A Antoni Miró
Joan María Pujals
Antoni Miró, el pintor d'Alcoi, és un artista que representa perfectament bé els nous signes dels temps. Avui dia és ja molt evident que la figuració es renova i recarrega de sentit. A les portes del 2000, s'estan donant les condicions perquè, en el camp de les arts plàstiques, uns nous "realismes" -com ho ha estat, ja des dels seixanta, l’art pop- acabin imposant-se sobre els “irrealismes”, o les desfiguracions, que han caracteritzat el segle XX: el cubisme, el surrealisme, l'abstracció, el conceptual... L'art, una vegada més, s'anticipa a allò que possiblement serà una demanda majoritària de la gent en un món cada dia més globalitzat: la reconciliació amb la realitat física concreta, amb els objectes quotidians, amb l'entorn més proper.
De fet, vivim una època de transició cap a una nova realitat (que és alhora una ultra-realitat): la realitat virtual, o plena de possibilitats, que les noves tecnologies ens presenten i eixamplen els límits de l'espai i el temps (que fins ara hem concebut en perspectives i seqüències lògiques poc donades a la simultaneïtat). Amb el canvi de possibilitats materials, canvia l'estètica. A final del segle XIX, ara fa cent anys, es va produir un fenomen similar, bé que de signe invers: les noves tecnologies de l’època -sobretot la fotografia- van canviar el punt de vista artístic, de forma que en les arts plàstiques l'objectivisme en la reproducció detallada de la realitat externa va donar pas a l'impressionisme, en què més important que la fidelitat al model era la impressió que l’exterior de l'objecte suscitava en l’interior del subjecte.
Sense identitat no hi ha personalitat ni possible originalitat. Antoni Miró és un pintor compromès. En primer lloc, amb la seva identitat cultural -que ve arquetípicament del barroc, tan present en la cultura popular valenciana, i acaba en l’art pop i en el realisme social. L'obra d'Antoni Miró -que té sovint un to grotesc, esperpèntic, satíric- és valenciana al cent per cent. I no s'explica si no és en clau de desmitificació i de denúncia, propòsits que serveix sempre amb una gran qualitat de dibuix i amb una gran brillantor d'imatges.
Aquesta exposició d'Antoni Miró a Barcelona ha de servir per donar a conèixer millor la trajectòria d'un dels artistes més significatius de la plàstica valenciana contemporània. I ha d'ajudar a situar el seu nom en el marc de l’actual reivindicació del figurativisme que està arribant amb força, també, a la nostra cultura. Miró no nega la realitat; però posa en evidència, tant com pot, les seves falles. Sempre amb un bon domini de la il·lustració, retallant bé els perfils dels objectes i ensamblant-los a la manera dels diorames o dels collages, Antoni Miró ens proposa una lectura crítica de la realitat per mitjà del seu particular, i sovint mordaç, realisme.
