La mirada «Les meves vacances»

«Jo sóc fill de família molt humil.
Tan humil que d’una cortina vella
Una samarreta em feren: vermella»
Ovidi Montllor

No cal ni dir-ho, però aquest quadre d’Antoni Miró és el fidel resultat d’una llarga trajectòria de vincles i d’amistat. És, potser, el resum que certifica tot el que el pintor sent pel seu amic, absent? Creiem que hem de respondre a aquesta pregunta que ens fem de manera negativa: NO. Ovidi Montllor, l’Ovidi, mai no restarà absent mentre el pintor Antoni Miró siga present en aquest món, doncs l’artista, amb la seua mà, i amb el seu aqueferat esperit, prestarà alè suficient a la causa de la pervivència en la memòria, o el que és el mateix, i dit d’una altra manera, el pintor s’interposarà entre l’oblit i l’abandó per a formular noves vies d’acollir la memòria càlida i amatent. Així són els amics. Així la força del record. Així són les garanties de la bondat en l’exercici permanent de la raó íntima que aferma l’esperança..., recordar és viure una altra vegada al pensament de les persones. Recordar és, potser, un deure de gratitud i, a més, ens afluixa, una mica, la pena.

Exegetes del pintor Antoni Miró, estudiosos francs de la seua obra artística, i biògrafs molt ben documentats fins el darrer racó de la seua vida, asseguren, i encerten, l’aprofundida relació d’ambdós artistes: el polifacètic Ovidi Montllor i el multidisciplinari Antoni Miró. I conten i no acaben al voltant de les mil i una anècdota que els uneix i agermana. Conten abastament de les seues experiències ensems, de les seues raons i del cosmos que els abraça. Parlen de la confiança, de la proximitat ideològica, de les seues preocupacions i també de les seues esperances. De tot en parlen. I quan parlen diuen bé, doncs coneixen ambdues trajectòries i han tingut la sort immensa de poder fer-ne l’aproximació després de llargues hores de conversa amb el pintor. I és una sort que puguem gaudir-ne de tanta documentació, després de l’esforçada perícia investigadora. És una sort conèixer de primera mà la joia que han compartit l’Ovidi i Antoni Miró. Hi ha un assumpte, però, que ens agradaria de posar de manifest. Si es vol, massa intimista, o bé agosarat per la nostra part, però ens arriscarem i direm la nostra.

Per a entendre la relació d’Ovidi Montllor amb Antoni Miró, cal, pensem, mirar-se els quadres que el pintor dedica a l’amic. Cal empassar-se a poc a poc la Subsèrie Ovidi Montllor per a treure’n una opinió que s’aproxime al diagnòstic que ja havíem fet, un tant impertinent, des de l’inici. Sí, cal mirar-se cadascun dels quadres que Antoni Miró ha dedicat a l’amic, al seu company Ovidi. En ells habita l’experiència de tota una vida per a la creació, i per a resoldre l’entrellat dels paranys que mai no paren de parar-se a la vora del camí.

Carta a casa, El diluvi, Visc el que veig, Garrotada, M’aclame a tu, Als pares, La samarreta, Crònica d’un temps, Cançó de les balances, Una nit a l’òpera, Món divertit, Cançoneta juganera, Xafarderies, Assaig de càntic, Perquè vull..., L’Ovidi de vacances, Memòria, La mirada, Tango, Vacances, Història, Vermella, Aquí manca l’Ovidi, Políptic d’Ovidi, Ovidi en la memòria, A la vida (A Ovidi Montllor), A Teresa i Ovidi, La mirada (Les meves vacances), Lliçó de sumes, Hèctor-Ovidi, Una de por, Història d’un amic, Escolteu l’Ovidi, Coral romput (A V. A. Estellés), A Ovidi, Proletariat, Senzillament l’Ovidi, Bon dia Ovidi, A Ovidi Montllor, De vacances, De vacances 2, Faré vacances..., i un llarg etcètera,conformen i confirmen l’acurada necessitat que el pintor Antoni Miró ha tingut de manifestar el seu alt grau de fraternitat vers l’artista i amic Ovidi Montllor. Antoni Miró mai no tria lleugerament els seus motius, altrament el que fa és aprofundir amb la pròpia mirada l’escenari on es mou l’existència comuna dels hòmens. I en aquest cas que ens ocupa, la pintura que parla de l’Ovidi, tota ella, inscriu la subtilesa dels moviments corporals del cantant, però va una mica més enllà encara, rescata del silenci la mudesa de la imatge i ens apropa la veu del cantant amb la vehemència d’un estímul elèctric i ple de nervi. Antoni Miró escolta la veu intacta novament, descriu la paràbola del temps i la fragilitat de les hores, renova, doncs, el miracle de l’existència quan ens atorga la gràcia del vol que ens acaricia una altra vegada. La màgia de la pintura! La riquesa de l’art! La subtilesa dels afectes! La necessitat de fer present la intimitat! La cordial manera d’entendre l’afecte! La mestria de conjugar alhora el verb voler! La pintura sobre l’Ovidi Montllor de la mà d’Antoni Miró: un rescat; l’anulació definitiva del pas del temps. Captura de les emocions, interpretació de les intencions, coneixement de les comunes geografies existencials, visita de la intuïció, l’arrap d’un somriure, la fugacitat de la ganyota, l’estímul de les mans en l’aire, la percepció de les ones que alerten de l’instant, el soliloqui transformat en diàleg sincer, la beatitud de la bondat dels dies de calma, la participació de les estratègies de la vitalitat.

Així, «La mirada» (Les meves vacances) és un retrat d’Ovidi Montllor. Una obra que descriu, sense paraules, el que hi ha darrere d’un llenç. Tot el que diu un traç al si d’una pintura. Tot el que alena en la tendresa i en la sensibilitat de l’amistat. Una obra de 2003 i bastida en acrílic i dibuix sobre llenç, i que fa unes mesures de 100x100 cm. Pertany, aquesta obra, a la sèrie Sense Títol, i a l subsèrie Ovidi Montllor. Doncs bé, allò principal a la proposta artística, el títol ens ho confirma, és l’esguard de l’objecte pictòric: la mirada de l’Ovidi Montllor. Una mirada especial, entre pregona i incrèdula, entre serena i abismada en el vall de les mil cabòries, entre indulgent i inquisitiva. La mirada que Antoni Miró ens trasllada és, potser, el calidoscopi de personalitats que sempre seguit s’ha manifestat en el temperament d’Ovidi Montllor. El no saber aclarir, massa bé, quina cosa té al cap l’artista quan  mira fixament. I el dibuix fa justícia al caràcter i la fesomia de l’artista Ovidi Montllor. Sembla que s’acaba d’alçar de matí, a casa de l’amic, al Sopalmo, i demana per prendre un cafè ben carregat, tot després de dir bon dia Toni, en cas que el pintor haja decidit canviar el torn laboral, cosa difícil, per cert.

I ens agrada de recordar, doncs aquesta i d’altres pintures d’Antoni Miró ens precipiten la memòria, les cançons d’Ovidi que ens han acompanyant, també ara ho fan, durant tant de temps en un discurs intemporal. Cançons que, en la nostra perennal ingenuïtat, hem necessitat per a créixer. Cançons que amb timidesa infinita ens hem aprés per a poder dir que nosaltres també érem de la colla dels afectats, o dels afortunats conscients de la trinxera. Cançons per a sortir-se’n, com un lleu bri de pols ho fa, per l’escletxa que deixa la porta de la vida quan encara ets massa innocent. Són les cançons dels anys. Són cançons per a la conquesta del poetes que tant ens estimem. Són cançons on la cultura se’ns fa pròpia, i estimula els ressorts de la intimitat que baralla a l’endins de tanta i tanta inexperiència. Cançons, a la fi, que ens han fet un poc més grans, i quasi sense adonar-nos-en! Potser aquest i no d’altre siga el triomf de l’art. O la màgia de la pintura que recupera, a través de l’espai i de la superfície, el «ara i ací». La conscient utilitat de l‘art quan determina els vincles poderosos amb la poesia: «Ut pictura poesis», reclama el poeta Horaci.

Antoni Miró i Ovidi Montllor. Els dos artistes i amics en un quadre. L’un acaronant el llenç i la fantasia, l’altre prestant la imatge viva del record..., i recordar és viure una altra vegada, ja ho hem dit.

Josep Sou