Gora Euskadi, Visca Picasso

«La metralladora escriu els punts suspensius de la mort»
Ramón Gómez de la Serna

«[...És tan vell i arrelat,/tan antic com el temps/el dolor d’aquella gent/ (...) Tots els colors del verd,/gora Euskadi, diuen fort/la gent, la terra i el mar/allà al País Basc]» Canta Raimon, i la pell se’ns fa tibant només percudir a sobre d’ella la maça de picar l’espart eixut de les nostrades muntanyes: tan seques, tan desèrtiques quasi..., tan blaves, però. I quan canta Raimon diu del dolor, de la desgràcia, del sofriment i de tantes coses que només es poden escoltar a la pulsió permanent de les temples. L’obra sobre l’obra. De la desfeta, o de la memòria d’aquella desfeta, en surt un cant que amera de solidaritats les esperances. D’aquella tragèdia, ara, o fa uns dies ja, la veu del nou joglar, que com un «racontador de noves» enlaira la cançó per a palesar la comprensió, i l’encaixada eficaç de les mans. La cançó diu de la necessitat de compartir el temps, la memòria i, potser també, les idees. Si més no, la cançó raona al seu si al voltant del fracàs de la fúria, o de la virtut d’un diàleg imprescindible, per cert.

El pintor Antoni Miró construeix una nova realitat a partir de dos vectors coincidents: el rostre del genial Picasso, i a dintre seu, al si del seu cap immens, fragments del Guernica. Una proposta del 1985 bastida en Acrílic sobre llenç (díptic) i que fa 200x200 quant a les mesures s’hi refereix, tot pertanyent l’obra a la sèrie Pinteu-Pintura. L’artista ens presenta el rostre de Picasso ocupant quasi tota la superfície del quadre, senyal inequívoc de la importància que l’autor en confereix a la figura del pintor malagueny. Picasso d’un color vermell intens, esguarda, o potser ens interpel·la?, des del fons de la seua mirada. El blanc del globus ocular, amb les contrastades pupil·les en negre, injecten a la fi una poderosa mirada que forada, reduint, les distàncies, tot reclamant la confiança per a l’apropament. L’espectador, tots nosaltres així doncs, restem incorporats al desig del pintor Antoni Miró quan ens ofereix la possibilitat de dialogar amb la seua imatge, amb el seu desig de mostrar-nos la síntesis, tan acurada, que s’hi incorpora a la lectura del quadre: Picasso i el Guernica. Picasso i la voluntat de dir molt fort al voltant del sofriment que el dolor procura. I les causes, totes arbitràries, totes dolentes, filles, totes elles, d’una tal vehemència i fracàs: «...l’home pot ser destruït, però mai no derrotat», raona Ernest Hemingway. I això ja és molt per anar començant a destriar els possibles camins de la voluntat.

Els fragments d’aquest Guernica incorporat per Antoni Miró al cap de Picasso, llueixen el color original de l’obra picassiana. Tot s’assembla, tot recorda l’original, encara que ací, mitjançant els equilibris d’inserir engrunes de realitat, o fragments de vida, l’originalitat rau a la vocació de fer-ne identitària la figura i l’obra del pintor Picasso. El rerefons, com en tantes altres propostes d’Antoni Miró, manté un to de neutralitat. Importa, i molt, la figura del pintor Picasso. I en aquest cas concret la consciència particular de fer coincidir obra i autor; així com la necessitat d’intensificar els resultats de la proposta. A fora del cap de Picasso resta, com desmaiada, una figura del Guernica, que sembla ha defugit la companyia dels malaguanyats que habiten el quadre. O potser ja no li cap res més, o tant de dolor, a Picasso, al seu cap. I no ens estranya massa aquesta darrera possibilitat que, ara, assaja Antoni Miró de dir-nos a propòsit d’un dels quadres més famosos del món.

Corren els dies del 1937, i el 26 d’abril, la «Legión Cóndor», per la mà d’un sàtrapa indecent, decideix bombardejar Guernica. Així! Com sona! Doncs cal provar-ne l’eficàcia d’uns nous avions..., i què millor que fer-ho en directe i en viu? No hi ha com aproximar-se a la realitat  per tal de treure’n un bon profit dels assajos. I clar, la brutalitat de la violència escriu amb tinta roja (la tinta excepcional, i només per a la correcció) uns capítols salvatges, i per a la memòria que mai no haurem de perdre. Mai! «No solament s’ataca per fer mal a algú, per vèncer-lo, sinó a vegades pel desig d’assolir consciència de la pròpia força», postil·la Friedrich Nietzsche. I en aquest concret cas que ens ocupa, el bombardeig de Guernica, sembla ser que la cita del filòsof s’emmarca en aquesta dèria, en aquest martiri innecessari, com tots ho só, clar està. Tots els còmplices d’aquesta iniquitat, tots, han rebut, segur, el menyspreu com a penyora elemental, després dels seus actes, o del seu acompanyament «intel·lectual» (intel·lectual?, només és una forma de parlar) en les accions que estem posant en valor.

Moltes han estat les interpretacions que del quadre de Picasso s’han dut a terme. Totes, no obstant, fan una especial insistència en la profunditat del dolor i de la pena que la mort comporta. Totes les lectures reafirmen la salvatjada que s’hi perpetrà contra la població civil de Guernica. Totes les aproximacions convergeixen a dir que les dones són les veritables protagonistes d’aquest drama immens. Dones que defugen les flames, esmaperdudes, i que així i tot encara il·luminen l’escena de la vida. Paradoxals elements on l’afirmació estètica de contraris perviu al llarg dels temps. Encara que la història resta farcida de paranys, d’ocultacions i de misèries condicionades. Al Guernica de Picasso no hi ha heroisme ni victòria, només el drama que significa el dolor d’un poble. Sí hi ha, però, pietat, proximitat i respecte cap al dolor..., «...una obra d’art deu fer a un home reaccionar (...) deu convulsionar-lo i agitar-lo», ens en fa trasllat el mateix Picasso. I és mostra evident que ho ha aconseguit.

Aquesta guerra, la Guerra Civil Espanyola (amb majúscules), no ha donat cap glòria a ningú. Ha bastit, massa temps, això sí, murs d’enfrontament i distàncies insalvables entre els ciutadans. La guerra, la que hem patit, la que han sofert: «no és més què un assassinat en massa, i l’assassinat no és un progrés...», assenyala Alphonse de Lamartine. I Antoni Miró que en sap abastament de fer-ne la anàlisi de la realitat, de les realitats que el commouen i impressionen, té l’encert de substanciar una proposta que uneix Picasso i la seua principal obra de referència. Al cap de Picasso hi ha el Guernica; al si d’Antoni Miró, al seu esperit conreat als camps de la bellesa, hi ha, però, Picasso i Guernica ensems. L’admiració de l’artista vers Picasso i la seua obra s’acomoda a les estrictes mesures d’un quadre. Però ja sabem el que signifiquen les geografies de la creació: elements que ajuden a interpretar el món, l’univers sencer, empenyent amb esforç, i tanta dignitat, la roda de la metàfora.

Antoni Miró resum en aquest quadre de «Gora Euskadi, Visca Picasso», un univers molt veí del seu tarannà. Els codis per a la filiació d’objectius marquen la fita creativa de l’artista. Picasso en roig (recordem, ara, l’obra d’Antoni Miró: Qui té por del roig?), en la profunditat, i potser la intempèrie, d’un pla sever, un primer pla que ocupa tot l’espai narratiu, i que per tant multiplica les possibilitats de lectura. La mà del pintor Antoni Miró reafirma les adscripcions ideològiques, i resum molt fàcilment la situació funcional dels dos creatius. La realitat pictòrica, la que s’hi mostra al llarg del quadre, viu també inserida a la realitat conceptual i de pensament. La pintura obeeix a raons de concepte, per pura necessitat d’afectar els àmbits de la coherència: «...en aquesta vida és fàcil morir. Construir la vida, però, és molt més difícil», explica Vladimir Maiakovski. I Antoni Miró s’ho sap molt bé, doncs podem ben assegurar, perquè ja n’hem fet diverses ullades per la seua enorme obra, que la vida i l’obra del pintor s’agermanen en un tot unitari. Antoni Miró pinta com pensa (ja ho hem dit en alguna altra ocasió) i actua com pinta. Major identificació no cap.

Potser la violència estiga cosa de gent dèbil. De gent (sic), que només són gent. De poderosos que no ho són tant, de miserables que se’n riuen del dolor aliè. De fanàtics de la especulació i de la cobdícia, de profanadors de l’esperança en un món un xic millor. Potser la violència suma la seua humitat de sang per sobre de les bastides de la por. Potser la violència, diuen, només fa que generar més violència. I el pintor Picasso s’afartà, amb negres, grisos i blancs, d’il·lustrar la magnitud d’una gran tragèdia col·lectiva: el bombardeig de Guernica. I Picasso generà, amb tant de dolor, i tanta ràbia, una enormitat d’obra d’art que vingués a cantar el sofriment humà, o també la por. I Picasso ho encertà de ple. Aconseguí allò que s’hi proposà: fer-nos palpar l’emoció d’un fet real i pròxim, i tot ben aparellat amb una proposta poètica que encara llegim amb devoció, o bé matisada per un silenci discret.

Antoni Miró pren la mesura al color, el substancia i forneix l’entrellat de la seua pròpia composició: el seu vers inspirat regalima tendresa, també, però, valentia. Aquest primer pla de la seua obra, superb i incontestable, incorpora valentia i determinació. Ens interroga des dels ulls de Picasso al voltant de la nostra posició, sobre la nostra pròpia lectura, doncs no és suficient analitzar, cal, però, donar-li sentit i direcció a les coses que anem llegint. Tot té un límit: «...hi ha un límit per a les llàgrimes que podem vessar davant la tomba dels morts», insinua José Martí, I Antoni Miró, després de vessar diverses llàgrimes, bé ho mereix Guernica, pren els pinzells i, quan pinta, també escriu els versos de la seua il·lustrada obra plàstica.

Josep Sou