També l’obscur de la poesia

És com un univers, la poesia. A vegades tan pròxim, i d’altres tan llunyà. Però en la consciència de la paraula poètica habita, precipitat, el coneixement. La subtilesa de la veu en la profunditat de l’avenc assoleix, tan sols a vegades, la clau necessària per a desembolicar la madeixa que sustenta el cant. Però la brevetat de la seua intenció, en la carn de la matèria incisiva, permet abraçar les arestes del temps, sense el terrabastall en el vol de les pàgines d’un llibre excessiu. Els versos se’n penedeixen quan les hores no acaben de niar dins l’holocaust del capvespre. L’artista, el pintor, que diposita la mirada abismat en el capital immens d’un temps preciós i insubornable, s’hi ressent en la sensibilitat quan contempla la llum que s’hi espargeix als marges, encara verges, dels poemes que el convoquen. Pot ser, tal vegada, la poesia com el paisatge. O com el paisatge interior d’un món làbil.

Però ens diu Kavafis: «[...És una herida de despiadado cuchillo./Trae tus drogas, Arte de la Poesía-/que por lo menos alivian el dolor un rato]» en  Kavafis, “Obra escogida”. Teorema, Barcelona 1984, pàg. 123

Josep Sou