartells, Antoni Miró fa un art útil, un servei a la societat, un convit a la reflexió i a desvetllar aquells mals tràngols amagats rere un suggeriment. S'hi apleguen en un sol mirall funció-art-tècnica amb un «missatge» viu i una escalfor que sovint crema.

Quan veiem les obres d'Antoni Miró cal pensar quins factors hi entren a formar part: una consciència que el situen al marge de la imatge fruïdora, una comunicació amb elements del passat vàlids com a fons simbòlic i transformats d'acord amb la integració de signes actuals —Felip V, Les llances... —, una preocupació pels fets polítics i socials que ens envolten, una aplicació de filosofia pràctica tallant i irònica, una lectura múltiple de l'obra amb la prioritat de la imatge, una escenificació simbòlica de continguts sociopolítics i, en definitiva, un compromís amb l’època que li pertoca viure i l'ús d'uns elements que reforcen el missatge i el símbol. Les seves obres són crits de quotidianitat, contundents, testimonials, documentals, conscients, combatius, preocupats i preocupants.