Antoni Miró, art, llibertat i compromís
Joan Llinares
Si bé és un fet que l’art s’ha manifestat al llarg de la Història com la lluita disciplinada o anàrquica de la llibertat de creació contra tot tipus de dogma, tradició o tutela oposada a la voluntat transformadora del coneixement, també és cert que en determinats moments han estat molts els que han sucumbit a la pressió del poder i a les seues temptacions de tal forma que els camins de la història també han acabat empedrats de multitud de servituds i submissions. Cultura i Poder no han encaixat mai bé com tampoc ha quadrat canvi i immutabilitat per molts discursos que ens facin sobre el retòric diàleg entre la tradició i la modernitat. Per obviar i frenar aquest ímpetu ha estat necessari, en determinats moments, engendrar una tropa d’impostors que banalitzant la cultura i el seu potencial transformador propiciaren la falsa sensació d’un Poder ben acompanyat i que el pensament i el coneixement vivien a gust girant autosatisfets dintre els engranatges de l’“establishment”. Alguns fidels a les inquietuds artístiques i intel·lectuals es resistiren i no els ho posaren fàcil.
El País Valencià pot ser siga un dels millors exemples contemporanis de manipulació del fet cultural i artístic mitjançant una vasta operació d’integració en la “oficialitat” d’un bon nombre de creadors i aquells i aquelles que no han acceptat aquest fet no han tingut més remei que anar-se’n cap a altres terres o bé recloure-se’n en un llarg exili interior. Quan surt aquesta qüestió, dues grans persones em venen sempre al cap i els dos tenen en comú el seu origen d’alcoians: l’Ovidi que va tenir que marxar a Catalunya per poder fer i viure la música i el teatre i Antoni Miró, que refugiat en el seu mas-museu de les terres altes de l’Alcoià ha estat pintant, dibuixant, esculpint, gravant… sense aturar-se mai. Podríem posar-ne més d’exemples, Raimon i Joan Fuster; Estellés i Genovès, Boix i Isabel Clara Simó … o d’altres que anaren i tornaren vivint el doble exili experimentant les dues sensacions. La misèria acumulada per quatre dècades de dictadura junt a la timidesa i manca de radicalitat democràtica de les propostes transformadores posteriors estan en l’origen de la paupèrrima vida política i cultural causa i efecte del maltracte cap als creadors i intel·lectuals insubornables.
No sóc un especialista en art i per tant no visc l’extensa obra d’Antoni Miró des del punt de vista de l’expert que mira els quadres o les escultures com a matèria d’estudi o d’anàlisi estètic. Tanmateix, davant una obra, mantinc sempre un dels principis essencials que ha acompanyat l’art des dels seus orígens: la capacitat d’emocionar i la funció social de potencial generadora de coneixement que comporta tota creació artística; la seua condició de testimoni de la història i el seu caràcter transformador derivat de la innata capacitat per a representar la realitat, de forma figurativa o conceptual, amb grans formats o petites peces, tant se val, si s’és capaç d’introduir en el subjecte la curiositat crítica suggerint propostes creatives que sense renunciar a les formes, la bellesa i l’harmonia estètica conviden a la reflexió, llavor de totes les rebeldies, perquè incitar a observar és pensar i pensar és despertar la “fera ferotge” ovidiana per assumir el xoc inconformista contra el “laisser fair, laisser passer” que proclama el Poder i els seus integrats en el magma de la impostura.
La pintura d’Antoni Miró és poesia quan acompanya les estrofes de Martí i Pol; és dansa quan representa els sinuosos moviments de la Picó o la força i sentiments dels torsos dels bronzes d’un Gades; és la senzillesa de la vida recorreguda per les seues bicicletes; és el suggestiu erotisme dels cossos nus; és la música amb els seus autors: Ovidi, Raimon, Llach, Ventura, Mª del Mar… ; és la natura de la que venim tan maltractada enfrontant les branques pintades de tots els colors amb les excavadores sobre el fons blau de la nostra Mediterrània; és els drets i llibertats perduts en els successius “25s d’abril” i “Felips V” representats sobre ferros, fustes o papers, és la denúncia de totes les guerres amb negres siluetes de soldats de cascos i baioneta; és la pobresa ajupida als carrers de les nostres ciutats que ningú vol veure malgrat que formen part d’un paisatge lacerant que altres pinten asèptic o neutral; o és la “solució final” per als més desgraciats de la marginació en el país de la opulència amb sèries com la dels últims sopars. És la pintura en totes les seues formes polièdriques, com la realitat mateix.
A través de l’obra d’Antoni Miró també he trobat la manera emocionant, visual i suggestiva de recórrer la història de l’art i els seus creadors universals, des dels anònims clàssics hel·lè- nics fins Picasso amb una mimesis renaixentista de segell propi, acompanyada de les series dels museus d’arreu del món pintats des de dintre i des de fora però amb els seus públics i arquitectures fusionades amb els continguts.
I de forma permanent, sempre, l’obra fa un cluc als homes i dones que han materialitzat la cultura d’un país entès a la forma “ausiàs-marchiana” és a dir, aquella de quan la nostra llengua no coneixia les fronteres borbòniques ni els símbols estaven dividits per franges. Art i realitat en totes les seus formes, formats i sentiments; emoció i compromís amb el seu poble; llibertat de qui la creu i la practica … tot això és el que trobe cada vegada que tinc l’oportunitat de contemplar l’obra d’Antoni Miró.
