Personatges (Mural)

«Un amic és una persona amb la qual s’hi pot pensar en veu alta»
Ralph W. Emerson

Hi ha murs que són molt alts, altres en canvi no fan gaire alçada. Hi ha murs que separen, i són per això mateix que han estat construïts, per a separar. Hi ha murs molt petits que només serveixen per a fer de llindar entre dos estances veïnes, i que afavoreixen la comunicació entre diversos ambients. I només, i tots, però ,són murs.

Altra cosa són els murals. Sí, les superfícies que se’ns presenten per a fer possible la incorporació d’alguna imatge, o d’alguna proposta creativa. Els murals són virtuals escenaris on s’inscriuen escriptures de tota mena, imatges de fugacitat extrema, panòptics de visió intemporal o de cridanera circumstància contemporània. Els murals ens atrauen la mirada, ens criden des de la superfície que els conforma, i procuren que així siga sempre seguit, doncs és la vocació i, també, la convicció del muralista, oferir un espai de comunicació de grans dimensions, de proporcions immenses, per a referir o contar una història, potser la seua història.

El pintor Antoni Miró ha creat al complex cultural La Base (València) un gran mural, dintre de la seua exposició del 2018 «Antoni Miró a La Base». Un mural magnífic que acull tot de personatges, i que són pintures bastides entre 2012 i 2018. Es tracta d’un Gran políptic en acrílic-mixta sobre llenç, i que fa unes mesures de 10’22x7’34 m. Al mural s’inscriuen trenta-sis retrats de personatges, fent unes mesures cadascun d’ells de 162x114 cm. La desfilada és llarga, així doncs, i ens convoca l’artista a esguardar els seus personatges d’una manera col·legiada, com si es tractés d’un de sol. Trenta-sis personatges que ens visiten en una mena de festa desacostumada, i que garanteixen la virtualitat en la significació del mot AFECTE. Sí, aquests trenta-sis personatges són, en la pintura de l’artista, resum i acció d’estimar. Són el resultat d’un llarg temps de vida en fidel companyonia. Són, tots ells, la voluntat que inspira el pintor a envoltar-se dels seus, dels amics, dels consellers àulics, dels savis que dicten les lliçons per a una vida plena.

Picasso, Tàpies, Renau i Dalí; Puig Antic i Companys; Quico Pi de la Serra, Raimon, Ovidi Montllor, Pau Casals i Freud; Miquel Hernández, Sol Picó, Gades, Bob Dylan, Víctor Jara i Mª del Mar Bonet; J. M. Llompart, Lorca, Alberti, García Márquez, Salvat-Papasseit, Montserrat Roig, Martí i Pol i Josep Pla; Sanchis Guarner, V.A. Estellés, Joan Fuster, Enric Valor  i Isabel-Clara Simó; Francesc de Borja Moll, J. Coromines i Salvador Espriu; Gonçal Castelló, Mercè Marçal i Leo Ferre, a la fi. La nòmina és extensa, com prolífica i aprofundida ha estat, i és, la vida de tots trenta-sis personatges. Són com un món inabastable; un luxe o caprici dels temps que corren; una troballa inversemblant de la història que ens vincula. Són una i a la vegada múltiples veus que criden des del mural de la concòrdia i contra l’oblit. Són la collita afortunada d’un camp ben llaurat i millor adobat. Són la garantia de permanència de les idees, del treball i de la conquesta de la dignitat. Són la vida, si més no!!!

I bé. Antoni Miró ens els fa ben pròxims, i ens diu que aquests personatges (encara n’hi ha d’altres molts a les golfes de l’estudi) formulen bona part de la seua existència. Aquests li han prestat materials nobles per a la vida, per a la lluita i per al voler. Aquests personatges l’acompanyen en dies i nits insomnes, a l’estudi, a les exposicions i, també, per places i carreres. Són materials de primera mà. Són paraules bestretes dels diccionaris potents de l’existència. I cadascun d’ells, pràcticament sense saber-ho, ha proveït de documentada disciplina el pintor que se’ls escolta i aprèn..., com ho fan els xiquets a les escoles: amb paciència i disciplina, la justa i necessària voluntat de restar amatent a les paraules i de fer-les ben presents mitjançant l’art de la pintura. El pintor, poeta del color i de la vitalitat, escriu els versos inspirats en la remor constant de les paraules heretades. El pintor, artista multidisciplinari, realitza el volum enorme d’aquest mural que ens apercep, també a nosaltres, de la nostra pròpia condició cívica de ciutadania. I amb Antoni Miró ens escoltem les veus, i amb Antoni Miró ens sorprenem per la enormitat que signifiquen aquests trenta-sis quadres, i que només, potser, siga un. Potser. Ja ho hem dit línies amunt, potser l’únic personatge que habita cadascun dels extrems d’aquest mural siga l’abstracta circumstància de l’afecte. O de l’amor per la gent, també per tota la gent. Les persones senzilles enteses com un regal per a tota la vida i que mai no ens podran prendre de les mans. Un present per a dipositar-lo, ben plàcidament i amb atenció, al millor prestatge de casa nostra.

«Viure sense tu, quin dur aprenentatge; davant el meu mirall, aprenent a parlar-me. El mestre que m’ensenya és el temps que no para.» Canta Mª del Mar Bonet a Viure sense tu. I és ben cert que Antoni Miró enraona, sempre seguit, amb els seus personatges, amb els quals reconquesta les hores de cada dia. Quan Antoni Miró s’escolta les veus dels seus amics, dels seus personatges, aprèn de tots ells la química de l’existència, obligada pels deures sense treva. L’harmonia de l’àmbit domèstics s’inscriu a les pàgines que tots els trenta-sis personatges han anat signant. I Antoni Miró, que s’esguarda a través de l’espill de la complicitat, renova els seus vots cada dia que passa. I el temps, a vegades enemic insolvent, ara irromp amb la vehemència del creatiu, amb la vocació sempre intacta i renovada a cada pas. I són, els personatges, també els seus amics. Són qui procuren la satisfactòria documentació indispensable per a fer camí dins la pols dels dies feiners, i són qui legitimen l’adscripció als bens de la terra ferma. O potser com Víctor Jara fa quan canta Che Guevara: «Abre sendas por los cerros,/Deja su huella en el viento,/El águila le da el vuelo/Y lo cobija el silencio»,així Antoni Miró, des del seu silenci pinta quadres alliberats, complexos i identitaris. Des del silenci ens atorga la possibilitat de que, amb un sol cop d’ull, admirem tota la intensitat que s’inscriu al seu mural. I restem bocabadats davant la precisió d’aquest missatge que ens atorga el benefici de la comprensió d’allò que som, i de quin és el nostre món referencial. El pintor, el poeta artista, des de les seus conviccions ens facilita, també, l’aprenentatge. I el seu món també és el nostre món. I les paraules que confirmen l’existència dels hòmens bons i justos, perviuen encara en l’atmosfera d’una sala d’exposicions, per a, després, volar lliures per l’èter del nostre paradís primordial.

Les reaccions químiques són, a vegades, de difícil pronòstic, però els resultats, quan s’hi confonen amb la matèria cordial, sempre solen sorprendre per l’abast amorós que faciliten. Així l’obra d’Antoni Miró. Així aquest mural de trenta-sis personatges, tothora vinculats al pensament i a l’esperit de l’artista Antoni Miró.

Josep Sou