Darrer sopar

«[...Detrás de ti, sin cuerpo,/sin alma./
Ahumada voz de sueño/cortado./Ahumada voz/cortada...]»
R. Alberti. Sobre los ángeles. Ed. Losada. S.A. Buenos Aires 1977, p. 84

• Capellà: Fill, necessites confessió? Vols penedir-te’n de tot allò que hages pogut fer contrari a les lleis dels hòmens?
• Reu: No pare, no necessite res. Només que em deixe tranquil i que ningú no m’emprenye amb sermons d’última hora. I si me’n penedesc, o no, a ningú no l’importa. Queda clar?
• C: Comprenc, fill meu, el teu estat d’ànim, i em pose al teu lloc. Però cal que mires de posar-te en pau amb Déu Nostre Senyor. Pensa que el seu Regne no és d’aquest món i que amb infinita misericòrdia t’acollirà al seu si, tot acompanyant-te vers la redempció eterna. Tin-ho per la mà que així ha de ser. La seua veu la podem escoltar en el missatge que ens traslladen els Sants Evangelis. No ho dubtes.
• -R: A bones hores s’interesseu per mi, ara que el rellotge resta a punt de finir el seu trajecte. Paraules, paraules i més paraules! Un sarcasme de venturós futur quan la llum de la bugia tremola de pur esgotament. Si vol fer alguna cosa per mi, marxe de seguida d’ací, i li ven les parcel·les d’eternitat a tot aquell qui vulga escoltar-lo. Val? Ho entén? I si no ho entén, encara l’haurem de tenir, i ben grossa, vostè i jo. Així que: adéu!
• -C: Fill meu, no et desesperes. Quan tot sembla que s’acaba, sempre hi ha una llum que il·lumina amb més força: és la llum de la Veritat. Confia! Tanca els ulls, resa i confia! La fe et salvarà per sempre més, i amén...
• -R: Ja tinc el colló ple! No ho suporte! Si no marxa de seguida li recomane que vaja resant vostè també, perquè li fotre un clatellot que veurà com s’il·lumina el cel tot sencer, i podrà passejar amb els àngels agarradets de la mà, com si fossen nuvis de tota la vida. Ho marxa o ens condemnem tots dos, ja sap el que li vull dir. A la de tres...
• -C: No et poses així, fill meu. Ja me’n vaig, ja me’n vaig. El Nostre Senyor et perdone i et faça un cop de mà en aquesta hora final, tan difícil... I amén!!!
• -R: I tor-na-li la trompa al xic..., a la fi li hauré de fotre, jo, una bona tamborinada a vostè. Adéu i AMÉN!!! Fotre!!! A prendre pel cul!!! 

(Un colp sec, amb eco, trona pel «corredor de la mort» en tancar-se la reixa pesant de la cel·la on, per fi, resta, novament sol, el reu. Ara no ens importa pas el seu nom ni cognoms, ni tampoc el seu natural, ni la seua malifeta. Ens importa especialment el so del silenci. El batec cordial. La llum gelada de les làmpades que mai no deixen de costat els crostons de les parets emblanquinades dels receptacles. O dels caus on habiten les feres, i que hauran de sucumbir a mans d’una brutal descàrrega, o per l’agulla enverinada dins les venes del braç, o per la corda que trencarà el coll amb un esclafit insuportable, o..., tantes variables n’hi ha que ens podríem perdre a base d’ensumar el llibre dels turments, clar. Ara, només ens importa el so del silenci. El soroll que fa la velocitat en el pensament del reu. Només ens importa el rumoreig en la intimitat de les xarxes socials interiors del reu. La intensitat de la seua revisió temporal. El sentiment del seu darrer comiat. Això només ens interessa, ara. Doncs el juí ja ha fet fortuna, ha dictat la sentència i valorat el justiciable. El juí ha reafirmat la culpabilitat i l’home ha esdevingut reu de mort. Per tant, ha de morir.)

Aquesta és només una petita llesqueta, una mínima i minsa molleta de pa, també un fràgil acudit, dins la veritable història que alena darrere de cada cas concret que, ara, ens ocupa: El darrer sopar. Sí, aquesta aventura pictòrica de l’artista Antoni Miró, significa un munt de noves i més grans sensibilitats. Aporta les garanties i la comprensió del vast problema que viu darrere la superfície dels llenços. Sí dels llenços. I parlem en plural perquè l’aventura, com dèiem, resta edificada sobre l’evidència de deu quadres, i que són, a la vegada, deu històries personals: amb ulls i cares que les representen. Universos personals assaonats pel terratrèmol de la vida, o d’una experiència vital esgarrada, feta a miques, desdibuixada i inclement.

Antoni Miró basteix la seua obra, El darrer sopar, en nou peces que fan 65x65 cm., aquelles que fan referència a: Karla, John, Stacey, Timothy, Ricky, Larry, Harry, Margie, i Donald. I una darrera, la que en parla de Stanley Tookie Williams, que fa unes mesures de 200x100 cm. Totes les obres pertanyen a la sèrie Sense Títol, subsèrie Darrer Sopar; la tècnica de tractament pictòric és l’acrílic sobre llenç, menys el quadre de Stanley que incorpora, a més, la tècnica del traçador a la seua proposta.

La fitxa tècnica de cadascuna de les obres, en revela la procedència geogràfica, o el lloc, de la mort de tots els ajusticiats: California, Texas, Carolina del Nord, Indiana, Oregó, Arizona, etc., sempre com a rerefons els EUA.

Hi ha, al tractament semàntic d’aquesta gran obra, molts punts de coincidència. Així, la fotografia incorporada del reu, per exemple, ens apropa la imatge d’aquell qui ha de morir, en breu, a mans de la justícia dels hòmens. I la força empàtica amb qui ha de finir, ja d’immediat, els seus dies, s’hi pot establir amb una major facilitat que no pas si l’anonimat presidís la imatge. No és el mateix conèixer l’individu, encara que només siga mitjançant una petita realitat fotogràfica, que ignorar el rostre de qui fa de la història present no un conte, sinó una crua teatralitat, clar. Altra coincidència, pràcticament generalitzada, és la presència d’una safata, amb les viandes que han de resultar ser l’experiència nutritiva dels darrers moments de tots els reus. I quines són aquestes viandes: hot dogs, fruites senzilles, cogombres avinagrats, tomaques, llepolies de xocolata, refrescos de divers abast... L’elementalitat presideix el «banquet» darrer, no gaire estufat ni grandiloqüent. Una sort d’austeritat per a restar ben àgil a l’hora del vol, potser. Però són, sens dubte, les safates de la tristesa, d’allò elemental, del rigor, de la soledat i de la pena. De l’enutjosa tempesta interior. Del crit que no s’escolta, ja. Per a què menjar, o celebrar el darrer sopar, si el final crida, sever, avançant sense esperança la clau mestra del misteri definitiu.

Antoni Miró diu sense dir. Interpreta la dèria personal de cadascun dels individus reus de mort. El tarannà de les persones, que esperen sense esperança, resta dempeus a les safates, a la tria que n’han fet per a acomiadar-se d’aquest món. I hi ha la crítica de: per a què? A qui serveix, a qui aprofita la venjança? La força d’aquest «talió» salvatge mostra la grandària del muscle social, però amaga la pietosa voluntat per a la redempció de les tragèdies personals, o d’aquest profund abocador en què s’ha convertit la vida comuna. Només per a evitar noves calamitats, aquelles que poden venir-nos en un futur immediat, ara, en proposem d’unes altres i ben noves: la mort de persones (clar que sí), que n’han fet, segur, de malifetes, però que testimonien, totes, l’adversitat de viure sempre al marge de l’existència: ni afectes, ni tendresa, ni atenció suficient a la seua infància, ni cap protecció en les malalties, ni possibilitats per a dur a terme un viure acordat, ni alegria, ni amistat, ni res de res. Potser, això sí: crueltats, abusos, indigència, oblit, abandó i misèria. Per contra.

Antoni Miró, quan pinta, objectiva l’experiència d’allò que significa esperar a la cel·la el darrer moment, ja, entre els vius. Els dubtes metafísics, l’angoixa, el dolor abans d’hora, la pel·lícula d’una vida, segur, farcida de necessitats imperatives, la voluntat d’agafar-se al clau roent que facilite el trànsit definitiu, l’engruna d’odi rogallós, la incredulitat davant l’evidència, la fatalitat d’aquella nit d’alcohol i drogues, l’orgia de maltractaments d’un pare infame, el rebuig d’una nòvia primerenca...

«[...Que no hagan callo las cosas ni en el alma ni el cuerpo./Pasar por todo una vez, una vez solo y ligero,/ligero, siempre ligero...]¹ Els versos de León Felipe ens serveixen per a il·lustrar la duresa de la soledat i l’amargura del silenci abans de la mort per ajusticiament. Si la veu del poeta no n’és exactament concordant amb la intenció que nosaltres hi manifestem, no obstant la necessitat de passar ben lleugers pel mal es fa summament imprescindible. El poeta reclama la lleugeresa i, fins i tot, la nuesa i el desarrelament de les coses d’aquest món, i en aquest cas sí, hi ha identitat manifesta amb el que significa fer l’adéu d’un viure que, a força d’insolvent, procura un lleu conhort.

Però som nosaltres els interpel·lats pels quadres, ja ho hem dit: i tanta misèria, per a què? Tant de dolor afegit, i gratuït, per a què? Tanta manca d’humanitat, per què? El pintor, al seu estudi, pinta. Nosaltres, davant d’un espill tan exigent, ens haurem de respondre les qüestions formulades, i prendre’n partit, clar està.

 

1. Felipe, León, Versos y Oraciones de Caminante, (libro I), en Poesía española contemporánea, Taurus Ediciones, S.A., Madrid 1974, p. 279. 

Josep Sou