Pont i boira

«L’espectacle d’allò bell, en qualsevol forma que s’hi presente,
enlaira la ment a nobles aspiracions»
G. A. Bécquer

El Pont Nou! El Pont de Sant Jordi! El Pont dels Navarresos! Moltes accepcions per a un mateix símbol. Una peça d’enginyeria, ben tocada d’elements arquitectònics, que salva obstacles, desnivells de gran alçada i, també, l’enorme gola del barranc. I una esplèndida corona de serres veïnes confirmen un bell retrat, on la bellesa satisfà el gusts dels més i acomoda l’orgull dels transeünts que apamem, dia a dia, la línia esvelta del tauler. El pont Nou! Encara que ja n’hi ha de més nous, doncs tot és qüestió de temps i de necessitats. I Alcoi en té de necessitats. Cal salvar distàncies entre barrancs i facilitar, també, l’encontre entre veïns. La vida, els assumptes vitals que ens encomanen els astres, s’ha de resoldre, fins i tot, amb un cert grau de fantasia. Som afortunats si mirem que, en qualsevol moment de la nostra petita història, hi ha hagut una bona dosi de fantasia i d’il·lusió. O de compromís amb el temps que ens ha tocat de viure ensems. Segurament raons de procurar fer les coses com cal, amb disciplina i voluntat d’aconseguir resultats favorables. I això és una sort! Una gràcia! I una manera de ser..., un tarannà que no s’improvisa i que signa, amb bona lletra, l’esperit col·lectiu. Així.

El pintor Antoni Miró ha transcrit, amb una lletra molt i molt acurada, bona part de les coses que hem, ja, enunciat. L’artista ha concebut un treball (una subsèrie) sota el nom de Costeres i Ponts, on la presència de ponts i d’arquitectures ciutadanes il·lustren abastament la realitat que, lentament, amb els compassos justos dels anys, ha anat conformant-se a sobre de la geografia domèstica. I si la lletra ha estat assajada amb pulcritud als quaderns escolars de forma convenient, els pinzells, com una mena d’extensió espiritual, han dignificat, encara més, el valor d’allò existent. Costeres i Ponts potser siga una estratègia inequívoca de l’amor. El resultat de l’experiència de viure, i dels equilibris que vénen a guarir els esgarraps de l’existència. Costeres i Ponts s’hi incorpora al teixit cordial de l’artista Antoni Miró, i aquest ens en fa trasllat de les veus, dels esguards, de les carícies del vent, de les boires i dels dies de pluja; de l’essència de ser i de sentir-se entrelligat pels llaços ferms de pertinença: «...l’art és sobretot un estat de l’ànima», assegura  el pintor bielorús Marc Chagall. Costeres i Ponts és, segurament, una cançó de cançons, i amb melodia pròpia, inequívoca i constant. Arcàdia particular del pintor segrestat per la passió de viure, de contar i de transmetre. I parla per a tots quan canta. I diu molt serenament per als qui no poden defugir, tampoc, la realitat que els és tan pròxima, perquè els hi pertany, perquè és ben seua, perquè, clar està, han tingut el mateix privilegi a l’hora de triar un paradís. I ha sigut aquest el resultat de l’elecció.

I de Costeres i Ponts ens hem triat l’obra d’Antoni Miró anomenada Pont i Boira de 2015. Obra realitzada en acrílic sobre llenç, i que fa unes mesures de 114x162, pertanyent a la sèrie Sense Sèrie i a la subsèrie Costeres i Ponts. Pont i Boira és la imatge del Pont de Sant Jordi, amb el seu Déco característic, i que ha esdevingut símbol de bona part del nou urbanisme ciutadà, tant com pauta de comportament estètic quant a mobiliari urbà fa referència. El Pont de Sant Jordi és alguna cosa més que un pont per travessar una vall. S’ha fet cabdal que il·lustra una intenció a l’hora de dur a terme una afirmació categòrica. Ha sobreviscut el pas del temps tot incorporant matisos d’exemplar bellesa: «...tot passa; solament l’art robust és etern», confirma el poeta parnassià francès Théophile Gautier.
La imatge que ens serveix Antoni Miró incorpora elements estranys en aqueixa part de la ciutat: els cotxes. I sembla una perfecta ironia que les màquines resten aparcades a dessota del pont quan allò esperable seria que formaren part de l’acostumada circulació damunt la línia del pont. Automòbils que, per una altra banda, li atorguen un cert aire de modernitat a la pròpia estructura del pont colossal, apercebuda des del punt de vista del pintor.

Una altra realitat que hi concorre és la presència de la boira com a element funcional de la proposta. El meteor desdibuixa, però traslluu, les arestes de la ciutat que vessen a la vall. Una mena de força recurrent que l’artista confirma a diverses obres d’aquesta mateixa sèrie. Una recurrència al somni i al misteri enlairen els valors de la ciutat. Les coses que viuen d’amagat, però que s’insinuen perquè en bona mesura tots les coneixem. Potser una voluntat d’incorporar els matisos d’altre temps i que ens possibiliten el franc reconeixement. La boira com una mena d’ancestre que, abans, tothora hi era present a la ciutat dels llargs hiverns. Així doncs, el Pont Nou sembla emergit d’un somni, com una mena de penyora que el temps no ha pogut fer malbé. O potser els nostres ulls segueixen essent els mateixos que en un altre temps miraven admirats, potser incrèduls, tanta fortalesa, tanta constància sobrevinguda, tanta audàcia dels nostres majors. I amb la comprensió, també el posterior respecte. Amb dos arcs i escaig, l’artista Antoni Miró n’ha tingut prou per a guanyar la nostra mirada, la nostra lleialtat a la causa de la bellesa, i l’orgull de pertànyer en aquest indret guanyat a les muntanyes. Dos arcs i escaig per a dir tantes coses que mai no podrien cabre en un bagul de fusta antiga. L’art d’aprofitar l’avinentesa i llençar, després, la proposta que agermane tantes voluntats compartides. Els retalls de vida, els fragments de realitat, la precisió d’encertar l’alfabet de la volença hi són presents en aquesta pintura d’Antoni Miró: «...el mateix que un riu: l’home és canvi i permanència», acompanya en la seua reflexió el biòleg i escriptor francès Alexis Carrell.

I el blau d’un cel net acull tota la imatge del pont i la llença, amb força, cap al receptor. La solemnial presència de la construcció senyera de la ciutat guanya enters, mercè a la puresa de l’atmosfera que s’hi enlaira per damunt, inclús, de la mateixa realitat. El cel esdevé paradigma de salubritat i  de confort a l’hora d’apreciar els avantatges de ser hi. Una manera d’apujar els guanys que l’art confirma. A l’artista Antoni Miró no li manquen les paraules, doncs li sobren les intencions, i també la voluntat per a presentar allò millor que l’herència col·lectiva ha encunyat: «...preocupat del sentit, i les paraules eixiran pel seu propi compte», ens ajuda en la seua reflexió Lewis Carroll. I li ho agraïm.

Josep Sou