Andròmina

«On funciona un televisor hi ha algú que no està llegint»
John Irving

Bé comença Antoni Miró quan qualifica aquesta obra d’ésser una andròmina. Resta ben clara la seua posició analítica quan decideix establir l’epítet que suportarà la càrrega irònica, després de la determinant categorització de l’objecte.  Andròmina! Amb una ganyota sorneguera que apama tota la superfície de la proposta, i que, ara, fa 200x200 cm. Una bona mesura per a construir tot un discurs que avança l’univers que l’artista necessita posar de manifest. O potser siguen diversos mons, o diverses posicions alhora, o diverses teoritzacions d’una mateixa realitat. La veritat, però, siga dita. No només l’aparell electrodomèstic -resolt en acrílic sobre llenç, i que data del 1995, pertanyent a la sèrie Vivace-, aquest instrument concret, fonamenta la causa del discurs rigorós que, encara, podem escoltar per la força dels pinzells. Hi ha molt més al darrere, o al davant, segons s’hi mire. Hi ha la causticitat, la crítica imperativa contra la societat benestant i de consum, la denúncia de la incultura que transita la diabòlica caixa, l’adoctrinament insensat dels més, la desinformació com a forma substancial de perversa dominació alienant, potser. L’excés, com a mètode per a delinear el comportament social, resta representat, massa vegades, per la televisió, i rep, clar està, en contrapartida, les sagetes de la crítica d’aquells que resten a l’aguait, com, per exemple, l’artista Antoni Miró: «...l’home de talent és naturalment procliu a la crítica, perquè veu més coses que els altres hòmens i les veu millor», reflexiona Montesquieu al voltant de l’exercici de la crítica, i nosaltres, al darrere, atorguem justa carta de naturalesa en el comportament analític d’Antoni Miró.
Un Yonder! Un antic Yonder TV representa tots els «joder» del món. Aquesta serà, «joder», i per mà d’Antoni Miró, la nova denominació que assoleix l’aparell insubstancial. Una televisió antiga i de vell i enorme tub, mostra un rastre de botons platejats a la dreta de la imatge frontal. I amb el vidre asclat, tot deixant al descobert els cables que viuen a les seus entranyes. La imatge, però, sembla que resta penjada d’un fil zenital que manté la total estabilitat del conjunt. No obstant això, un corcat a la protecció de la pantalla, i una metàfora de dents que llueixen a la vora trencada dels vidres, aporten realitat i idea. El rerefons que incorpora la taca esgrogueïda, i que acull l’objecte pictòric, satisfà l’aire d’antigor, entre altres coses, que la imatge suggereix. Un «kitsch», al servei del pop que Antoni Miró avalua com a pròxim, per a endinsar-se per la pendent d’aquesta obra.
La voracitat de la televisió, encara que sempre com a excusa principal de la proposta, unida a la malaptesa permanent de l’abast que insinua l’instrument, acabarà essent una crítica del poder extenuant, mitjançant la fosca maniobra en l’abús informatiu. I la cultura? Així ho diuen, els que més ho entenen, i de forma recurrent, doncs vés per on: «la cultura és allò que s’hi mostra al través de la pantalla dels televisors. La cultura popular; el reflex de les nostres vides i, potser, fins i tot, del nostre pensament comunitari.» Aparell propagandístic, sí. I dels bons i sense costures. La cultura, però, mai no hi és present..., o molt poc i a hores insuportables. I ens asseguren que tot no hi cap a la mateixa hora dins d’una programació eficaç, que cal abreujar, minvar els principis comunicatius... I riem. No podem estar-se de fer-ho, perquè com pontifica l’escriptor Stendhal: «...la vida és ondulació i contradicció, no síntesi», i no podem restar, intermitents, de per vida, davant la suma teològica que s’hi respira al través d’una vella, esguellada, feta ascles, i emmirallada pantalla de televisió.
I Antoni Miró, amb la seua andròmina particular, i amb el seu vell televisor, practica un art no solemnial, ans al contrari sent una profunda fascinació per allò tan rudimentari com una vella caixa de televisió. Un pop indissimulat reblert d’ironia respecte dels símbols burgesos. Una herència rebuda dels vells cubistes, dadaistes o surrealistes. L’artista treballa les formes tot desproveint-les de corol·laris indeterminats (tots veiem el que veiem). Però no argumenta en la perifèria dels assumptes, doncs treu compte d’allò que mostra i que vol dir. Un pop a l’altra banda del pop, amb la fortuna de les idees dibuixades. Veritablement, la banalització dels temes i dels objectes és una marca distintiva dels artistes anomenats «pop», i si així és, com sembla ser després de l’experiència visual que en tenim, l’artista Antoni Miró no pertany en aquest grup, clar està. Antoni Miró eleva a categoria estètica, potser, allò banal, mai però sense contrapartides clares, o  sense arguments que delimiten l’estratègia comunicativa. L’artista reflecteix, ben singularment, les icones principals de la cultura de masses d’una forma crítica: Andròmina, la seua obra, ho és un símbol de la cultura popular, és un fidel retrat de la realitat, però amb dents. La metàfora sagnant que ultrapassa els veritables signes d’un pop alliberat de prosòdia. I el pop ha viscut abastament en la música, en la moda, el cinema, i per sobre de tot a la publicitat. Eines poderoses que han sofert, de prop, l’esgarrap del poderosos: «el negoci és el negoci, i el negoci no té cor», recorda Teixidor. Encara que, certament, el pop mai no va estar un art popular de masses (com ho pogueren ser la música o el disseny). Pensem que mai no va estar un art enormement directe com estigué la pretensió inicial. No obstant la deriva que significà en altres camps de la cultura sí s’agafà de la mà del seu influx i de la seua potència creativa. Per a Antoni Miró, en aquest pop que ens trasllada, Andròmina, el seu quefer és un treball de reflexió crítica, i sense cap prejudici per la seua part, i amb esperança de que cap receptor de la imatge en tinga, tampoc, de prejudicis. L’artista basteix un art accessible per a tothom, doncs d’alguna manera reflecteix bona part de la nostra vida quotidiana. Als reconeguts universalment: Hamilton, Duchamp, Schwitters, Léger (amb el seu realisme proletari), Jasper Johns, Rosenquist, Lichtenstein, Warhol, i un llarg etcètera, que han fet de l’art pop una causa artística d’indubtable vàlua, i han abordat la contestació de l’art abstracte per «excessivament» intel·lectual,   hui reconeixem en Antoni Miró l’artista que mou el seu pop cap a contrades de formulacions experimentals, tant per les formes, com per les matèries que utilitza, així com pel tractament específic que en fa del color i de l’ombra. I si ens impacta és perquè diu les coses d’una altra manera distinta de com han estat dites fins ara. Un pop no solament elegant, també reblert de posicionaments crítics, i amb un xic d’humor, potser: «...moltes vegades un broma va ajudar on la serietat solia oposar resistència», formula Plató. Nosaltres, ja no afegirem res més.

Josep Sou