El bevedor

«L’home no pot fer-se sense sofriment, doncs és a la vegada
el marbre i l’escultor»
Alexis Carrel

En aquesta obra de l’artista Antoni Miró restem al davant, ja, d’un clar posicionament respecte del seu treball creatiu. Es tracta, clar està, de l’abordatge del que convindrem en anomenar: «realisme social.» Però de debò. Un realisme social bastit a base de veritat i franc reflex d’una realitat que, encara que incòmoda, no deixa de pertànyer a l’àmbit de la vida quotidiana. L’obra, datada el 1960, i la tècnica de la qual és d’oli sobre llenç, fa unes mesures de 82x60, tot corresponent a la sèrie de l’autor anomenada Òpera Prima. La sèrie dibuixa, o emmarca, ja des dels orígens de la pintura d’Antoni Miró, tot un món de preocupacions que afecten la seua sensibilitat, modulant el seu discurs primer en la direcció que tots, ja, coneixem i fruïm abastament sempre seguit. Res, però, és casual. A la pintura de l’artista s’hi marca a foc, des del principi, la ferma voluntat d’acudir a l’expressió íntima dels qui pateixen, i d’allò que havia de significar, després, i sense saber-ho, tota la trajectòria com a pintor, i com a home que pertany a una causa (tantes causes) de conflicte, i a un món concret que l’aixopluga i provoca alhora. Sembla ara, després de seixanta anys transcorreguts, que l’aposta d’Antoni Miró només era un resum avançant del que hauria d’estar la seua labor. Sembla ara, després de tant de temps que ja ha passat, que «El bevedor» era una mena d’anunci inevitable, una qüestió d’afanyar-se en allò essencial, deixant de banda posicions estètiques que, si valuoses, no afectaven el nucli de l’exigència del pintor.
El bevedor. La problemàtica de l’alcohol elevada a categoria estètica; a necessitat de dipositar la mirada a sobre d’un problema vigent a la nostra societat. I que la cronologia no ha fet minvar la seua presència als escenaris on s’hi cou la vida. I de l’alcohol a la solitud només hi ha un pas. I aquest bevedor resta sol, molt sol, cruelment sol i amb la mirada perduda en un infinit sense motiu que el justifique. És la solitud immensa, també, però, l’abandó i la conseqüent manca de voluntat. La deixadesa de deixar-se anar: el lloc, segurament, no importa pas.
A l’escena que ens presenta l’artista només hi ha tres elements constituents. I no en manca cap més. És suficient per a contar-nos la història que, per una altra banda, tots coneixem i de la qual tots n’hem parlat en milers d’ocasions. És un succés dintre de tantes històries que minven la llum dels fanals als carrers de la vida. És la història de les «caixes xineses» que, unes dintre de les altres, confirmen la vehemència de l’existència, i ens diuen, les caixetes de fusta, que al fons del fons de les coses, o dels sentiments, sempre hi ha un nucli, suficientment profund, per a denunciar el dolor de la gent. O la misèria que, potser, impregna la realitat, a no ser que l’escorça del resistent apuge la ductilitat de l’esperança. Si aquesta esperança no esdevé, fatalment, un fals axioma. Així, l’home jove (el bevedor), la taula on recolzar el braç i la càrrega existencial, i finalment el got de vi premut amb certa força, conformen l’eix vertebrador de l’escena. Pocs elements, cert, però no en trobem a faltar cap ni un. El pes narratiu resta a les espatlles del personatge. Possiblement cap paraula, per legítima que fos, podria expressar millor la nuesa de la imatge. L’atrezzo és indiferent. La paleta del pintor il·lumina, des del prosceni del seu esguard implicat, l’estança. Amb la llum s’acreixen l’instant i la pena. La comprensió i la vocació de referir tot allò que mai no deu restar, per difícil que semble, amagat a les golfes ensinistrades per al fosc silenci. I amb el fons que acull la imatge, el pintor atorga profunditat a l’escena, tot impulsant-la a un primer pla d’observació. L’art plàstic té eixes coses: és important, i molt, el missatge del qual se’n fa trasllat, ho és, però, també, molt important, la particular manera que l’artista té de presentar l’objectiu de la seua recerca. Fons i forma. Doncs, açò és art. I no una altra cosa és. I amb totes les seus conseqüències. Així, la llum, tan especial en aquest quadre, precipita les formes, ressaltant braços, cara i cabells del personatge. Una llum que abraça la idea i l’explica en el silenci del tuguri. Potser un «bochinche» on poder beure el vi barat de la desesperació, perquè com puntualitza l’escriptora Ana María Matute: «...el dolor és més cridaner que la felicitat.» Antoni Miró no s’està de mostrar-ho, ni contar-ho també, i de fer-ne la justa referència.
I aquesta sèrie, Opera Prima, abraça una gran quantitat d’obres que convergeixen en la mateixa voluntat d’oferir visibilitat meridiana als assumptes que, per tèrbols, han pogut restar amagats als extrem impietosos de la pintura. En l’artista Antoni Miró açò és veritablement impossible. Furga dins les entranyes (com una mena d’oracle), i també a l’entrellat social, per a capturar la mirada que més convinga als interessos del menester. Ja en origen carrega el seu llambrec no amb bales de fogueig, sinó amb matèria complexa i ben exigent: la realitat, i sense la custòdia dels benestants. Obre de bat a bat els fermalls i deixa que s’hi filtre la claror. Qüestió de procediment. Qüestió de tria. Qüestió de vida. I en reconeixem, entre d’altres tantes composicions dintre de la sèrie Òpera Prima: la subsèrie (Bojos), amb obres com «Velles boges al manicomi» de 1967, «Boig i cadira de braços» de 1967, «Boig i puresa» de 1967, «Boig deforme» de 1967; també la subsèrie intitulada (La fam), com ara, «Fam i tristesa» de 1966, «Crit, dejuni forçós» de 1966; o aquesta altra sèrie (Biafra), amb obres com «Biafra-4» de 1970; inclús la subsèrie anomenada (L’Home avui), amb obres tan intenses com «A Che Guevara» de 1970. Altres obres que identifiquen ben a les clares aquesta general proposta d’Òpera Prima: «Vietnam-I» de 1968, «Fàbriques» de 1964 o «Els maleïts» de 1968, argumenten abastament a prop del quefer industriós que assoleix, d’aleshores ençà, la pintura d’Antoni Miró. I res, absolutament res, s’hi produeix per casualitat.
I què podríem dir d’aquesta particular obra, El bevedor, tot relacionant-la amb la posició que el pintor Antoni Miró conforma a partir del seu esguard privilegiat? Doncs que assistim a la identificació que resum la veritat d’un silenci trist. Amb expressió concentrada el protagonista de la història, o del quadre, habilita la visió d’un retall en la vida de la gent, amb una clara i ben determinada absència de l’anècdota. Antoni Miró sent profunda empatia amb el destí de la gent normal, tot treballant incansablement a la recerca de nous potencials expressius. Aquesta obra serà, almenys així ho pensem, una mostra iniciàtica del pensament pictòric d’Antoni Miró. Tot emparat en la seua sensibilitat no gens circumstancial, sí però de carn viva i d’emocions primordials. L’artista s’enamora de les persones, i de la fragilitat de l’ésser humà: «...la ciutat no és una jungla de formigó, és un zoo humà», argumenta Desmond Morris, magnífic investigador sobre la conducta humana, i Antoni Miró sempre s’hi decanta per la condició d’humanitat, tot vertebrant un discurs pictòric coherent amb aquests principis fonamentals de la seua experiència constructiva.
Aquesta obra, El bevedor, potser siga un punt de partença, o l’inici d’un procés estètic i intel·lectual: la representació de gent humil i treballadora, amb la considerable afecció de greus problemes, i dintre d’accions que podríem anomenar quotidianes, marquen no sols un camí, també un estil propi que el fa tan distint en aquest complex món de l’art, perquè a més a més: «il faut être de són temps», marca distintiva dels artistes que apostaren, des d’antic, pel realisme social. Calia, i cal també ara, ser fill del temps que ens ha tocat en sort de viure. Podríem considerar una manca de decòrum, «finezza», estètic presentar aquesta crua realitat de El bevedor? Pensem que no. I ho pensem perquè aquesta és una pintura contra l’escapisme, i contra l’anècdota burgesa i decorativa. És la pintura que representa, i presenta, un home solitari sota la foscor del tuguri: «...un home sense defectes és un babau, o un hipòcrita del qual devem desconfiar», explica l’assagista francès Joseph Joubert. I l’Artista Antoni Miró confirma el seu voler mitjançant l’esguard ensinistrat. Amb tanta cura i intenció com pinta.

Josep Sou