El misteri republicà

«Ya hay un español que quiere/vivir y a vivir empieza,/
entre una España que muere/y otra España que bosteza./
Españolito que vienes/ al mundo, te guarde Dios./
Una de las dos Españas/ha de helarte el corazón.
A. Machado. (Prov. y Cant. LIII) P. Completas, p. 201

N’hi ha de misteris. Alguns, fins i tot, molt grans i força amagats dins l’entretela del vestit dominical. I els misteris porten ensurts incorporats; faciliten reaccions desmesurades, o quimeres que emboliquen la troca d’allò més. Els misteris poden arribar a ferir les susceptibilitats dels benpensants, doncs allò inesperat que s’hi avé com un esllavissament de neu a la muntanya, a vegades, és més dolorós que no pas ho és el desconeixement de la tragèdia.

I a la nit, quan la fosca senyoreja arreu de la contrada, les estrelles reafirmen la voluntat d’ésser fanals per a transeünts, i per als hòmens mig perduts per la vora de l’estany que adoba les perifèries de la seua vida. Tot un misteri. I els misteris cal resoldre’ls aviat, si no volem que aquests ens dissolguen en mil i una angoixes de patiment innecessari. La feina, però, no serà franca, ans al contrari, ens farcirà el cabàs on guardem les eines de cabòries i, darrerament, potser també de calamitats. Jugarem, però, a resoldre l’enigma; les petites engrunes de llum que alimenten d’esperança en el trajecte de qualsevol participada estratègia. 

En aquest quadre d’Antoni Miró és present el misteri, almenys així se’ns anuncia. I nosaltres haurem de procurar desfer-ne l’entrellat, o la dificultat que atresora la lectura primera del la taula. El Misteri republicà, obra de 1988, resta bastida en acrílic sobre taula, disposada en la funcionalitat de díptic fent unes mesures de 200x200 cm., i pertany a la Sèrie Pinteu Pintura.

I què és el que veiem a la proposta pictòrica de l’artista Antoni Miró? Doncs en primer terme rau la presència de tres hòmens, tres personatges per citació de Magritte, que seran la nau del misteri anunciat. Tres hòmens amb barret: un d’esquena, un altre en escorç i el darrer de perfil. Tots tres sembla que siguen la humanitat, o almenys una reserva activa de la gent que hauria de tenir suficient predicament i consistència per a defugir el veïnatge inoportú del borbó. Però no, resten ancorats mitjançant la galindaina, o excusa, o be l’oripell de la banda decorativa: «...n’hi ha pelegrins de l’eternitat, la nau dels quals va errant d’ací cap allà, i que mai no tiraran l’àncora», assegura Lord Byron, tot argumentant al voltant dels hòmens lliures. I aquests del barret, de la cara de cartró indissimulat, sovintegen l’aura esvelta de la monarquia per a guanyar la lluïssor d’un destí amable, o massa poc arriscat.

El rei Carles III, el rei borbó, el «millor alcalde», el «polític», amb ullots ensinistrats per a mirar l’acurat esdevenidor de la causa sobirana, trena amb un somrís càustic, quasi imperceptible, l’escena. Els té ben agafats, els homenets, i no sap encara, ben bé, com s’ho ha pogut fer. Promeses? Realitats vivents, o quasi còmiques? Fallides animadversions? Matrimonis que ja no s’expliquen? O solament el poder...

I el rei Carles III, tot de cuirassa revestit, dura llauna potent, i amb l’absolutisme per pàtria inequívoca, convoca des del quadre  a sumar-nos-en al negoci indiscret de les claudicacions: no li farem cas, però, nosaltres. Seguirem el camí d’un pensament lliure i combatent. O almenys, si més no, resistent. Segons vinga la direcció del vent. Perquè ho sabem ben bé: una vegada dius sí, sembla que ja sempre has de dir sí, contínuament, sense deteniment i amb aflicció, encara: «...donar consell a l’home avisat és superflu; donar-los a l’ignorant és poca cosa», rebla el filòsof Sèneca en el seu discurs estoic. I els hòmens, els homenets necessiten d’aquest consell, d’aquesta sàvia documentació per a anar per la vida amb bon pas.

I com hem esmentat amb anterioritat, la banda, d’un vermell fosc, i tan historiada, enllaça el rei amb els hòmens, els quals han fet abandó de la seua llibertat amb aquest gest inoportú; han perdut la llibertat no solament física, també la de pensament i d’acció amb la identitat plena que manifesten amb la monarquia. I a canvi de quines coses?

El cel del quadre resta construït a partir de paper de periòdic, tan expressiu per una banda, i tan plàstic per una altra. Hi ha recurrència a la pintura d’Antoni Miró a l’ús d’aquest recurs, i l’incorpora abastament en el seu treball pictòric. I sempre podem llegir, mai millor dit, entre línies, missatges de fons que alimenten de significat, o profunditat, qualsevol de les seues propostes en aquesta direcció, ara manifestada: «Midi Libre», «Avui»..., «mobilització general per sostenir el dòlar», entre d’altres llegendes que animen la lectura d’aquest cel en «collage» d’Antoni Miró. I sempre és així. No podem permetre’s desaprofitar l’ocasió d’escorcollar en la darrera realitat que se’ns insinua a través dels aspectes laterals de la proposta. Altra cosa és, també, la presència de l’ampolla cubista, a manera de deixa, o de citació benvolguda per l’artista.

Un blau que aproxima la nocturnitat, i la claror lluminosa de la ciutat al fons, són el rerefons d’un paisatge mínim que envolta els personatges, els protagonistes: aquesta llum noctàmbula insinua, verament, part del misteri, tot conferint-li una aura de proximitat a la història que se’ns vol traslladar: algú no ha fet el que tocava i el pintor ho sap, i en comptes de dir-ho a les clares, vol que nosaltres ens capbussem a l’entranya del quadre, que és la vida subjacent on habita el radical del misteri, quasi punyent. I haurem d’aprofitar qualsevol excusa per a abismar-nos en la lectura doncs el temps passa i defugen les oportunitats: «...el temps fuig i ens arrossega amb ell. Aquest moment en què jo parle se n’ha anat», ens justifica el poeta i crític francès Nicolas Boileau, amb la seua concepció del pas del temps, per una altra banda reiterada recurrència en tota la història de la literatura que coneixem: tempus fugit.

Un món de signes s’incorporen, com si foren taques, al blau intens de la nit en el quadre. Signes, o símbols, d’una semiòtica arriscada, per a llegir sense llegir, només per a imaginar. Taques que de manera sinuosa ofereixen una lectura complexa, i que diuen sense dir, només manifesten amb llur presència l’alquímia d’uns versos per a la intuïció, per al quefer adobat de la investigació, per a referir la causa que han abandonat els nostres hòmens, els homenets amb fong al cap, i que ja, per sempre més, els haurà de limitar d’entre els combatents per la integritat, o l’autenticitat, o la gosadia, o l’alegria dels supervivents. I el rei, el pobre, amb perruca: «...l’astúcia pot tenir-ne de vestits, però a la veritat li agrada anar nua», ens encomana l’historiador anglès Thomas Fuller.

I tot, però, un misteri. A vegades paga la pena solcar sendes difícils amb l’entusiasme que s’escau, però amb la incertesa de trobar-nos l’inconegut en forma de torxa. Els llums de la llum assoleixen figures estranyes, sempre, però, faciliten el camí del resplendor en el guiatge de la realitat que necessitem.

Josep Sou