Llances Imperials
«No és suficient dir solament la veritat, altrament convé mostrar la causa de la falsedat»
Aristòtil
Només a prima facie ja podem assegurar que Llances Imperials (Les llances) és una «opus magnum», on el pintor Antoni Miró ha treballat molts diversos recursos artístics per a confegir aquesta obra, ben principal, datada el 1976/77, i dins la sèrie intitulada El Dòlar. I diem allò de gran treball no només en sentit figurat, tot atenent la intensitat, o l’abast creatiu d’aquesta obra, també ho posem de manifest perquè les dimensions de la proposta són, si més no, formidables, tota vegada que, a més, per tractar-se d’una obra-objecte, implica tota una sèrie de dificultats a l’hora de dur a terme la seua realització pràctica.
Així ens hi trobem, a Les llances, davant d’un enorme repte creatiu, on la labor artesanal significa, en bona mesura, l’eficàcia al resultat del projecte. Restem, doncs, en la contemplació d’una realitat on el sentit utilitari de la realització artística és ben evident: dos blocs que s’hi pleguen (250x800) permetent, a les parts constituents de la proposta, d’ésser accionades a voluntat, i per a fer possible l’establiment sense gaires problemes a les distintes sales d’exposició on s’ha pogut traslladar; així com ha estat relativament senzill procurar-ne el transport de la gran peça que l’obra evidencia. Les llances, proposta de gran artesanat on el pintor Antoni Miró ha treballat la taula i l’alumini per a materialitzar el seu discurs d’anàlisi d’uns fets ocorreguts allà pel 1625, quan Ambrosio Spinola rep les claus de Breda de mans del governador holandès Justino de Nassau. Antoni Miró, amb la seua forma de mirar, subtil i irònica, aferma la intenció de valorar uns fets històrics, al servei de la propaganda política de la monarquia hispànica d’aleshores, i en fa el rescat per als temps que ens han tocat de viure. A la voluntat de pontificar al voltant de la clemència d’aquella corona (així ho procura Velázquez), l’artista Antoni Miró ressalta, i potser també resum, la lluita desigual que suposa l’evitació de la independència d’Holanda, tot fent trasllat d’aquelles intencions primeres al temps contemporani, i per tant acomodant un nou discurs on la implicació siga possible, i la garantia d’un tast pròxim fàcilment identificable. Es tracta, com hem assenyalat d’una visió irònica, crítica i singularment accionada, la que duu a terme l’artista Antoni Miró. La seua atenció al primer pla és evident, just a l’indret on es couen els fets bàrbars de la rendició, o de la humiliació, perquè tant se val si a la fi la història ens fa trasllat d’una realitat on es confirma la imatge dels vencedors per sobre dels vençuts. L’habilitat del pintor, i si diem la mestria també ho podem encertar, per allò de la magnitud d’aquesta obra artesanal, resta vinculada a la voluntat de fer-ne la denúncia, o la posada en valor, d’uns esdeveniments que la història ha tracta de submergir-los dins les aigües procel·loses de l’oblit. I l’art, ja a les fronteres de la nostra història present, n’ha vingut al rescat. Memòria només? Rigor tan sols? Disposició natural a favor dels vençuts? Dir-ne prou, i fins aquí hem arribat? Fer-ne la subversió de l’ordre natural de les coses? Segur, tot junt i alhora. O no conèixer el treball d’Antoni Miró.
Si fins ara ens ha convingut fer-ne l’abordatge d’algunes qüestions de caire, més o menys, tècnic, serà ara que en parlarem de l’abast que suposa aquesta «opus magnum» dins el vessant de la formulació compositiva, per passar, ja darrerament, a l’àmbit de la significació. Així, podem comprovar la presència d’un «pop» on el realisme resta encara més present i amb més força. Trobem, o veiem, la virtualitat d’un art cinètic al servei del propi realisme que l’obra manifesta: la cua del cavall sembla commoguda per la brisa, o per les onades del vent que la història foragita. Els clarobscurs no només s’assemblen als que es manifesten a l’art barroc, o fins i tot al tenebrisme de Rembrandt, potser també alimenten la força del contrast per a condicionar l’espai que a cadascun dels personatges li correspon dins de la percepció bàsica d’aquest immens retaule. Les llances, les armes, en el seu discurs il·lògic, són l’arbreda que perpetua el bosc de la victòria. Però que el pintor Antoni Miró, fent-les mòbils, dins de l’agosarat projecte que executa, minva part de la duresa que la seua por provoca. Soroll de pals emergents, discursos intemporals que fineixen als matisos de les anàlisis ulteriors, i acomodades al flux de la interpretació més sofisticada. Un encert, la passió per exercir-ne la crítica mitjançant l’art.
I la roba, també, però, les armes, posen de manifest la vocació de fer-ne esment del que ha estat un trasllat emotiu al cabdal de la història que ens aplega i conforma. Des del 1625 fins el 1707 hi ha un recorregut, també, però, una troballa, o una realitat vivent, on la desfeta d’un poble ha palesat la versemblança en el caràcter dels hòmens. El rerefons xiuxiueja a cau d’orella encara preludi d’un nou temps que haurà d’arribar. Les robes, també, però, les armes, distancien els elements vertebradors de la imatge que cadascun del bàndols manifesta. Quan hi ha vençuts és perquè hi ha de guanyadors. Serà així sempre?
Mirarem, ara, breument, d’estimar allò que se’ns mostra en la contemplació del quadre, o de l’objecte pictòric de referència, «Les llances». Si ens situem front per front davant de l’obra ens podem ensumar les veritables intencions del seu autor: posar en evidencia palmària el fet incontestable del dolent «imperialisme espanyol», i de tot allò que va significar la seua actuació per terres de flandes, amb l’interès primordial i bàsic de la riquesa. A l’esquerra estant, trobem els llibres (per tant la cultura), veiem i agraïm el Fuster, també Mao. Acariciem pintors, músics, llauradors..., el poble. A la dreta, serà una casualitat de caire intemporal, i purament geogràfica?, la força, o tota la duresa del món protagonitzada per les armes, pels diners (són un vil metall), i per la mà pesant d’un destí que mai no podrà estar el nostre. Així.
I ens convoquem a fer-ne, ara, una anàlisi ben particular, i nascuda de la nostra essencial manera d’apropar-nos al retaule fantàstic que Antoni Miró ens proposa d’esguardar. Serà un viatge propi, amb bitllet d’anada només, car cadascuna de les insinuacions que hem pogut intuir les hem interioritzades per a vessar-les, després, al paper que tenim al davant, i amb l’ajut i magisteri dels nostres savis preferits, tan estimats, amb tot el sentiment que les lectures i exercicis d’exegesi han possibilitat de fer. Així doncs, comencem el nostre vol per sobre de les complexes terres de la significació.
Cavalquen les egües quan surten al camp de batalla i tracten d’evitar, a vegades inútilment, els blasmes furients de les bombardes. El crits dels soldats ferits, farts d’esgarrifança, anuncien, potser la derrota. La carn molla de suor i sang amera la terra i rendeix tribut a la gosadia de lluitar fins el darrer sospir, fins el darrer alè de vida. Els soldats, vehements, no demanen clemència, reverberen junt a les tàpies de l’infern exigint justícia, només justícia i prou...Quan Lord Byron postil·la, i sembla un auguri inclement: «...lluitar contra el nostre destí seria un combat com aquell del manoll d’espigues que volgués resistir-se a la falç» I potser tinga raó Lord Byron, però res ens fa provar-ho, de lluitar a cor batent fent bona la teoria de «qui no posa no treu». L’obra d’Antoni Miró preludia actes de resistència, actes de voluntat contra la mà poderosa del règim, d’aquell i de tots aquells que s’hi assemblen. El bàndol de l’esquerra resta farcit de possibilitats, encara que ens calga una engruna de paciència per a esperar el millor vent a les teles del vaixell que mai no arriba al port definitiu de la gràcia. «¡Com t’assembles a l’aigua, esperit de l’home! ¡Com t’assembles al vent, destí de l’home!» Assegura Goethe en la seua reflexió, i quant ens aproxima al coneixement, per comparació inefable, tant de l’esperit com del destí que l’home empara al seu si. Una manera de mirar, i de comprendre després, la matèria cordial que basteix els perfil de l’ésser humà. I com dèiem, a l’esquerra rau allò millor: els llibres, els poetes, els músics i els pintors..., el poble. Un combat, no gaire perifèric, s’hi trasllueix de la contemplació de Les llances. Se sent, a manera de salmòdia persistent, un cant indeleble, un murmuri latent que mai no acaba de finir. La veu, o les veus, que s’hi avenen a cantar ensems odes confidencials d’esperança. A la dreta, per la força, i per les armes, i per les bandes bicolors, i per l’esberla a l’anca del cavall (només un tap fart d’ironia), viu l’altiu missatge dels poderosos, i que ho són per la força dels diners que abunden en sang i misèria per als més.
Però a l’obra del pintor, i a manera de llegenda no escrita, viu la convicció de pertinença. Viuen renglons mai no escrits que anuncien unes altres maneres d’estar-s’hi a la vida. La revolta dels somnis, potser. La seguretat d’abastar tots els límits que precisen de clara voluntat i de comú quefer. El dibuix que il·lustra el quadern de totes les històries fornides per la dignitat dels concurrents. Després d’una mà, l’altra mà procura l’espai comú de l’encontre ansiejat. Adelerada circumstància que emergeix d’entre l’ombra obaga de la host amiga. O siga, dels nostres. Perquè com confirma Ugo Betti (aquell que escrigué Corrupció al Palau de Justícia): «Le uniche forze che ci favoriscono sono le nostre forze» Al retaule d’Antoni Miró se’ns convida a no perdre el temps en menesters inútils, sí, però, a esbandir la por, totes les pors que afavoreixen l’abdicació de la pròpia força. La força de la raó. La força de l’esperança, també. I ens sumem, ara, a una altra veu que anuncia els guanys de la voluntat: «Qui té la voluntat té la força», diu, de forma planera, Menandre. I és clar que la voluntat significa un clar ajut per a emprendre els camins de la conquesta, però no és menys cert que aquests camins cal recórrer-los amb prudència, i amb enginy suficient. L’adversari mai no deixa de llaurar. I els nostres llauradors, els de les espardenyes singulars a l’esquerra del quadre, tampoc deixaran d’aplicar-se. I serà, si més no, el vast camí de la resistència. I no és, aquest, un mal camí; pedres i bassals a banda.
¡Ya viene el cortejo! ¡Ya viene el cortejo! Ya se oyen los claros clarines. ¡La espada se anuncia con vivo reflejo; ya viene, oro y hierro, el cortejo de los paladines!, escriu Rubén Darío a la seua «Marcha triunfal». I podem comprovar, com sempre ha estat, més o menys, de la mateixa manera. El cant fa costat a la major glòria dels poderosos, tot menystenint la presència indòcil dels malaguanyats. En aquest cas no es tracta de Velázquez, amb els fums de guerra com a rerefons del seu quadre flairant l’atmosfera total de la composició. Ara, Rubén Darío, amb el seu modernisme sonor, altrament que retronant, és qui estimula la febre èpica dels exercits victoriosos. Ara, com quasi sempre, presenciem el mateix, acudim a la mateixa cita, o a la mateixa reverberació de l’espasa fulgent dels victoriosos. No importen temps ni estació. Sempre, o quasi sempre, el mateix.
I per què tanta vehemència? Per què tant d’exercit que s’hi abat a sobre de la humana condició d’humiliat? Potser siga la por. La por d’allò que no s’hi pot controlar, ni manipular, ni que s’hi rendeix fàcilment. Por als canvis de vent que faciliten els incendis d’allò primordial: la dignitat o la decència de l’home. I la pintura d’Antoni Miró, la proposta de Les llances, significa bastant més que una reinterpretació de la història. Tampoc una rèplica irònica de la carta que juga Velázquez. Ara el pintor retrata una gent que s’hi sotmet per la força, tot alenant per de sota un clamor que ja no és exactament clamor, ara s’hi torna en complicitat esperançada. Ara mana la cultura al seu retaule, però també el poble discret: «...la por és pare de la crueltat», afirma l’historiador James Froude, i té molta raó. És per aquest motiu que els poderosos l’exerceixen, la crueltat. No tenen, o no coneixen, una altra manera de fer front a la realitat, ni tampoc a les aspiracions legítimes del hòmens de vida corrent. Els hòmens que malbaraten els dies de vida a la recerca d’un bocí de llibertat. I els poderosos, quan escuren les butxaques alienes, ja fan feina de valent; són els «clars clarins», els pifres eixordadors, l’or de l’espasa..., també la punta de les llances. Encara que no és menys cert que com ens aconsella el savi Séneca: «Deixaràs de témer quan deixes d’esperar.» Doncs qui res no espera, clar està, res ha de témer. La pèrdua s’afarta, a vegades, de guanys. I la joia de l’esperança no contradiu la raó de no esperar res del món, quan aquest resta governat per aquell qui no té mà per a la generositat. Sembla un riu de vessant contradictòria, i massa vegades la coincidència dels raonaments s’hi presenten en paral·lelismes incòmodes de suportar. I l’esplèndid retaule d’Antoni Miró veu i, més encara, esguarda per dir després la seua; per manifestar la posició que atorga a cadascun dels qui hi són presents a la comtessa del seu quadre. Antoni Miró com Plutarc: «...una autoritat que s’hi formula en el terror, en la violència, en l’opressió, és al mateix temps una vergonya i una injustícia.» No ens cal afegir, ara i ací, massa coses en aquesta direcció.
I per a què tanta tossuda insistència a l’hora de pregar per una minsa engruna de poder? Per a què fer emmudir la veu isolada dels hòmens al cau de les necessitats? Per què tant de rigor històric, si les possibilitats d’obrir els panys sempre resten presents? Els hòmens de la cultura, els hòmens de lletres i de pensament que viuen dins de la pintura-objecte d’Antoni Miró, també en són de clarins i de tambors quan forneixen un escamot de llibertat. Estan allà per a tots aquells que els vulguen mirar, llegir, assolir i comprendre..., potser també estimar. Són claus que obren portes i finestres, i mitjançant les quals s’escola el vent noble de llevant. Però tot, absolutament tot, per als que puguen mirar i veure, per als que precisen de la veu cordial dels savis generosos, perquè: «...representa un estrany desig cercar el poder i perdre la llibertat», llença, com un retret Francis Bacon, potser contra la fúria dels conxorxats. Encara que només fóra un somni, pagaria la pena d’encetar un camí per a recórrer la distància entre les maniobres aferrissades dels paranys -i l’aixopluc- que signifiquen les conviccions elementals d’humanitat. O d’humana insistència, potser. Perquè com ara ens testimonia Anatol France: «...l’existència seria intolerable si no hi hagés somnis...»
No es tracta, però, de gosadia inútil, i vertebrada a partir només de pit i cor, altrament el coneixement, el seny mesurat i la vivor als ulls, poden conduir vers la victòria final. L’aldarull per als altres, que potser siguen més indolents o panxacontents. La intel·ligència, i la cultura que la propicia, ens serveix de paradigma quan la força no s’escau, per inútil i perillosa. A la mà el metall, a l’altra mà els bitllets, també els dòlars immisericordes; el trellat, però, ara com sempre als quadres d’Antoni Miró, rau als principis elementals on s’acut la cultura. I és una ferma garantia, clar està. I la cultura és un signe central per a bastir l’entrellat de l’audàcia, o com diu el poeta Hanns Hopfen: «...el valor és la millor saviesa d’aquesta vida.»
I aquests camins, els designis vitals que a cadascun ens corresponen, els hem de transitar junts, o bé individualment? No ho sabem del cert. Però sí intuïm que la recerca de l’angle just per a estar-se esguardant la llunyania del bosc de les armes alienes, haurà de determinar-se a partir de la pròpia mirada, o de les exigències que cadascun s’hi impose cada dia que passa. Car açò no ha fet més que començar, i ja porta diversos segles de custòdia compartida: rics i poderosos ensems, inclús sense pietat. Ni més ni menys: ¡Ya viene el cortejo! ¡Ya viene el cortejo!, deia el poeta Rubén Darío... I si fem cas a les paraules de Hermann Hesse, doncs ho tenim prou més fàcil de determinar: ...la vida de cada home és un camí cap a sí mateix, l’intent d’un camí, l’esbós d’un sender.»
És en aquesta «opus magnum» del pintor, i artista, Antoni Miró on hem esguardat, a grans trets, les semblances d’un passat que no ens ha afavorit. És en aquesta «opus magnum» del pintor Antoni Miró on podem assolir caràcter i força per a solcar nous camins de llibertat. I la cultura fent força.
Josep Sou
