Bici aèria

«La imaginació serveix per a viatjar i costa menys». 
George W. Curtis

Les bicicletes no només són per a l’estiu (com hi eren per a Fernán Gómez, i al bell mig d’una guerra sense sentit), ara, i per a Antoni Miró, són, potser, per a tot l’any. Però ens cal una bona dosi d’imaginació, de frescor, de gosadia, d’esguard llibertari, de voluntat de transgressió, de prémer la realitat i fer-la volar per l’univers de boscos, platges i paisatges arriscats, també la volença d’esgarrar els manuscrits de la raó centrípeta, i el desig d’abastar nous rumbs per a assolir noves quimeres. Tot açò ens cal. I molt més encara. Amb les bicicletes d’Antoni Miró tot és possible, doncs l’imaginari poètic que les circumda no dóna abast amb tanta proposta insòlita, filla de la fantasia. I l’artista, capaç d’encetar a cada passa que fa, un discurs creatiu farcit d’alternatives diverses, per cert bestretes de la seua poderosa imaginació, cerca una nova manera d’eloqüència, arrelada al si de nombroses i «quasi» còsmiques metàfores. La plàstica recorre, en aquest cas, estadis d’inversemblança, tot atorgant al resultat pictòric espurnes que il·luminen el tràfic de tanta estrella com sobrevola el firmament de la sorpresa. I ens admira la bel·ligerància a l’hora de fer-ne la tria de les possibilitats. Si el món s’aturés per uns dies, si la maquinària engreixada dels temps s’aturés també, si el cos central d’allò que ara anomenen vida s’hi bloquegés, tindríem l’alternativa de poder restar feliços amb el deler sobrevingut de muntar i conduir les bicicletes de l’artista Antoni Miró. Sense benzina. A vegades sense cadena ni mecanismes motrius. Sense manillar ni seient confortable. Només amb la invitació pertinent, i l’atreviment d’aixecar el vol sense garanties d’èxit. Però seria, ai! una festa.

I a la seua col·lecció de bicicletes, totes elles d’una extrema singularitat, s’hi afirma la voluntat de l’artista de retre-li tribut i homenatge als grans pintors i artistes que signifiquen un incentiu i un esperó per a l’obra pròpia: Picasso, en molt diverses ocasions, Duchamp, Leonardo da Vinci, Magritte, etcètera, s’incorporen d’una manera, o d’una altra, a les propostes del pintor, tot acomodant-se al si de la seua fesomia. I és clar, Antoni Miró no podia deixar passar l’oportunitat d’augmentar l’interès per les seues invencions, tot afegint un discurs d’anàlisi pictòrica, on els matisos avaluables del surrealisme s’hi fan ben presents. Tot juga, perquè tot combina: les maneres d’acarar les obres, i la veu que s’escola pels badalls de la finestra per on vessem el nostre esguard encuriosit. Ens emocionen els versos de Rimbaud quan tasten el verb fantasia, i ens agermanen la mirada amb la intenció, i ens faciliten d’acompanyar les imatges de l’artista Antoni Miró, i la seua diversitat esperançada: «Cependant que silencieux sous les pilastres/D’azur, allongeant les comètes et les noeuds/D’univers, remuement énorme sans désastres,/d’ordre, éternel veilleur, rame aux cieux lumineux/Et de sa dragme en feu laisse filer les astres!»¹

I n’hi ha, com ja hem dit en línies precedents, un munt d’imatges en aquesta mateixa direcció. Benhumorades, sempre alerta, procurant la fermesa de la nostra mirada còmplice. I en citarem unes quantes, de propostes: Diàleg de 1996, on trobem a Picasso amb Picasso incorporats a la realitat irreal del quadre; El crit de 1996, on Picasso i Picasso i Magritte fan causa amb Antoni Miró per a afavorir la meravella; Bici de llauner de 1996, una altra vegada Picasso s’hi agombola amb el sotrac dels mecanismes mòbils; Mig cavall de 1996, i el GuerniKa de múltiples veus s’hi fa present; Prohibit Prohibir de 1996, on El Guernika, més el senyal de tràfic, i més l’Arlequí pensarós, saluden l’andròmina abans d’emprendre un llarg viatge. I així en podríem fer l’esment d’un abundós procés creatiu del pintor Antoni Miró. La gran dificultat haurà estat, no ho sabem del cert, però, el compromís amb l’originalitat.

I hem escollit, per a fer-ne una especial atenció, l’obra anomenada «Bici aèria», datada el 1996, bastida en acrílic sobre taula, i que fa, quant a les mesures, 68x98, pertanyent a la sèrie Vivace. En aquesta pintura, on un cel daurat irromp amb força generosa, tenim, potser, el paradigma de totes i cadascuna de les bicicletes d’Antoni Miró. La capacitat de volar d’aquest mecanisme s’ensuma prodigiós, encara que mercè al poder que les ales prestades pel gran Leonardo da Vinci li confereixen. Restem al davant, com ja hem insinuat, del conreu de l’insòlit. Allò inversemblant pot arribar a passar i, de fet, passa. Les ales de Leonardo s’hi inscriuen al darrere de la bicicleta, proposant de volar tot el mecanisme. L’enginy de Leonardo, ara aprofitat per la gosadia d’Antoni Miró, que s’afanya en l’oportunitat que la raó li negaria. Un salt en el buit per tal d’amerar noves maneres d’abordar la realitat pictòrica. I al manillar resta Picasso. Novament Picasso amb un ull d’il·luminada certesa. El quadre que anuncia un altre quadre. La pintura sobre la pintura. La anàlisi sobre la anàlisi. I sempre pertinent a les mans de l’artista Antoni Miró. A l’aparell, o maquinària de funcionament, a manera de motor càustic, s’inscriu Marcel Duchamp. Un fragment de La Marie mise á nue par ses celibataires, même, un quadre que a Duchamp va costar vuit anys d’investigació. Així doncs, tenim una bicicleta que ens aporta lectura suficient de les decantacions que en duu a terme Antoni Miró. Una bicicleta en funció poètica, doncs a banda de la bellesa que irradia la proposta del llenç, també hi ha un seguit de vinculacions artístiques que testimonien les preferències del pintor. Antoni Miró practica una estètica subtil de línies elegants. I «és a través de l’art i la imaginació dels seus creadors com el ser humà pot assolir la velocitat de la llum», puntualitza Paul Verlaine, i nosaltres aprofitem per a vincular aquesta apreciació al quefer artístic del pintor Antoni Miró.

I en aquest cas concret que ens ocupa, el surrealisme practicat per Antoni Miró, el fet d’aixecar el vol una bicicleta, per exemple, resta bastit amb una tècnica virtuosa d’enorme plasticitat. Podem assistir al conreu de l’audàcia en les propostes: en aquesta que assenyalem i en tantes d’altres que pertanyen a la mateixa sèrie, i de les quals, en algun cas, ja n’hem fet l’esment oportú. Potser el que més compta és la força inventiva, el sentit de l’humor i la fina ironia. La anàlisi dels resultats així ho testimonia. Si Antoni Miró és pintor d’instants, també ho és d’idees. Ens atorga carta d’identitat la voluntat de paràfrasi, quan retroalimenta el seu impuls creatiu a partir de possibilitats prestades. Els pintors i artistes que l’acompanyen per a fer bona la seua lectura, o la seua especial manera de recórrer al cànon del coneixement. Que d’això també es tracta en aquesta pintura de la imaginació i de l’estètica. La pintura de la transformació d’elements constitutius de la vida quotidiana en obres d’art. Per gràcia i voluntat estricta de l’artista que convoca els objectes per a eixamplar el discurs vital a què estaven destinats en un principi. Ara llueixen. Ara ens tornen a dir. I llegim, perquè ens suggereixen, aquests versos de Mario Benedetti: «... es un modo de entender/o aproximarse al prodigio/con el paisaje en los ojos/y en el alma un calofrío/con las palabras en volandas/o el corazón en añicos/aprendiendo a transformar/lo sobrehumano en senzillo.»²

L’univers on dormen les bicicletes, tantes bicicletes com ha pintat Antoni Miró, esdevé un cau per a servar les confidències. Lliçons de quefer inquiet, aprehensió dels estels que pengen, en moltes ocasions, de les branques dels arbres en un bosc imaginari; agitació per al cant de la mar en la vora, i que saltirona d’escumes la ribera; cels blaus, violeta, daurats, de mil colors els cels d’Antoni Miró en dansa amb l’horitzó i amb la tenebra. O a vegades només una bicicleta jacent, reposada potser, en un fanal oblidat de la ciutat. El requeriment que l’artista en fa de qualsevol possibilitat d’afrontar el repte de la bellesa. Això és ben cert: «...atureu la carrera, el curs, el Temps,/occiu la Mort i no acreixeu la Vida!/Eternitat és goig en quietud,/és Bellesa perfecta, imperfectible!»³, diu Pere Quart.

Josep Sou