Veure la veritat. Un repte a mitges entre Ciceró i Antoni Miró

«La naturalesa ha posat a la nostra ment un insadollable desig de veure la veritat», així concep Ciceró la passió dels hòmens per abastar la veritat, de traduir-la des de les seues afeccions i necessitats. La veritat com un referent conceptual que s’hi avé sobre la musculatura intel·lectual dels éssers humans. La veritat situada en l’alt de la columna de les virtuts que s’identifiquen amb el desig platònic, des de la netedat del coneixement. La pulcritud en estat pur, i resseguint els arguments de la bellesa.

Antoni MIró sovinteja el mateix desig ciceronià, i amb la seua labor creativa intervé en la realitat per a subvertir-la, per a contar-la, per a transgredir-la en qualsevol de les fases d’aparença extrema. La pintura, inoculada per la necessitat de mostrar l’altra realitat que viu més enllà de l’espill circumstancial de les hores, encerca sobre el poder de la veritat. De dir la veritat. De mostrar les cicatrius del dolor, tant com les causes que l’infereixen. I «veure la veritat» s’ha convertit en una restitució dels principis, també en el curós menester de l’ofici que els déus riuen. Antoni Miró, com Ciceró, s’hi mostra partidari de donar la paraula al rebel·lat, a aquell qui contesta la força amb les mans de la dignitat. I les cordes s’hi trenquen, almenys a l’interludi del temps, amb l’esperança que la llibertat, l’única possible, i que s’hi rebenta en mil combats d’autoestima, lluesca: «La veritat de cap cosa té vergonya sinó de restar amagada», apunta, des de la seua judiciosa reflexió Félix Lope de Vega. El pintor revela, amb la tenacitat reconeguda, tota l’energia que els hòmens necessiten per a acudir als traços de la veritat. I ressegueix el seu rastre, l’artista, en el moment d’intervenir-hi, amb els pinzells, l’espai on se sostenen els sentiments. En cada rengló audaç, en cadascun dels traços de les seus pintures, s’enlaira la pressura de «veure la veritat», i de referir-la per a atreure, no solament la mirada, sinó també els subtils ressorts de la complicitat.

Josep Sou